LLEGIR EN CASTELLÀ
Ballermann podria ser el títol d’una novel·la de realisme brut narrada per un jove anomenat F. Començaria així: “Ens llevam cap a les deu. Esmorzam. Després anam al supermercat i compram cervesa d’oferta. Brindam a la platja i, més tard, al Bamboleo ens bevem el nostre primer vodka llimona. Llavors entram al Bierkönig, al Megapark i, després, passam unes hores a la platja: he pagat fins a 25 euros per un litre de vodka llimona, així que en prenem un o dos als bars perquè és més barat beure a fora. Ens encanta consumir a la platja, veure la gent passar, gaudir de la mar. Abans d’anar a dormir menjam alguna cosa. Alguns dies ens anam al llit a la una, però d’altres molt més tard”.
No hi ha ficció a la història. F. inclòs, tot el que s’hi explica existeix. Si més no, existeix el paisatge. El Bamboleo, el Bierkönig i el Megapark són tres dels locals de festa més coneguts de Platja de Palma. La xinxeta cal clavar-la al mapa al costat d’un dels quinze balnearis, el sisè, que divideixen aquesta platja llarguíssima. A Alemanya, Àustria i als cantons germanoparlants de Suïssa l’anomenen Ballermann. El motiu? La incapacitat lingüística d’un grup de futbolistes aficionats de Colònia per pronunciar el seu nom original.
El flashback ens duu al 1972, quan el FC Merowinger decideix passar unes vacacions a Mallorca. Són jóvens i tenen una agenda simple, però definida: beure, prendre el sol, beure, disfressar-se, beure, cantar cançons populars alemanyes, beure, enrocar a l’hora de dir “Balneari 6”. Explica la llegenda, alimentada pels mateixos protagonistes, que aquest grup de futbolistes amateurs no només va rebatejar aquest tram de la platja palmesana, sinó que van ser ells qui el van convertir en un dels epicentres de la festa i la bauxa en una illa que ja havia abraçat amb força el turisme. Sigui com sigui, aquell model vacacional continua vigent. Amb modificacions, però mantenint l’essència. Ho confirma F. (que té vint-i-vuit anys i estudis superiors en Ciències) des de l’altra banda del telèfon:
–La primera volta que vaig anar a Mallorca va ser abans de la pandèmia. Estava a l’institut, vaig viatjar amb els meus amics: devíem tenir setze o disset anys. Des de llavors hi hauré tornat… set, vuit vegades més al Ballermann? Realment, mai n’he sortit, no puc dir que conegui altres llocs de l’illa. Aquest estiu no hi podré anar, però l’any que ve no m’ho perd. Hi ha zones de festa a Alemanya, però cap com el Ballermann. Què el fa diferent? La calor… i la platja. No hi ha res comparable a beure voramar.
Botellot a primera línia
Són les nou i mitja del vespre al costat del Balneari 6: el punt equidistant entre el migdia, quan comencen a buidar-se els primers barrils i omplir-se les primeres gerres, i les quatre de la matinada, quan les cerveseries més grans que es transformen en discoteques baixen el volum, obren les portes i milers de clients surten a uns carrers, a un passeig marítim i a una platja que semblen no estar mai buits.
No importa si el cel anuncia tempesta. A l’hora –espanyola– del sopar, la primera línia de mar és un formiguer. De joventut i gresca. De càntics i rialles. De pantalles lluminoses i rètols escrits amb lletres gòtiques que anuncien festa. De kebabs i bratwurst per rebaixar l’alcohol. De llaunes de cervesa, a les mans i al terra, i camisetes de futbol, al pit i sobre les espatlles. La llei a seguir està clara: les vacances fora de casa, però com a casa.
Les marques de birra són, en la seua majoria, d’importació i porten la paraula pilsen –daurada, amarga, suau, d’origen txec, però la més popular a l’oest de Praga, en terres germàniques– impresa a la xapa. Les camisetes representen molts dels equips de la Bundesliga alemanya, i, com a orgulloses minories, els més coneguts de la Bundesliga austríaca i la Superlliga suïssa. Tot i que s’hi cola algun vermell del Manchester United, algun blanc del Reial Madrid, algun taronja retro que delata l’holandès que la porta, els tons germànics hi guanyen per golejada. Qui romp la norma resulta gairebé tan marciana com la mitja dotzena de jóvens que, asseguts al banc del passeig marítim, miren en silenci el botellot sostenint unes pancartes: We listen and we don’t judge. Són membres d’una església evangèlica buscant ovelles descarriades.
Platja de Palma és un formiguer de jovent i remor. Alemanys i altres estrangers del centre d’Europa omplen el passeig marítim. El seu hobby? Beure davant la mar. Davant d’ells, mitja dotzena de joves evangèlics amb una pancarta: We listen and we don’t judge
'44, Führer'
A través del futbol, molts turistes alemanys decideixen subratllar el seu lloc d’origen, vacil·lar el vesí regional, festejar amb un aficionat de l’adversari més íntim. Com si el seu país encara fos una macedònia de principats, comtats i ciutats lliures. Són, a la babalà, la meitat dels que han sortit de festa de la mateixa manera que en els estius espanyols d’abans s’anava a jugar una partida nocturna a la pista del poble. L’altra meitat fa bandera de l’equip que els uneix a tots: la selecció nacional, la Mannschaft. A la mànega, braçalets negres, vermells i grocs. En uns s’hi llegeix Bierkapitän. En d’altres, Deutschland über alles. Alemanya per sobre de tot. El vers més conegut de l’himne alemany. El lema de la unificació forjada a mitjans del segle XIX. Una fita romàntica.
L’excés de patriotisme pot arribar a ser un problema al Ballermann. “Es veuen coses que no haurien de succeir mai”, argumenta Rubens Barth, un universitari de Friburg que ha passat un semestre a Palma completant els seus estudis de Periodisme. “Vaig estar al maig, fent-hi un treball de fotografia i il·luminació per la universitat, i vaig veure un grup molt gran que es va posar a cantar una cançó [de l’artista torinès] Gigi d’Agostino canviant-li la lletra… per posar-li uns versos racistes. Després vaig observar uns tipus que duien camisetes amb les lletres SS. Tothom sap què signifiquen”.
Hi vaig ser al maig, fent un treball per a la universitat, i vaig veure un grup molt gran que es va posar a cantar un tema canviant-li la lletra… per posar-hi uns versos racistes. Després vaig observar uns tipus que duien unes samarretes amb les lletres SS
Els manters que venen –gairebé exclusivament– samarretes de futbol a la porta dels bars ofereixen una falsificació d’un model de la selecció que no podria vestir cap internacional alemany. No pel seu disseny, molt aconseguit, sinó pel dorsal: el 44. Està serigrafiat de tal manera que recorda les runes que identificaven les Schutzstaffel, el cos hitlerià al qual feia referència l’universitari Barth. No és un caprici del falsificador. Adidas i la DFB, la federació de futbol alemanya, van haver d’eliminar aquest número del seu catàleg per les seues connotacions nazis. Les temptacions ultra eren evidents, volien evitar-les.
La 44 que es ven al Ballermann reprodueix aquell model proscrit i l’acompanya d’un nom macabre. Sobre el dorsal s’ha escrit Führer. Pel carrer ningú pareix dur la camiseta, però allà està, a la venda i a la vista per qui la vulgui veure, camuflada entre llinatges d’estrelles: Musiala, Kimmich, Wirtz, encara Kroos o Reus. És una ombra amenaçadora entre els ciutadans que, tot i estar lluny de casa, procedeixen d’un país on l’extrema dreta ha passat del 10 al 20% dels vots en només una legislatura. I una ironia: per fer apologia del nazisme a través del malnom amb què coneixien Adolf Hitler els seus partidaris abans i durant el III Reich, el falsificador va triar el model suplent de la selecció alemanya. Com recull el periodista Toni Padilla a l’últim número de la revista Panenka, aqueixa camiseta va suscitar crítiques entre els aficionats més puristes per canviar el verd tradicional per un rosa que volia representar “la diversitat de la societat alemanya”. Amb aquest color, recorda Padilla, les SS pintaven el triangle amb què marcaven els homosexuals als camps d’extermini.
Els manters que venen una falsificació d’un model de la selecció que no podria vestir cap internacional alemany pel dorsal: el 44. Sobre el dorsal hi han escrit Führer
Electrònica impertinent, lletres picants
Avança la nit, reviscola la festa. Les terrasses són el refugi dels turistes més majors: cinquanta, seixanta, setanta o més anys. Alcen gerres pesades de cervesa rossa. Les mateixes gerres, d’un litre, un públic més jove les omple de licor i mescla. Triomfa el vodka llimona que demana en F. quan viatja amb els seus amics al Ballermann. Combustible per posar-se a to i deixar-se la gola a l’interior dels locals. El Bierkönig, per exemple, és una immensitat de 5.000 metres quadrats dividida en tres mòduls. El cos central sembla una prolongació del biergarten exterior i està gairebé buit. La clientela es concentra als costats.
A la dreta, pels nostàlgics, hi ha una cerveseria d’aspecte clàssic, fustes fosques del terra al sostre, repartida en dos pisos: el superior té una barana on recolzar-se per veure l’espectacle que succeeix a sota. És un xibarri recíproc. Damunt una tarima tancada, com si fos un advocat d’una pel·lícula d’època al bell mig d’un al·legat, un personatge amb micròfon es mou sense parar, sua i crida tornades, tan corejables i picants que el públic riu, crida, acompanya, demana una altra ronda d’incorrecció política. Les lletres provocarien una indigestió a un activista woke. La música, electrònica impertinent, és a les antípodes de Bach, Haydn, Mozart, Beethoven, Brahms, Wagner. La majoria dels presents dansa botant, però diverses gogós es mouen sobre les taules, altes. Alguns clients ñes demanen un selfie a canvi de posar-los un bitllet a la lliga.
A la cerveseria del Bierkönig la música és pura electrònica. Els clients col·loquen bitllets a la lliga de les ballarines que es mouen damunt les taules altes
A l’esquerra, pels moderns, hi ha un escenari, pantalles gegants i una escena semblant, però a una altra escala: una massa coreja uns tipus que els demanen donar-ho tot, com si fossin els animadors, passats de voltes, d’un resort. En realitat, són les estrelles de la nit, les mateixes cares d’hòmens i dones que surten als anuncis dels locals, als grans cartells que promocionen el Ballermann a la terminal d’arribades de l’aeroport de Palma. La música és semblant a la de l’altre extrem del local, però està més produïda, sona amb més potència, recorda la gresca d’una revetlla quan el dia comença a clarejar i els últims borratxos es resisteixen a anar a dormir. Són schlager, cançons costumistes, la base del pop en alemany i, també, de l’estil que les festes mallorquines converteixen en hits a Alemanya, Àustria o Suïssa.
Un negoci que va explotar als noranta
Es pot traçar una cronologia del Ballermann llegint al Mallorca Zeitung els articles d’Ingo Wohlfeil, potser el periodista que més línies ha dedicat a la zona i al que representa. La bogeria dels setanta i vuitanta va créixer sense fre als noranta. Canviar marcs per pessetes convertia el pla en tremendament barat per al visitant i tremendament sucós per a un hostaler amb més coratge que moral. Va ser un emprenedor alemany, Manfred Meisel, qui hi va afegir-li el pessic definitiu a la recepta en fundar el Bierkönig el 1990. Set anys després, el mataven d’un tret al cap, juntament amb el seu fill i la seua assistenta, a la mansió que tenia a pocs quilòmetres del seu regne cerveser. El crim va quedar sense resoldre, però no va punxar el globus.
L’empresari alemany Manfred Meisel va fundar el Bierkönig el 1990. Set anys després, el mataven d’un tret al cap, juntament amb el seu fill i la seva assistenta, a la mansió que tenia a pocs quilòmetres del seu regne cerveser. El crim va quedar sense resoldre
Setmanes abans del succés s’havia estrenat als cinemes germànics una comèdia que alimentava el desig d’emborratxar-se a Mallorca. Ballermann 6 replicava gairebé punt per punt el guió i els gags de Dos tontos muy tontos (sí, a Espanya aquella cinta de VHS va arribar als videoclubs traduïda com Dos guiris muy guiris) i va crear un imaginari del qual van saber treure petroli empresaris mallorquins que ja tenien interessos al barri. Els germans Pascual Bibiloni –que posseïen el biergarten amb accent bavarès de Platja de Palma, l’Oberbayern– van comprar el tron buit del Bierkönig. Bartolomé Cursach va posar les seues fitxes, a partir del 2000, al Megapark, un negoci amb més aspecte de discoteca pura i dura que de cerveseria. Va començar “una guerra de clubs”, com la defineix Wohlfeil a les seues columnes, que ni tan sols els problemes judicials dels seus propietaris han estat capaços d’enterrar. És un derbi etern. elDiario.es s’ha posat en contacte amb tots dos establiments per entrevistar-ne els responsables, però no ha obtingut resposta.
La comèdia Ballermann 6 –a l'estil de 'Dos ximples molt ximples'–, que es va estrenar als cinemes alemanys de 1997, va servir als empresaris mallorquins per a explotar encara més el negoci. Els germans Pascual Bibiloni van comprar el tron buit del Bierkönig i Bartolomé Cursach, el magnat de la nit de Palma, va adquirir en el 2000 el Megapark
El carrer del pernil
“Fa molts anys que venc al Ballermann”, diu un home de la quarantena que prefereix no dir com es diu, però que no té cap problema a explicar una manera de fer vacances convertida en ritual. Cada any viatja dos vegades, “com a mínim”, a Mallorca. Són visites oposades: “Al setembre tornaré amb la meua dona i els meus fills a un hotel de la badia d’Alcúdia: és una zona més familiar, feim altres plans, recorrem una mica l’illa. Però abans venc de festa amb un amic. Ens allotjam aquí i passam el dia i la nit als biergarten. Podem arribar a beure cinc, sis, set litres cada nit de cervesa i combinats. No mirem gaire el que ens gastam, la veritat. Està ben invertit. A Alemanya i Àustria pots trobar un ambient semblant als bars de les estacions d’esquí, però no t’ho passes tan bé com a Mallorca”.
–Entens que hi hagi mallorquins als quals no els agradi el Ballermann? Que pensin que aquest tipus de turisme significa vendre un tros de la seua illa als alemanys?
–Sí, entenc que no deu ser fàcil viure aquí a prop, que fem molt de remor i pareix que estiguis a Alemanya, però amb calor. El que pens és que, al final, tot es concentra en un parell de carrers, tres-cents metres, dins d’una illa que és molt gran.
Al setembre tornaré amb la meva dona i els meus fills a un hotel de la badia d’Alcúdia (Mallorca), és una zona més familiar. Però abans vinc de festa amb un amic. Ens allotjam aquí [a Platja de Palma] i passem el dia i la nit als biergarten. Podem arribar a beure cinc, sis, set litres cada nit de cervesa i combinats
A l’esquena del turista, tancant el plànol pel fons, hi ha un bar ancorat estèticament als vuitanta. En cartells petits promet currywurst i altres mossegades estrangeres, però en gran anuncia pintxos, tapes, herbes dolces i, sobretot, pernil. Si atrapa mirades és per l’enorme anunci il·luminat per neons sobre la teulada. Té forma de cuixot. És el San Siro, de cap manera una rara avis: fa molt de temps que els turistes alemanys van començar a dir Schinkenstraße al carrer que aquesta cafeteria comparteix amb un Bierkönig que inclou el neotopònim en el seu propi logotip. Literalment, Schinkenstraße significa “carrer del pernil”.
Milions de prost després, aquest nom també va arrelar entre els mallorquins i va desplaçar l’oficial. Fra Bartomeu Salvà té la batalla perduda. A aquest franciscà, que va viure entre 1867 i 1956 i es va dedicar a estudiar els textos de Ramon Llull, el van honorar amb aquest carrer després de la seua mort, just quan començava el boom, perquè arrenca a la platja però acaba a la Porciúncula. El seminari que el mateix Pare Salvà va fundar avui és la seu d’un centre d’ensenyament concertat i religiós. També, de l’Eurocampus Deutsche Schule, que s’enorgulleix de ser l’única escola alemanya homologada en un arxipèlag on l’1,5% dels seus habitants va néixer a Alemanya.
“No trobava silenci dins ca meva”
Platja de Palma és un dels cinc districtes en què es divideix la capital balear. Sobre plànol pareix un fuet a punt d’agitar-se. Tres, quatre, cinc carrers que corren paral·lels al Mediterrani: es corben per seguir l’orientació de la badia. Passejar-la de bat a bat suposa caminar els cinc quilòmetres que connecten el centre de la ciutat amb el municipi de Llucmajor. El creixement va ser a costa de cimentar el litoral perquè amb prou feines hi havia espai per allunyar-se de la vora: l’aeroport i la Ma-19, l’Autovia de Llevant, ho impedeixen des dels anys seixanta. Dins del plànol, aquella estreta trama urbana és un calidoscopi que permet entendre com es va configurar el trident hotels, sol i platja que fa famoses les Illes Balears a tot el món. Si el fuet s’agita amb força, l’economia anirà bé, però la rutina serà més complicada. Allò turístic i allò residencial estan massa junts, massa mesclats a Platja de Palma.
El districte té, segons l’Institut d’Estadística de les Illes Balears, 36.697 habitants i, segons la patronal hotelera de la zona, al voltant de 34.000 llits per a turistes (en el mercat legal). Talment al moll de l’os, perquè queda just al centre, hi ha el Ballermann. Una font de successos en temporada alta. Des de l’any 2000, 33 turistes alemanys i cinc austríacs han caigut des de balcons als municipis de Palma i Llucmajor, segons dades recopilades per la Federació Balear de Balconing. Una font de queixes, també, en temporada baixa. Una vesina anomenada Joana Maria Cirer va escriure aquesta carta oberta a Cort, l’ajuntament palmesà. Es va publicar a l’edició de Diario de Mallorca del 9 de desembre de 2022 i descriu uns Sanfermines que comencen a la primavera i acaben ben entrat l’octubre:
“Benvolgut Ajuntament. (...) Ja no sé en quin idioma m’he d’expressar perquè em facin cas. (...) M’he vist obligada a deixar d’estudiar unes oposicions que m’estava preparant (...) pel fet que no trobava cap racó de silenci dins de ca meva, i un llarg etcètera de patiments. (...) Si vostès creuen que és normal que m’hagi de medicar amb antidepressius i ansiolítics per poder viure dins de ca meva... (...) Ajuntament, heu d’entendre que no tots els vostres ciutadans tenen la mateixa butxaca, que jo no som comparable amb el Bamboleo i el Bierkönig –totalment comprensible, no els report el mateix benefici–, però tengueu en compte que ells són persones jurídiques, i aquí qui està realment afectada és una persona física, que intenta ‘viure’ i pateix. (...) Tenc 24 anys i he vist afectada la meva salut a un nivell que mai vaig imaginar que podria arribar, salut tant física com mental. He explotat, he tocat fons, i tot per aquesta problemàtica. (...) I no accept excuses del tipus ‘ja sabies on anaves a viure’, perquè crec que tothom té dret a habitar la seva llar sense intromissions il·legítimes”.
Una reconversió turística amb el fre de mà posat
Pedro Marín Garcías s’ha criat a Platja de Palma; emocionalment i professionalment. El seu padrí va ser un dels empresaris pioners: va construir el 1970 l’hotel que després va gestionar el seu pare i que ell mateix dirigeix ara. El Playa Golf és un quatre estrelles just a l’esquena del Balneari 6. L’envolten aquests biergarten on, a l’aire lliure o sota sostre, beuen cervesa i canten cançons en alemany milers de turistes. Des del juliol de 2023, Marín Garcías és el president de l’Asociación Hoteleros Platja de Palma. En la seua presa de possessió, va criticar la “permissivitat” de les institucions davant l’“incivisme” que pertorbava la “tranquil·litat”.
“Acabar amb aquest problema és la missió que m’he proposat per a aquesta legislatura”, confirma, per telèfon, l’hoteler. La seva anàlisi, tanmateix, sembla una mica diferent: Marín Garcías aprova la gestió de l’equip de govern municipal, del PP, que també va assumir el comandament fa dos estius: “Cort ha desplegat tres-cents agents a la zona [elDiario.es va sol·licitar estadístiques oficials de la feina policial al districte, però l’Ajuntament de Palma no va respondre la petició]. Això no s’havia vist abans. Hi ha voluntat de canvi”.
Beach clubs de decoració refinada. Restaurants que se’n cuiden del producte. Clubs nocturns on, per beure una copa, s’ha d’entrar, a la mediterrània, però arreglat. Empreses d’esports nàutics amb serveis més moderns. L’hoteler Marín Garcías enumera alguns perfils de negoci que han obert o, segons defensa, haurien d’obrir si la zona “continua canviant i hi ha una decidida inversió de l’Administració alineada amb els esforços empresarials”. Per fer lobby, alguns empresaris van crear el segell Palma Beach, on ell mateix ja exercia de gerent abans de comandar la patronal hotelera.
“Hem d’entendre que tota la Platja de Palma no és així. Cap a Ca’n Pastilla, del 1 al 4, o cap al sud, del 8 al 15, l’ambient és un altre. Si no t’acostes al Balneari 6 veus un altre tipus de turista, de model”, diu Marín Garcías, i raona: “Qui s’equivoca i reserva a prop es troba amb un tipus de festa que podria trobar a Punta Ballena, a Magaluf, o a Sant Antoni, a Eivissa, amb els anglesos. Noltros ens hem d’esforçar perquè aquest tipus de client vengui menys o que l’oferta s’ajusti a unes franges horàries. No es pot tenir un establiment que sigui una discoteca de les dotze del migdia a les quatre de la matinada. Això és el que degrada la zona. A Platja de Palma mai hi va haver un turisme de luxe, sinó de masses. Eren hotels de dues o tres estrelles; a partir del 2000, amb les reformes integrals, de quatre estrelles. Fa pocs anys no hi havia hotels de cinc estrelles, ara n’hi ha cinc. Els veïnats volen canviar, Cort vol canviar, els hotelers volen canviar, els restauradors volen canviar. Que hi ha diverses empreses d’oci que volen canviar més que d’altres? Elles només canviaran si la tendència les obliga a canviar el seu model. Si no, amb la quantitat de diners que guanyen, no canviaran mai. És lògic, estan en el seu dret”.
Els veïnats volen canviar, l’Ajuntament de Palma vol canviar, els hotelers volen canviar, els restauradors volen canviar. Que hi ha diverses empreses d’oci que volen canviar més que altres? Aquestes només ho faran si la tendència les obliga a canviar el seu model
Quan se li pregunta pels noms comercials d’aquestes empreses reticents al canvi, Marín Garcías prefereix, “per prudència i respecte al càrrec” patronal que representa, no respondre. Afegeix, a més, una advertència: “El turista alemany, per sort o per desgràcia, és molt fidel, d’estades llargues. Si canviàssim el model d’un dia per l’altre caldria veure si Platja de Palma funcionaria tan bé com funciona”.
El bar més famós d’Alemanya és a Palma
Van ser 4,6 milions, els habitants de Berlín sumats als de Munic, quatre voltes la població de l’illa que visiten. De mitjana, durant una estada de gairebé una setmana van gastar gairebé 1.200 euros per cap. En global, una xifra exorbitant: 16.098 milions d’euros. Les dades són de 2024, les publica l’Agència d’Estratègia Turística de les Illes Balears, i radiografien la relació tan especial que uneix Mallorca amb Alemanya. L’estudi inclou una enquesta per saber què fa un turista quan desembarca procedent d’una de les moltes ciutats alemanyes que estan connectades, sense escales, amb l’aeroport de Palma. El 32,5% dels enquestats va marcar la casella activitats de diversió (copes / discoteques).
És clar que no tots els turistes alemanys van al Ballermann, però tots el coneixen? Així va respondre a la pregunta, allà pel 2017, a les seues pàgines l’Stern. El setmanari més influent de la premsa alemanya va prendre la part pel tot i es va centrar en un mastodont: “En una platja al sud-est de la capital mallorquina, Palma, (...) es troba un establiment que, encara que clarament no es troba a Alemanya, és un dels més famosos de la República Federal: el Bierkönig”.