Entre el respecte institucional i la indignació democràtica: una reflexió atea

Com a membre del setze per cent de la població espanyola que es declara obertament atea, observe la realitat política i social del nostre país des d'una laïcitat convençuda, però mai desinteressada. Ser ateu no significa viure d'esquena als valors ètics que mouen el món, ni tampoc rebutjar sistemàticament qualsevol missatge pel simple fet de tindre un origen religiós. Per això, davant la històrica i controvertida intervenció del Papa Lleó XIV al Parlament espanyol, la meua reacció es mou en una dualitat incòmoda però necessària: el reconeixement d'alguns dels seus missatges i la indignació més absoluta davant d'altres.

Comencem pel consens. Reconec que vaig trobar encertades, i fins i tot encomiables, certes parts del discurs papal. Quan el pontífex fa una defensa aferrissada del diàleg i la tolerància en un món cada vegada més polaritzat, és impossible no estar-hi d'acord. Com ho és aplaudir la seua denúncia de l’ús de la força, de la guerra, en detriment de la negociació i la pau. També compartisc plenament la seua exigència d’una potent política social que permeta ajudar els més dèbils i vulnerables, així com la seua crida, especialment necessària en els temps que corren, a ser oberts i solidaris amb els immigrants que arrisquen les seues vides a la recerca d'un futur millor. Són valors universals, humans, que no necessiten cap divinitat per a ser defensats, i em reconec en ells.

La línia roja de la sobirania popular

Ara bé, el problema sorgeix quan la mateixa autoritat que demana tolerància creua la línia de la impertinència. Com a ciutadà d'una societat madura, proteste iradament davant l'atreviment de Lleó XIV de criticar fins a la desqualificació algunes lleis aprovades democràticament en el mateix Parlament que l'acollia. El Congrés dels Diputats és la casa de la sobirania popular, l'espai on resideix la voluntat d'una ciutadania diversa i plural. Que un líder religiós de projecció internacional utilitze aquesta tribuna per a qüestionar el marc legal que ens hem donat lliurement és un insult a les nostres institucions.

L'astorament és encara major quan parem atenció en qui emet aquests juís. Com va atrevir-se? Parlem de l'home que és el màxim responsable d'una institució, l'Església Catòlica, que manté una estructura anacrònica i profundament discriminatòria. Com pontificar sobre el marc legal i democràtic d’aquest país des d'una organització que margina i humilia històricamentt la meitat de la població, les dones, negant-les la igualtat de drets en el seu si?

El llistat de contradiccions fereix la sensibilitat de qualsevol persona amb un mínim sentit de l'ètica:

- L'encobriment de la pederàstia: És el dirigent indiscutible d'una Església que ha permés els abusos a menors al seu si, arribant a extrems aberrants de protegir els delinqüents que han destruït la infància de milers de xiquets i xiquetes durant dècades.

- L'oposició al matrimoni igualitari: És el cap d'una entitat que s'oposa de forma militant al fet que l'amor entre dues persones del mateix sexe puga substanciar-se en el matrimoni civil, un dret que neguen a eixa ciutadania.

- La negació dels drets reproductius: Com a cap de la confessió catòlica, nega el dret de les dones a decidir lliurement sobre un embaràs no desitjat, imposant una visió dogmàtica sobre el seu cos.

- El rebuig a la mort digna: És de facto el representant del seu Déu a la terra per a negar la possibilitat de morir dignament a aquells malalts terminals que bramen de dolor i patiment, obligant-los a un calvari inútil en nom d'una pretesa santedat de la vida que ells mateixos gestionen de forma selectiva.

L'anacronisme d'un poder absolut

No és de rebut que una autoritat religiosa arribe a una casa democràtica aliena a malparlar de les lleis aprovades en ella. I és encara menys tolerable quan qui ho fa presideix una de les institucions més antidemocràtiques —si no la que més— que existeixen actualment en el planeta.

L'Església de Lleó XIV no sap què és votar, ni què és la separació de poders, ni què és la rendició de comptes davant la ciutadania. És un estat absolutista on la paraula d'un sol home esdevé llei divina. Amb quin dret, doncs, es permet alliçonar un Parlament legítim que representa creients d'altres religions, agnòstics i a eixe setze per cent d'ateus que mirem amb perplexitat com es confon la diplomàcia amb la submissió ideològica?

La llibertat de culte i el respecte a les creences personals són pilars fonamentals de la nostra convivència, i com ateu els defensaré sempre. Però el respecte ha de ser mutu. El Papa té tot el dret del món a fixar la doctrina per als seus fidels dins dels seus temples, però no té cap dret a utilitzar les institucions d’un Estat aconfessional com el nostre per a torpedinar els avanços en drets fonamentals que tant ens ha costat aconseguir.

Com a ateu, reivindique un espai públic lliure de tuteles religioses. Escoltem el missatge de solidaritat del Papa amb els immigrants, perquè la humanitat ens uneix a tots; però rebutgem amb fermesa la seua ingerència en algunes de les lleis que regulen la nostra convivència. La democràcia espanyola no pot acotar el cap davant d'aquells que, en ple segle XXI, encara pretenen manipular els ciutadans com si foren un ramat i, en paral·lel, des-legitimen segons quines lleis civils considerant-les pecats segons la seua particular i exclusiva moral.