Susana Gisbert, fiscal: “Això de Rajoy té difícil encaix en el delicte d'odi, encara que siga un acte de racisme reprotxable”

Susana Gisbert és fiscal delegada de delictes d'odi i memòria democràtica a València, amb una llarga trajectòria també en matèria de violència de gènere. Escriptora i articulista habitual en diversos mitjans de comunicació, Gisbert (València, 1966) publica Contra l'odi (Vincle, 2026), una mena de guia enfocada a un públic ampli sobre una matèria de la qual s'ha convertit en una referència.

En aquesta entrevista amb elDiario.es, celebrada poques hores abans del partit de la semifinal del Mundial de futbol entre les seleccions francesa i espanyola, la fiscal dubta que les polèmiques declaracions de l'expresident Mariano Rajoy constituïxquen un delicte d'odi i celebra que els clubs de futbol cada vegada col·laboren més amb la justícia quan es produeixen incidents racistes.

La fiscal Susana Gisbert també destaca la recent sentència del Tribunal Suprem que fixa el criteri sobre l'existència de delicte d'odi per insults racistes i per raó de ser immigrants, dictada en una causa instruïda a València. “En els delictes d'odi, el nostre major entrebanc és la infradenúncia”, alerta Gisbert.

Quin balanç fa de la seua etapa com a fiscal delegada de delictes d'odi?

M'agrada molt la matèria, és molt enriquidora i tens possibilitat de fer coses que no s'havien fet per la novetat. Però després, la veritat és que també ho he viscut amb certa sorpresa, perquè encara que penses que aquestes coses passen, no et pots imaginar que passen tant, i coses tan grosses i tan inversemblants com que una persona pel carrer n'ataque una altra pel fet de veure-la besar-se amb algú del mateix sexe. La veritat és que és una matèria molt enriquidora, perquè reps molt feedback de les víctimes. Les víctimes de seguida estan molt agraïdes. També tens l'altra part, que reps molts haters de l'altre costat, però bé, en aquesta part molt contenta.

Quin balanç fa de la seua etapa com a fiscal delegada de delictes d'odi?

M'agrada molt la matèria, és molt enriquidora i tens possibilitat de fer coses que no s'havien fet per la novetat. Però després, la veritat és que també ho he viscut amb certa sorpresa, perquè encara que penses que aquestes coses passen, no et pots imaginar que passen tant, i coses tan grosses i tan inversemblants com que una persona pel carrer n'ataque una altra pel fet de veure-la besar-se amb algú del mateix sexe. La veritat és que és una matèria molt enriquidora, perquè reps molt feedback de les víctimes. Les víctimes de seguida estan molt agraïdes; també tens l'altra part, que reps molts haters de l'altre costat, però bé, en aquesta part molt contenta.

A poc a poc sembla que es va consolidant.

També tens aquest prurito d'anar creant coses que no s'han fet mai, com el de [la condemna pels insults racistes al futbolista] Vinicius. Ara ja hi ha més condemnes en el tema de la violència racista i homòfoba en el futbol i en els estadis, però fins aleshores no hi havia cap condemna. El de [les agressions ultres en] la manifestació del 9 d'Octubre també va ser molta faena, i tampoc hi havia prèviament una condemna per discriminació per ideologia en una manifestació pública. A poc a poc anem fent coses: l'última sentència que ha creat molta jurisprudència i doctrina és del magistrat Vicente Magro en matèria de delictes d'odi; també ve d'una causa que portem ací.

Sent fiscal delegada de delictes d'odi, també ha patit molts discursos d'odi en contra seua a les xarxes socials. Com ha viscut aquesta experiència?

La part dolenta és que, a més del feedback, reps una part considerable de haters. Si eres visible a les xarxes socials, jo ho soc (és una decisió personal i no canviaré per això), de tant en tant t'emportes un disgust, com el que ha passat amb [les amenaces de l'eurodiputat ultra] Alvise o amb algun altre. Però bé, crec que tant de bo no s'haguera de pagar, però és part del que toca. Si la gent et coneix i es dirigeix a tu perquè has fet determinada cosa, doncs era perquè aquesta cosa pica.

La part dolenta és que, a més d'un 'feedback' de les víctimes, reps una part considerable d'haters

Quin és el ventall de víctimes dels delictes d'odi?

Cal dir que guanyen per golejada la xenofòbia en totes les seves → seues vessants (homofòbia, antigitanisme, racisme i altres) i, per altra banda, l'homofòbia i la LGTBI-fòbia. Però sí que és veritat que, pel que fa a les víctimes, hi ha dos grups importants. Hi ha un grup de víctimes que estan més o menys empoderades i acudixen als serveis públics, manifesten, denuncien (o, si no denuncien, són conscients de les coses).

Això passa en una part important de les víctimes d'homofòbia, hi ha una part del col·lectiu LGTBI que està empoderat (i una altra part que no). I passa també amb les víctimes d'un altre tipus de delictes, com passa amb la ideologia. I hi ha un altre grup de víctimes, la població migrant, sobretot la que està en una situació de precarietat econòmica, que no té papers (amb l'aporofòbia i la discapacitat), que són persones molt vulnerables i que ni tan sols són conscients o → ni tan sols s'atrevixen a denunciar.

Però bé, una vegada venen sí que és molt important la tasca de les ONG que els acompanyen. En molts casos, si no hi haguera ONG o entitats del tercer sector acompanyant-los, no denunciarien.

Per lluitar contra la infradenúncia el primer que has de donar és confiança a les víctimes

Quin paper juga l'empatia?

Ací cal tindre empatia. Encara que la víctima, si està fora en el judici i no he anat jo a eixe judici o ha vingut per una altra via, jo sempre tracte de parlar amb ella i d'establir una relació personal i de donar-li una confiança. Perquè en els delictes d'odi, el nostre major obstacle és la infradenuncia. I per a lluitar contra això el primer que has de donar és confiança a les víctimes, que sàpien els drets que tenen i que tinguen un referent. Per exemple, el col·lectiu LGTBI durant el franquisme, no és que no podien defensar els seus drets, és que eren penats per això.

Cal canviar aquesta concepció, que ve de molt de temps: d'una desconfiança total al sistema a una confiança. Amb les persones migrants també pansa, moltes vegades tenen més por que emergisca la seua situació d'irregularitat que de defensar els seus drets.

Poc a poc, s'ha anat creant un cos de doctrina que cada vegada és més permeable als delictes d'odi

Com ha anat assentant-se la jurisprudència en matèria de delictes d'odi?

La veritat és que cada dia, afortunadament, es consolida més. Jo, al principi, deia moltes vegades que aquesta Fiscalia semblava la Fiscalia de pegar-se contra un mur. Era tot a base de recursos perquè tot ens ho arxivaven o tot ho declaraven delictes lleus. A poc a poc, s'ha anat creant un cos de doctrina que cada vegada és més permeable als delictes d'odi. I ja no es queda en el simple insult o en l'amenaça. La sentència de 'Magro' és molt coneguda, però ja n'hi ha diverses en aquest sentit en què els insults són constitutius, o poden ser constitutius, si es donen determinades circumstàncies, de delictes d'odi.

Què s'ha consolidat?

S'ha creat una important doctrina amb els delictes d'odi en els quals hi ha alguna part d'acció (un fet concret, unes lesions o unes amenaces). En el discurs d'odi encara ens queda camí. El xoc amb la llibertat d'expressió encara ha de recórrer molt de camí, perquè encara hi ha moltes absolucions. El tipus està redactat d'una manera que parla d'incitar (si això és incitació o no ho és, si la motivació no hi és i el límit amb la llibertat d'expressió...). Encara queda faena per fer.

A més, en un context d'auge global de l'extrema dreta.

És evident que es donen molts factors. Per una banda, un auge de l'extrema dreta a tot el món. Les persones que pensaven així no és que hagen aparegut com un bolet, hi havia gent que no se sentia legitimada i, en veure que hi ha persones exercint el poder que pensen aquestes coses, se senten legitimades per a determinats discursos. I després l'eina de les xarxes socials és un caldo de cultiu òptim perquè qui tinga aquests pensaments els aboque. Perquè, a més, encara que es manifesten a les xarxes socials amb el seu nom —també és un problema l'anonimat—, però fins i tot quan ho fan amb el seu nom (ho fan polítics i altres), el fet d'enfrontar-se a una pantalla i no a una persona, com que envalentona l'autor i diu coses que potser cara a cara no diria.

De fet, aquest límit amb la llibertat d'expressió ha propiciat absolucions com la de l'expolicia Ricardo Ferris, que va exposar les seues tesis racistes en un acte públic de Vox.

Està pendent del recurs de cassació de la Fiscalia. El discurs d'odi és més complicat. Sí que vam obtindre una sentència favorable en el cas de l'encarregat de xarxes d'Espanya 2000 (per relacionar la pigota del mico amb l'homosexualitat), que també està pendent del recurs interposat per ell.

Les tesis de Mariano Rajoy sobre la selecció francesa de futbol podrien ser constitutives d'un delicte d'odi?

Anem a veure, aquestes coses s'han de pensar molt. És el que sempre diem: ni tot l'odi és delicte d'odi ni tan sols per a cometre un delicte d'odi cal odiar. Quan diuen “és que no és una persona racista”, no, no es jutja ningú per ser racista, es jutja per haver fet una manifestació racista. El que passa és que, és clar, estem parlant d'un discurs que no està escampant cap notícia ni cap fet que faça que la gent odie la selecció francesa o els integrants de la selecció francesa. Crec que s'hauria de pensar molt, però té un difícil encaix en el delicte d'odi; això no vol dir que no siga un acte discriminatori per racisme i reprovable, si més no a nivell moral, sens dubte, i potser a nivell polític.

Creu que ha millorat el panorama del racisme als estadis de futbol?

Potser soc molt optimista, però arran d'aquesta sentència els clubs s'han cuidat molt més. Han vist que la Llei de l'Esport és dura amb ells, amb coses que abans semblava que es mirava cap a una altra banda, els tanquen l'estadi, encara que els fets no siguen constitutius de delicte d'odi o no es troben els autors. I, per la seua pròpia conveniència, tant els clubs com les entitats esportives, com també els mateixos aficionats, jo crec que es tallen més. I, per un altre costat, crec que també s'és molt més col·laborador amb la justícia quan veuen que passa una cosa així. De fet, hi ha una causa oberta que és per l'activitat d'un periodista que, com a aficionat, va ser qui va interposar la denúncia [contra els crits racistes d'un aficionat a l'estadi de Mestalla].

La Llei de l'Esport és dura amb els clubs, amb coses que abans sembla que es mirava cap a una altra banda els tanquen l'estadi

Quins problemes plantegen les xarxes socials en relació amb els delictes d'odi?

Amb les xarxes socials els problemes que tenim són diversos. Primer, l'anonimat. Perquè hi ha gent que publica els seus posts amb el seu propi nom, però realment ni X ni cap xarxa social et demana més que un correu electrònic (i Gmail, per exemple, tampoc no et demana cap identificació). Sobretot tenim un problema processal, que és el de la competència: qui és competent, com ens dirigirem a Facebook o a X, com ens respondran (que normalment no responen o són molt reticents a respondre). És molt difícil obtindre la informació i, és clar, ací tenim unes dificultats tremendes. A més, la justícia té els seus temps, perquè la nostra justícia és garantista —afortunadament—, però la instantaneïtat de les xarxes socials és molt més ràpida que si obtenim un manament d'entrada i registre o de tancament d'un compte.

Moltes sentències de delictes d'odi inclouen un curs sobre igualtat. Per què s'inclou aquest tipus de cursos?

És molt important i el problema que tenim ací a València és que trobem molts problemes per veure on i qui realitza aquest curs. En el cas de la violència de gènere, que seria un cas parell, en ser obligatori per a concedir la suspensió de la pena, ja hi ha uns llocs concrets on anar, però en el cas dels delictes d'odi (que està previst, però no és obligatori) és una condició que es pot posar. Nosaltres la posem, a més per acord de les jornades de fiscals delegats en les quals així es va establir. Ho demanem, però moltes vegades ens trobem amb veritables problemes a l'hora d'executar-lo i això s'hauria d'implementar, perquè l'únic lloc on n'hi ha un que està clarament definit és a la presó. I si no entren a presó, és difícil que facen el curs. I si fan el curs per a evitar la presó, és difícil que vagen a la presó.

Com s'ha resolt a la pràctica?

Ací a València no està acabant de funcionar, estem trobant problemes en cada cas i, de vegades, cal buscar o improvisar una solució que vaja a tal lloc o que vaja a tal altre. Però caldria implementar un recurs concret que fora automàtic.

D'on va nàixer la idea de publicar l'assaig Contra l'odi?

M'ho va proposar Manolo Gil, que és el meu editor en molts dels llibres que he escrit des de fa temps. A més, per a l'editorial era un canvi complet de registre. Primer per l'idioma (Vincle sempre havia publicat en valencià) i després pel tema de l'assaig (no tenien una col·lecció) i pel format.

Aquesta realitat moltes vegades si no la veus, no te la creus

Es va pensar en un format que fora assequible, que no fora un assaig per a professionals, sinó que estiguera destinat a qualsevol persona, que el puguen llegir els juristes (i segur que els va bé), però sobretot està pensat per a persones no juristes, perquè qualsevol entenga aquestes idees que semblen essencials, però no sempre es saben: que no qualsevol persona que odie està cometent un delicte d'odi o que no es jutja el racisme, sinó que es jutja l'acte racista. Perquè es conega també aquesta realitat, que moltes vegades, si no la veus, no te la creus.