Preparar el territori per protegir les persones, les muntanyes i les urbanitzacions d'Alzira

Alzira i la Ribera coneixen bé aquesta realitat. Més de la meitat del terme municipal està ocupada per espais forestals i nombrosos habitatges i urbanitzacions entren en contacte directe amb la muntanya. La Murta, la Casella, la Serra de Corbera i les Agulles formen part del nostre patrimoni natural, però també d’un territori sotmés a un risc creixent.

A aquesta realitat se suma l’emergència climàtica: períodes de sequera més llargs, onades de calor més freqüents i una vegetació sotmesa a un major estrès hídric, causa de malalties i atacs de plagues que perjudiquen o assequen la vegetació fent-la més vulnerable al foc (García-González et al., 2025; MITECO, 2024). Els efectes del canvi climàtic sobre el bosc no són només que “fa més calor”; també poden alterar la capacitat de defensa dels arbres i desencadenar processos de decaïment i mortalitat massiva, degut a estes sequeres intenses i prolongades, la qual cosa pot predisposar l'atac no només d'arbres individuals sinó de masses arbrades (Generalitat Valenciana, Conselleria de Medi Ambient, 2021).

Per això Alzira ha apostat per la planificació preventiva mitjançant el Pla Local de Prevenció d’Incendis Forestals (PLPIF), el Pla d’Actuació Municipal davant del risc d’incendis forestals (PAM-IF), les mesures d’autoprotecció, la senyalització de rutes d’evacuació, les infraestructures hidràuliques de defensa i l’execució de faixes perimetrals de protecció. No és una actuació puntual. És una política pública continuada.

Gestionar el bosc no és destruir-lo.

Una de les eines principals del PLPIF són les Àrees Estratègiques de Gestió (AEG): zones seleccionades perquè, pel comportament previsible del foc, poden ser decisives per reduir-ne la propagació i facilitar el treball dels equips d’extinció.

En aquests espais es poden realitzar actuacions silvícoles com aclarides, desbrossaments selectius, podes o eliminació de combustible vegetal.

El mateix principi explica les faixes perimetrals de protecció al voltant d’urbanitzacions i habitatges en entorn forestal.

La selvicultura preventiva busca modificar l’estructura del combustible: reduir la seua continuïtat horitzontal i vertical mitjançant desbrossaments, podes i aclarides, de manera que disminuïsca la capacitat de propagació del foc i augmente l’accessibilitat i les oportunitats de treball dels equips d’extinció (MITECO, 2010). Això no significa destruir el bosc.

Però tampoc cal idealitzar-la: no tota actuació forestal és beneficiosa per definició. Ha d’estar planificada, adaptar-se a l’ecosistema i perseguir objectius concrets de reducció del risc i conservació. Per això, dins d’este maneig, evidentment déu hi haure darrere una planificació prèvia, per zones, on es delimiten quines àrees son les AEG, les franges d’autoprotecció, o les zones a conservar sense a penes intervenció humana.

La recerca sobre ecologia del foc mediterrani mostra, a més, que moltes espècies han evolucionat en ecosistemes on el foc forma part del règim ecològic, però que la capacitat de recuperació no és il·limitada: la freqüència, intensitat i extensió dels incendis poden superar la capacitat de resiliència dels ecosistemes (Pausas & Keeley, 2019; Pausas & Keeley, 2023).

Les faixes són, a un nivell de protecció del risc en zones urbanitzades, una infraestructura verda de protecció civil: trenquen la continuïtat del combustible, faciliten l’accés dels bombers i augmenten la capacitat de defensa dels habitatges. I així, a més, si es fa de forma adequada, s’alliberen mitjans per poder actuar a les zones no urbanitzades. Però les faixes de protecció no són infal·libles ni suficients. S’han de complementar amb actuacions preventives i participatives de la població, com la reducció proporcionada de biomassa vegetal a l’interior de les parcel·les, ús d’espècies de jardineria idònies i regs prescrits, eliminació de materials conflictius, activitats adequades segons el nivell de risc, i formació i participació en autodefensa.

Quan l’administració ha d’actuar

La normativa atribueix als propietaris l’obligació de mantindre aquestes mesures. Però quan no es compleixen, l’Ajuntament no pot limitar-se a esperar.

Alzira ha recorregut a l’execució subsidiària, prevista legalment, per garantir la seguretat col·lectiva: l’Ajuntament executa les actuacions necessàries i posteriorment repercuteix el cost als propietaris obligats.

S’ha establit un full de ruta progressiu, prioritzant les urbanitzacions amb major densitat de població i exposició al risc, amb actuacions a les principals zones urbanitzades, prioritzant segons la legalitat de les mateixes o el risc d’incendis calculat tècnicament; s’ha previst un calendiari, coordinat per l’equip tècnic i amb participació activa dels veïns i veïnes del Racó i el Respirall, i posteriorment a Sant Bernat, el Xavegó, Valletes de Bru, Racó de les Vinyes, Valletes de Gall i l’Ombriu de la Murta. Ací tenim les principals àrees a protegir, amb una població flotant considerable, i que en cas d’incendi, seria objectiu prioritari de protecció, i per tant un focus de problemes i concentració de recursos d’emergències i extinció molt important.

La prevenció també inclou les restriccions a l’ús de determinada maquinària agrícola i forestal durant els períodes de màxim risc, la vigilància i la sensibilització ciutadana.

I és també una tasca col·lectiva. El VACIF, Protecció Civil, la Policia Local, els Bombers del Consorci i els serveis municipals formen una xarxa imprescindible per detectar conats, donar resposta a les emergències i protegir la població.

Ara, a més, Alzira treballa en la posada en marxa de la Oficina Municipal de Prevenció de Riscos i Coordinació d’Emergències (OMPCE), per avançar cap a una gestió integral i transversal dels riscos.

Els ajuntaments no podem fer-ho sols

Tot aquest esforç local és indispensable, però no suficient. Necessitem agilitat normativa, estructures supramunicipals de suport tècnic i una coordinació real entre Estat, Generalitat, diputacions, mancomunitats i ajuntaments. I necessitem recursos.

L’esmentada Declaració sobre la gestió dels grans incendis forestals a Espanya, presentada a Alzira el 2025, reclama gestionar anualment com a mínim l’1 % de la superfície forestal espanyola —unes 260.000 hectàrees— i una inversió aproximada de 1.000 milions d’euros anuals per preparar el paisatge davant dels grans incendis (Fundació Pau Costa, 2025).

La prevenció no és una despesa. És una inversió en seguretat, territori i protecció civil.

Necessitem ajudes per gestió forestal i aplicacions per la biomassa gestionada (de la gestió forestal però també agrícola), suport per potenciar determinades pràctiques de protecció del sòl i la diversitat agrícola que milloren la prevenció d’incendis (com el triturat de la llenya, l’ús de matèries orgàniques o de cobertures herbàcies) o incentius per a una ramaderia preventiva en determinats indrets on pot ser una alternativa real de la gestió amb maquinària (i siga difícil sinó impossible introduir herbívors silvestres).

Necessitem corresponsabilitat

No podem exigir-ho tot a les administracions. Els propietaris han d’assumir les seues obligacions. La ciutadania ha de conéixer els riscos i saber com actuar. Les administracions han de proporcionar planificació, informació, recursos i eines. La formació i participació ciutadana en simulacres i altres accions preventives en matèria d’incendis, són indispensables perquè cada ciutadà tinga clar que té que fer per la seua autoprotecció, al marge de les accions que les administracions duguen a terme.

I hem de recuperar també la capacitat de fer del sector primari un aliat de la prevenció.

El mateix MITECO planteja els seus Equips de Prevenció Integral d’Incendis Forestals (EPRIF) des d’aquesta perspectiva: intervenir sobre les causes dels incendis treballant amb la població rural, mantenint usos tradicionals, gestionant la vegetació i actuant també sobre la interfície urbano-forestal (MITECO, 2026).

Una agricultura i una ramaderia viables poden contribuir a mantindre un mosaic territorial més divers i reduir la continuïtat del combustible. I obtindre productes agraris de major valor, vinculats al territori que conserven, assentant una població jove al camp. No necessitem almoines. Necessitem preus justos i polítiques que facen possible viure del territori, pagant per la funcionalitat ecosistèmica, i així conservar un bé preat superior: la terra fèrtil i la societat rural.

No podem esperar el pròxim incendi

No podem continuar sent una societat reactiva que plora les desgràcies i busca culpables entre el fum. Hem de convertir-nos en una societat preventiva, una societat que actua abans de la tragèdia. Que entén que els bombers són imprescindibles, però no poden fer miracles quan un incendi supera la capacitat física d’extinció.

Que sap que el canvi climàtic augmenta el risc, però que la gestió del territori pot marcar la diferència. Que entén que l’abandonament rural no és una causa directa d’incendi, però que la desaparició dels usos que gestionaven el territori pot afavorir l’acumulació de combustible i la pèrdua del mosaic territorial.

I que entén, sobretot, que gestionar el bosc no és destruir-lo: és preparar-lo per resistir.

A Alzira, les nostres muntanyes no són només un paisatge. Formen part de la nostra identitat, del nostre patrimoni i del nostre futur. I hem iniciat un camí per gestionar-les al temps que protegir-les perquè les generacions futures les puguen gaudir com nosaltres ho hem fet.

Per això hem de passar de comptar hectàrees cremades a comptar hectàrees preparades.

De preguntar-nos què ha fallat després de cada incendi a preguntar-nos què hem fet abans que arribara. I d’entendre la muntanya com una realitat separada de la ciutat a assumir que ciutat i territori formen part d’un mateix sistema.

Perquè si no canviem el model, l’estiu que ve tornarem a comptar hectàrees, habitatges afectats i pèrdues humanes. I d’ahí, a més temperatura acumulada a les ciutats, i major risc d’inundacions al terme. I més danys i més víctimes acumulades.

La diferència és que aquesta volta ja sabem que no podem dir que no ho sabíem.

*Alfons Domínguez, enginyer agrícola, ambientòleg i alcalde d'Alzira; Sergi Abril, enginyer forestal i ambientòleg de l'Ajuntament d'Alzira; Ferran Dalmau, enginyer forestal, especialista en incendis forestals