Anna Todd: “No llegesc llibres escrits per homes”

La texana Anna Renee Todd travessa vestida de negre el pati d’un dels hotels on se celebra la sisena edició del Festival de Literatura Expandida de Mallorca (FLEM). Al seu voltant, turistes amb xancletes desafien un cel carregat de núvols. Amenaça temporal, i l’estampa, tan típica de l’últim sospir de la temporada turística, és el revers de l’illa de postes de sol i albes idíl·liques on aquesta escriptora ha ambientat The Last Sunrise.

Publicada l’any passat per Planeta Internacional -en castellà, amb el títol Sunrise: el último amanecer, i adaptada ràpidament al cinema per Amazon-, és l’últim llibre d’una d’aquestes autores que qualsevol editor voldria tenir al seu catàleg per permetre’s el luxe de publicar literatura menys comercial sense estar massa pendent del balanç econòmic. Todd, sense arribar als quaranta anys, ja ha venut dotze milions d’exemplars. En gran part, perquè amb poc més de vint anys es va treure de la màniga una de les sagues romàntiques que més èxit han tingut dins i fora dels Estats Units: After.

Com va descobrir Mallorca?

Sempre que he vengut a Espanya per motius editorials m’hi he sentit molt còmoda. Estant a Barcelona, el meu editor em va dir: “Coneixent el teu tarannà, crec que et trobaries molt bé a Mallorca”. Sóc una persona tranquil·la i m’encanten el menjar i els llocs amb molta riquesa cultural. Així que vaig decidir venir-hi de vacances fa uns anys.

La llista d’escriptors forasters que han viscut o han passat per l’illa és infinita. Per a alguns, com Robert Graves o Ana María Matute, Mallorca va ser un refugi. Aquell viatge la va inspirar per ambientar-hi una novel·la?

La idea va venir abans del viatge, a partir d’una escena que vaig imaginar en un vaixell sota el cel més bonic que hagués vist mai. Quan em plantejo una novel·la sempre partesc d’una imatge molt concreta, no d’un pla específic -potser perquè no he tingut una formació formal com a escriptora. A més, volia que el llibre següent estigués ambientat a l’estranger, sense deixar de ser una novel·la romàntica. Això, juntament amb el fet que el turisme em semblava un bon teló de fons per a la trama, em va portar a Mallorca. I sí, quan vaig començar a documentar-me per a la novel·la, vaig veure que -a més d’encantar als alemanys- per aquesta illa també hi havien passat molts escriptors.

Va ser una documentació llarga? Tot i que El último amanecer utilitzi totes les fórmules del best-seller, hi apareixen fins i tot eslògans -com “menys turisme, més vida”- que es mostren a les manifestacions contra la massificació turística. La trama amorosa no és aliena al debat social que s’està produint a Mallorca.

Quan viatj m’agrada informar-me de quina és la seva font d’ingressos, el principal sector econòmic del lloc on vaig. En el cas de Mallorca, vaig veure que hi havia molts residents que es preguntaven si la manera de viure a l’illa té sentit pels preus de l’habitatge o els embussos a les carreteres. Era l’única manera de desenvolupar l’argument de la novel·la que volia escriure. Vaig llegir articles que tractaven el tema a la premsa nord-americana i també a la premsa local de Mallorca. Em vaig documentar tant com vaig poder... i és tot un tema.

En el cas de Mallorca, vaig veure que hi havia molts residents que es preguntaven si la manera de viure a l’illa té sentit pels preus de l’habitatge o els embussos a les carreteres

El nord-americà -perquè també caldria incloure-hi els canadencs- és un mercat turístic a l’alça a les Illes Balears. Gasta molt, però també gentrifica més que altres turistes europeus. I pot arribar sense escales des de Montreal o Nova York. Dos dels personatges principals de la seva novel·la, Isolde i Ry Pera, són una mare i una filla que aterren en un jet privat d’una cadena hotelera per passar-se l’estiu organitzant, en teoria, actes benèfics en un allotjament exclusiu situat a la costa. Aquesta premissa, si es coneix una mica com funciona el sector hoteler mallorquí, no sembla gens descabellada. Quina imatge es té de l’illa als Estats Units?

Mallorca s’ha convertit en una moda per a certs nord-americans que abans idealitzaven el sud de França. Vaig començar a notar-ho fa quatre o cinc anys. Moltes persones del meu entorn van sentir la necessitat de visitar aquesta illa. I ho estan fent.

Mallorca s’ha convertit en una moda per a certs nord-americans que abans idealitzaven el sud de França. Vaig començar a notar-ho fa quatre o cinc anys. Moltes persones del meu entorn van sentir la necessitat de visitar aquesta illa. I ho estan fent

En canvi, el personatge masculí, a qui ha batiat com a Julián García, és un jove bru, bronzejat i amb un punt canalla que sembla encarnar un cert clixé de latin lover. M’ha paregut una versió júnior del personatge que es va construir Julio Iglesias durant la maratoniana campanya de promoció que va precedir el seu primer disc gravat en anglès, allà pels vuitanta.

Presentar Julián García amb aquesta aparença va ser intencionat. He sentit tantes vegades la frase “aniré a Espanya (o a Itàlia o a França) i trobaré l’amor de la meva vida…” que volia riure una mica d’aquest estereotip. Crec que és interessant assenyalar que aquesta imatge que projecta és sobretot la que percep Ry la primera vegada que el veu, en una platja.

Després va evolucionant a mesura que avança la trama, és cert. Una cosa que comparteixen tots dos, Julián i Ry, és una relació d’amor-odi amb el turisme.

Julián treballa amb el seu pare en una empresa de distribució de peix: es lleven a les quatre de la matinada i se’n van a dormir a mitjanit, no deixen de treballar, guanyen diners, molts diners… Però venen el peix que capturen al mateix hotel que contamina el mar amb els seus abocaments.

És fàcil passar pel món dient “que guai!”, però es tracta d’una visió enganyosa perquè la realitat és més complexa. Això és el que volia que reflectís la novel·la. 

Ry, en canvi, gaudeix dels privilegis de ser la filla d’una poderosa executiva, però alhora se sent en una presó, enganxada a TikTok i Instagram, i controlada per una mare addicta al mòbil. El seu caràcter, però, traspua una innocència que anirà perdent a poc a poc. Jo em pregunt: es pot continuar sent innocent als vint-i-tres anys en aquesta societat hiperconnectada a les xarxes socials?

L’addicció a les xarxes que pateixen diverses generacions també em va servir per contraposar els personatges principals: Ry les utilitza i està pendent d’elles, de veure què fan els altres i de fer-se selfies. Julián, en canvi, resol mots encreuats en revistes de paper. Però, responent a la teva pregunta, crec que sí, que és difícil mantenir la innocència en aquests temps. Només cal ficar-se la mà a la butxaca per veure... Un bombardeig per aquí! Un accident de cotxe per allà! Una violació! Tensió geopolítica! Aquests vídeos o missatges curts els veu qualsevol persona quan obre una xarxa social, sigui quina sigui la seva edat.

Ens travessen la vida. La modelen.

No puc explicar-ne gaire, però la novel·la que estic escrivint ara mateix transcorre en un institut. Encara que es tracti d’un centre molt exclusiu, i això em doni l’oportunitat que l’ús dels mòbils hi estigui prohibit, l’efecte que tenen les xarxes socials en la joventut no el podia obviar, i m’està impedint tractar els protagonistes de la trama com si fossin nins.

La novel·la que estic escrivint ara mateix transcorre en un institut. Encara que es tracti d’un centre molt exclusiu, i això em doni l’oportunitat que l’ús dels mòbils hi estigui prohibit, l’efecte que tenen les xarxes socials en la joventut no el podia obviar, i m’està impedint tractar els protagonistes de la trama com si fossin nins

Sense ànim d’espatllar la lectura a ningú, la malaltia és un fantasma que sobrevola el seu últim llibre. El seu fill Asher està diagnosticat de complex d’esclerosi tuberosa, un trastorn que provoca l’aparició de tumors benignes. La funció dels òrgans vitals es complica i apareixen atacs d’epilèpsia. Com a mare, va ser sanador escriure des del punt de vista d’una persona malalta?

Sens dubte ho va ser. El meu fill, a més, és autista (una condició que comparteix amb molts artistes) i té una capacitat mental superior a la meva. I va creixent. El seu físic és el d’una persona de quinze anys, però el seu cervell, el d’algú de trenta-cinc. Per incloure a la trama d’El último amanecer una malaltia semblant no vaig haver d’investigar gaire perquè forma part de la meva vida. Quan, fa quinze anys, em van donar el diagnòstic, vaig sentir que el que li passava al meu fill era culpa meva. Després, em vaig divorciar i vaig haver d’aprendre a portar-ho sola. Afortunadament, en una societat que encara no estava tan hiperconnectada, vaig poder conèixer persones i altres famílies amb el mateix diagnòstic, parlar-hi i compartir experiències. Aquella xarxa em va ajudar a entendre què estava passant.

Per incloure a la trama l’esclerosi tuberosa no vaig haver d’investigar gaire perquè forma part de la meva vida. Quan, fa quinze anys, em van donar el diagnòstic, vaig sentir que el que li passava al meu fill era culpa meva. Després, em vaig divorciar i vaig haver d’aprendre a portar-ho sola

Hi ha una escena que succeix en un hospital mallorquí. Com es veu des dels Estats Units el sistema de salut pública d’Europa i, especialment, el d’Espanya?

És completament diferent. Encara que tinguis una bona assegurança, allà tot és més car. Es lluita cada dia per aconseguir medicació, s’hi inverteixen molts diners. Crec que no té sentit si ho compares amb el sistema espanyol, on només has d’anar al metge perquè et facin una recepta. Per ser sincera, en els darrers anys m’he adonat que qualsevol país del món té un sistema sanitari millor que el nostre.

En els darrers anys m’he adonat que qualsevol país del món té un sistema sanitari millor que l’estatunidenc

Al principi d’El último amanecer trobam una llista de reproducció, diria que cent per cent pop: d’Ariana Grande a Taylor Swift, passant per Maroon 5 i, per descomptat, Harry Styles. És el pop una poció contra el desamor?

M’encanta el pop des que era una nena! Vaig estar obsessionada amb els Backstreet Boys, després amb NSYNC, després amb One Direction... I, és clar, amb Britney Spears. També m’agrada l’indie, però sempre torno al pop, sobretot en els mals moments. Llavors necessito escoltar alguna cosa alegre. La meva mare va morir al maig i, quan pensava en ella, posava Justin Bieber perquè no m’afectàs.

Les vides de molts d’aquests cantants pop -més enllà de les carreres, la popularitat i la fama- que hem esmentat solen ser tràgiques. Novel·lesques, perquè van ser ídols fast food quan encara eren molt joves. No hi ha tanta diferència entre els patiments de Marilyn Monroe i Britney Spears, per exemple.

El pop perdura més del que ens pensam. Ara sembla que hi torna a haver més nins i adolescents que mai interessats en la música de Michael Jackson. I és que les seves cançons eren boníssimes, va ser una de les grans veus de la seva generació; és impossible negar-ho, malgrat els problemes que va tenir al llarg de la seva vida o els dubtes que pogués sentir sobre el color de la seva pell o la seva identitat. Crec que passarà el mateix amb Justin Bieber. Encara que fins i tot hagi estat a la presó [per conduir sota els efectes de l’alcohol], no deixa de ser el noi d’onze anys que tenia una gran veu i es gravava a casa tocant diversos instruments per penjar uns vídeos increïbles a internet. Si escoltes amb atenció les seves lletres, o les d’Ariana Grande, potser et semblaran interessants i pots arribar a apreciar-les. Crec que, més enllà dels gustos musicals, són cançons més intel·ligents del que aparenten.

Com Madonna, una estrella del pop es pot fer gran?

Em sembla que, a mesura que passa el temps i els seus fans ens fem grans, ens preguntem més -i tenim més respecte- per la salut mental de les persones que van ser els nostres ídols juvenils. Odiï que es passin per alt els efectes que té la fama instantània que aquestes persones van gaudir quan encara eren immadures.

La primera part de la saga After va esclatar gràcies al suport que li va donar la comunitat de fans d’One Direction, de la qual vostè formava part. Però, de llavors ençà, la firma d’Anna Todd s’ha convertit en una marca amb poder propi. Ha venut la barbaritat de dotze milions d’exemplars de les seues novel·les. Com va portar la pèrdua de l’anonimat, ser conscient que disposava d’una legió de lectors tan gran?

Cada vegada que hi pens se’m posa la pell de gallina. Perquè, en realitat, jo no he deixat de pertànyer a diferents fandoms. Per a mi és impossible acostumar-me que em diguin, en una signatura de llibres o en una trobada amb lectors, que els meus llibres els han ajudat en moments dolents de les seves vides. Perquè gairebé sempre solen ser comentaris bonics. Això em genera una mena de responsabilitat, unes expectatives. Quan vaig publicar el primer volum d’After tenia vint-i-un anys: no tenia ni idea de com funcionava el negoci editorial -i encara en desconec moltes coses, no et pensis.

Conserva el compte de Wattpad, la plataforma on va començar a publicar el romanç universitari que la va convertir en una de les autores més venudes dels Estats Units?

Sí... i algunes de les persones amb qui xatejava a Wattpad durant els primers temps es van convertir en amigues. D’aquelles que convides al teu casament i que et convidin al seu. Podíem dedicar-nos a professions molt diferents -estic pensant, per exemple, en una amiga de Wattpad que és advocada-, però érem allà perquè compartíem gustos.

Quin llibre porta a la maleta i quin llibre li agradaria endur-se del FLEM?

Duc un thriller de Freida McFadden que vaig comprar a l’aeroport -escric novel·les romàntiques, però últimament només llegesc thrillers, no sé per què. Aquí m’agradaria comprar algun llibre de Megan Maxwell. M’agrada molt el seu estil.

En una de les primeres xerrades del FLEM, el periodista mallorquí Xisco Nadal conversava amb Elísabet Benavent -com Megan Maxwell, una altra autora supervendes espanyola. Nadal va llançar aquest guant a l’entrevistada: el desig que escriu una novel·lista que practica la novel·la romàntica és vapulejat per la mateixa crítica que lloa les fantasies d’un home blanc, heterosexual i major. Com a mostra, va citar Philip Roth. Què li sembla aquesta reflexió?

[Es queda pensativa uns segons.] És que no llegesc llibres escrits per homes.

Aquesta frase és un titular per a l’entrevista.

Ho sé.

Des de quan?

Des de sempre.

Va ser una decisió presa conscientment?

No. De fet, no me’n vaig adonar fins fa poc més d’un any. És clar que he llegit obres d’escriptors, però quan he de comprar una novel·la en una llibreria, sempre trio escriptores. Potser té a veure amb el punt de vista, una cosa que sembla més evident en les pel·lícules, però que també passa en les novel·les. Ara que estic llegint molts thrillers, on apareixen escenes de violència contra les dones, prefereixo observar-les des d’una perspectiva femenina.