Què va passar amb Gorgui Lamine, l'heroi 'sense papers' de l'incendi de Dénia

Gorgui Lamine viu amb la seua dona, Gana, i els seus quatre fills en un pis al barri perifèric de la Torre (València). Baixa vestit d’un blau brillant, amb un vestit africà semblant al que duia posat el desembre del 2019, quan venia polseres i collarets a la localitat turística de Dénia (Alacant), i on un dia de desembre, mentre anava caminant, va veure eixir un fum molt negre d’un balcó.

“No ho vaig pensar, simplement vaig pujar perquè hi havia crits i deien que hi havia un home dins, no vaig poder aguantar”, explica aquest senegalés. Una vegada va poder rescatar-lo —amb dificultat, perquè l’home anava en cadira de rodes i tenia problemes de mobilitat—, va baixar al carrer, cansat, satisfet d’haver salvat una vida gràcies a una escala que algú va proporcionar, però una mica en xoc. “Els veïns em van deixar aigua per a rentar-me i vaig veure una dona gravant”.

“Van començar a dir-me què havia fet, que això no es podia fer així, que m’havia arriscat, que era perillós”. Gorgui, que havia arribat a Espanya el 2017, després d’una travessia internacional per la qual una màfia li havia cobrat una gran quantitat de diners que havia aconseguit amb la venda d’un pis al seu país, va pensar immediatament que el detindrien o deportarien. “Vaig tindre por, vaig entendre que havia fet alguna cosa que estava prohibida per la llei o alguna cosa així i que em podia buscar problemes amb la policia, així que vaig agafar les meues coses i me’n vaig anar”.

Gorgui, que en aquell moment no tenia papers de residència i es trobava en situació d’irregularitat, va agafar l’autobús de tornada a Gandia, la localitat en la qual vivia en una habitació amb la seua dona i el seu bebé. “Vaig pensar que millor si no anava per Dénia uns dies, i me’n vaig anar a Castelló a vendre”.

A la localitat alacantina, efectivament, la policia el buscava, l’alcalde el buscava, la persona a la qual havia salvat el buscava. Per a donar-li les gràcies i fer-li un reconeixement. Finalment, a través d’amics i coneguts el van trobar. “Em va telefonar un policia perquè anara a Dénia, em va dir que necessitaven parlar amb mi”. Gorgui ni hi va anar ni va tornar a agafar el telèfon, aterrit davant d’una detenció. “Quan vaig tornar a casa, hi havia càmeres de televisió, em ho van explicar tot, que no m’anava a passar res dolent, i allí ja sí que vam anar a Dénia”.

A la localitat va ser considerat un heroi, el paraven pel carrer, va eixir a les notícies i fins i tot en mitjans internacionals com The Guardian. L’Ajuntament —aleshores en mans del PSOE— li va fer una recepció oficial el 13 de desembre i l’alcalde, Vicente Grimalt, va anunciar que se li faria un homenatge el Dia de la Policia Local: “Gorgui va demostrar-ho en jugar-se la vida sense pensar-s’ho dues vegades per a salvar la d’una altra persona. I la que totes i tots hauríem de tindre amb tantes i tantes persones que, com ell i la seua família, arriben al nostre país a la recerca d’un bon futur al qual tenen dret”, va dir en el seu discurs.

El Govern va tramitar els seus papers de manera “excepcional” a petició de l’Ajuntament. Els va aconseguir al cap de sis mesos, cosa que li ha permés treballar de manera intermitent com a “carretoner, en càrrega i descàrrega en magatzems, de paleta... També al camp, però allí és molt dur perquè hi ha intermediaris i t’acaben enganyant”. Explica que al consistori li van prometre faena i un habitatge, “però mai no en vaig saber res més”, diu Gorgui mentre pren una tònica en una cafeteria. L’Ajuntament de Dénia assegura que se li “va proporcionar una feina i residència fora de Dénia”, però no ha donat detalls per a poder confirmar-ho davant les repreguntes d’elDiario.es.

Aquest senegalés, que va viatjar amb “una màfia” sent menor d’edat per mig món, va viure a Madrid, a Gandia i va recalar a València el 2020 amb la seua família per a intentar tindre més ingressos, ja que la venda de polseres no dona per a alimentar els seus quatre fills (hui de 7, 6 i 3 anys i una xiqueta de 5 mesos). Va acabar al barri de la Torre, un dels més barats aleshores per a viure, en una de les ciutats d’Espanya on amb major celeritat s’ha tensionat el mercat de l’habitatge (amb pujades del 45% des de la pandèmia).

El 29 d’octubre de 2024, Gorgui i la seua família estaven a la plaça d’aquest barri del sud quan van començar a veure baixar l’aigua. “Vam pujar de pressa, afortunadament vivim en un primer pis i vam poder salvar-nos, només es va inundar una mica l’entrada. L’endemà tot era fang i destrucció”. Però tampoc el fet d’estar en una zona inundable ha moderat els preus.

“Pagava 550 i ara m’ho han pujat a 610 euros al mes”, explica sobre sa casa, un habitatge modest d’uns 60 metres sense ascensor amb dues estances per a sis persones i llits al saló. “Tot i això, el propietari té molta paciència, perquè de vegades no puc pagar, o m’ajuda amb el lloguer una amiga que també m’ha pagat el carnet de conduir perquè puga buscar millors feines. El propietari podria fer-nos fora i traure encara més diners”, admet.

Encara que la seua vida ha millorat respecte al dia que va salvar aquell home, ja que ara no el poden detindre ni deportar i té la documentació per a treballar, Gorgui sobreviu com pot, amb la vista posada en el món laboral. “Ací és molt dur aconseguir una bona feina, de vegades no tenim més que per a pagar el pis. M’agradaria canviar la meua vida, treballar al port, per exemple, ara que tinc carnet de conduir, per a tindre la meua vida bé i mantindre les meues tres xiquetes i el meu xiquet a Espanya, un treball que siga estable”. No descarten tornar al Senegal, encara que Espanya és un lloc on han trobat oportunitats “i gent molt bona”.