Els “temporers” cristians que van conquerir Eivissa: una «startup» medieval amb inversors, socis i 800 pagesos

Deixaven la família enrere i viatjaven durant diversos dies fins a la costa, buscant un port per embarcar-se cap al desconegut. Més d’un, de fet, no havia vist mai la mar. Els tripulants només sabien que anaven a una illa per passar-hi l’estiu, molt lluny de casa. Algú més poderós els havia reclutat posant-los davant la pastanaga del botí que podrien repartir-se si la feina sortia com esperaven els caps. D’entrada, la proposta sonava bé i tampoc no s’hi podien negar: eren serfs d’algun senyor. Pareixia un pla sense fissures, una manera d’aprofitar els mesos menys productius de l’any. Entre el final de la primavera i el principi de la tardor, les terres de conreu demanaven una treva. Entre la collita del gra i la verema, els pagesos anaven a la guerra.

La història té gairebé vuit-cents anys d’antiguitat, però ressona molt més a prop en el temps. Podria resumir el viatge d’anada i tornada —del poble a les Illes Balears— que van fer durant molts estius del segle XX —des de principis dels seixanta fins ben entrats els vuitanta— els peninsulars —del terç sud: andalusos, extremenys, manxecs, murcians— que engrossien les files dels hotels, els restaurants i les obres en construcció. Hi ha un cert paral·lelisme entre el boom turístic i la invasió de l’arxipèlag per les hosts de Jaume I. Sobretot en el cas d’Eivissa i Formentera.

Els regnes cristians no tenien exèrcits professionals, però era tan gran l’interès per aconseguir noves terres de conreu, més fèrtils, que la gent del camp estava acostumada a guerrejar perquè era el que es feia a l’estiu. Jaume I, que tenia molts coneixements militars gràcies a la seua educació amb els templers, és un exemple de com aconseguir el suport de molts dels seus nobles, cadascun dels quals controlava les seves pròpies hosts i es movia pels seus interessos particulars, per finançar les seves campanyes. Com se sol dir en llenguatge bèl·lic, abans de projectar la força, l’has de generar. Per això, abans de les conquestes de Mallorca, València o aquesta illa, se signaven contractes en què, a més de les clàusules que establien els possibles repartiments de terres i béns, també hi havia terminis. Molt estrictes. Si no es complien, quedaven sense vigència.

Ho explica José María Prats Marí. Oficial del Cos General de l’Armada, va passar dècades al comandament d’avions militars. Per exemple, transportant personalment els correus lacrats amb què Narcís Serra, ministre de Defensa socialista, va ordenar als alts comandaments de l’Exèrcit espanyol que participassin en la primera Guerra del Golf (agost de 1990), després de la invasió iraquiana de Kuwait. Des que es va jubilar, el seu coneixement de l’operativa militar —es va formar en la matèria en escoles del Regne Unit i després hi va impartir classes— l’ha portat a escriure sobre diversos episodis que van succeir a l’illa on va néixer o que van involucrar paisans seus. Una temàtica que abraça des de la participació de corsaris eivissencs en els setges contra Gibraltar al llarg del segle XVIII fins a l’atac dels avions republicans contra el cuirassat nazi Deutschland durant la Guerra Civil i que, ara, retrocedeix fins a l’edat mitjana.

La conquista de Ibiza de 1235. La operación militar (Melqart Ediciones) és l’últim llibre del capità Prats. “El tema m’interessa”, explica l’autor, “d'ençà que me’l van explicar a l’escola quan era un garrit, però no havia investigat fins que em vaig posar a preparar uns articles per al Diario de Ibiza que van acabar convertint-se en una mena d’assaig on em pregunt com s’ho van fer per sotmetre aquesta ciutat emmurallada i defensada per una guarnició que sí que cobrava un sou, perquè els reis i cabdills musulmans sí que destinaven una part dels impostos o dels botins aconseguits a tenir soldats professionals, que de vegades podien ser fins i tot cristians, que guerrejaven per a ells a canvi d’or”.

La primera dificultat que va trobar el capità Prats va ser que Jaume I amb prou feines va dedicar “un paràgraf” al Llibre dels Feyts al que va passar entre el maig, quan les seues hosts van desembarcar a l’illa, i el 8 d’agost, quan van traspassar les portes de Madina Yabisa, el topònim àrab d’una ciutadella fundada pels fenicis al segle VII abans de Crist. “I que no tenia les murades que es van construir més endavant, en època de Felip II”, raona el capità Prats mentre pren un cafè al Pereyra, un teatre aixecat a pocs metres d’aquestes parets renaixentistes, “però que estava ben protegida. Encara es poden veure algunes restes de la muralla àrab dins Dalt Vila. El problema que van tenir els defensors és que havien quedat aïllats i, per a la majoria de la població, fos andalusina o almoràvit, eren considerats ocupants. Els almohades havien conquerit l’illa el 1188 —és a dir, tot just quaranta anys abans— i hi havien imposat una interpretació de l’Alcorà amb la qual els altres corrents musulmans tenien poc o res a veure”.

Per comprendre el context, el capità Prats dedica en el seu assaig diversos capítols a narrar la conquesta de Mallorca i, sobretot, la fragmentació del Califat de Còrdova i els enfrontaments dels regnes de taifes que van desembocar en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La victòria d’una coalició formada pels reis castellà, aragonès i navarrès, amb el suport de les principals ordes —religioses i, alhora, militars— va segellar el destí de l’islam a la península Ibèrica. A l’arc mediterrani, on Al-Àndalus havia set especialment fort, van ser quinze anys frenètics per a la Corona d’Aragó. Els que van del 1229, amb la conquesta de Mallorca, fins al 1243, quan es va rendir la Taifa de Dénia. No és estrany que a Jaume I li posassin el sobrenom del Conqueridor.

“En plena expansió cristiana, aquestes illes eren un objectiu molt secundari”, diu l’historiador eivissenc. “El que anhelaven els nobles d’Aragó i Lleida era l’horta valenciana. I tenien por que els castellans els la prenguessin. Jaume I va idear una manera molt efectiva d’aconseguir-ho: primer bloquejaven els ports de la costa. Després, els assetjaven i, un cop rendits, ocupaven l’interior. Ho van fer a Peníscola o Borriana i ho van repetir a València, però, per fer-ho, necessitaven evitar els atacs marítims. Amb la rendició de la fortalesa eivissenca, els cristians s’asseguraven que els ports de les Pitiüses no fossin utilitzats com a punt de suport”.

Aquell magma es va traduir en una sèrie de documents que han permès al capità Prats narrar com Jaume I va poder concentrar-se en la campanya valenciana —que culminaria el 9 d’octubre de 1238 amb la seua entrada a la ciutat— deixant l’operació eivissenca ben finançada. Una cosa que no va ser fàcil. Perquè, en primer lloc, van ser dos parents de la família reial —Pere de Portugal i Nunó Sanç, comte de la Cerdanya i el Rosselló— els encarregats de dur-la a terme en el termini de dos anys. No ho van fer i van perdre els seus drets. Van aparèixer, llavors, dos germans, fills de la petita noblesa del Baix Empordà. Es deien Bernat de Santa Eugènia i Guillem de Montgrí. Un cavaller i un religiós. Tots dos, veterans de la guerra mallorquina.

“Aquests personatges prenen importància després de la mort dels seus senyors, els germans Montcada, a la batalla de Portopí. Bernat va destacar després en les campanyes per sotmetre els focus de resistència àrab després de la caiguda de Madina Mayurqa el 31 de desembre de 1229. A Eivissa, va oferir un suport clau sobre el terreny al seu germà petit. Guillem, que era l’arquebisbe electe de Tarragona, també havia pagat barcos en l’expedició contra el regne almoràvit de Mallorca, que va ser molt més massiva i espectacular que l’eivissenca. L’Edat Mitjana és un temps, no ho oblidem, en què l’Església té un poder i un interès militar específics: els seus fons van ser clau i, per això, és a aquest noble, que també era sagristà major de la Catedral de Girona, a qui s’encarrega la conquesta d’Eivissa”.

Emprenedors sense finançament

Aquells emprenedors van tenir un problema. Els diners no els arribaven i es van veure obligats a obrir una ronda de finançament. Com? A la manera de les startups que busquen créixer, repartint el cinquanta per cent dels possibles beneficis. És a dir: la meitat de Madina Yabisa, del territori extramurs d’Eivissa i Formentera, i de la producció de les salines. Els negocis propicien aquesta mena de caramboles: els dos socis que van trobar Bernat de Santa Eugènia i Guillem de Montgrí van ser els mateixos “magnats” —així els defineix el capità Prats— que havien menyspreat la missió quan se’ls va encomanar: Pere de Portugal i Nunó Sanç.

Així veu “la negociació” el capità Prats: “Per a aquells germans, fills del senyor de Torroella de Montgrí, devia ser un moment difícil perquè els seus socis capitalistes eren més grans, ja passaven dels quaranta anys (una edat avançada per a l’època) i eren molt més poderosos. No debades, eren cosins de Pere II d’Aragó, el pare de Jaume I. A més, tenien molta més experiència bèl·lica, no es deixarien enganyar perquè sabien de què anava l’assumpte. A Nunó Sanç, conegut en castellà com a Nuño Sánchez, el van nomenar cavaller la revetlla de Las Navas de Tolosa. A Pere de Portugal el coneixien com el guerrer infatigable perquè havia recorregut tota la península Ibèrica de campanya en campanya, i havia estat fins i tot al nord d’Àfrica com a mercenari a sou dels musulmans”.

Els “magnats”, però, estaven embolicats en una sèrie d’acords amb els quals el seu nebot aconseguiria restar-los influència. L’astúcia va entrar en joc. El monarca els oferia títols i càrrecs vitalicis; l’infant portuguès i el comte de l’altra banda dels Pirineus deien que sí; i, en morir, incrementaven el poder de la Corona. “Per això, encara que hi posassin part del seu patrimoni, van delegar lloctinents” la conquesta pitiüsa, precisa el capità Prats. Això sí, sense refiar-se’n gens ni mica, “enviant-hi comptables, tal com havien fet altres creditors més petits” amb aquell exèrcit —uns vuit-cents pagesos que sabien empunyar una arma— per assegurar-se que no es malgastava ni una moneda en una ofensiva a contrarellotge.

En el seu llibre, el capità Prats reprodueix un setge en què «no es deixava dormir» el defensor “torturant-lo amb el fonèvol i el trabuquet”, les catapultes de l’època. “A força de cansar-lo i de debilitar les murades, arriba el moment d’obrir un esvoranc al recinte per després obrir les portes”, explica el militar, donant a entendre que les lògiques essencials dels setges no han canviat tant des de les epopeies d’Homer fins a les guerres que actualment assolen el món. En el cas eivissenc, això va passar un 8 d’agost. Per aquest motiu, Sant Ciriac és el patró de la ciutat des que la Universitat —l’òrgan d’autogovern d’Eivissa i Formentera fins a la centralització borbònica del segle XVIII— ho va decidir el 1650.

És llavors, a finals del Barroc, quan comença a difondre’s una llegenda sobre la traïció del germà del xeic almohade al capdavant de Madina Yabisa que, dolgudíssim perquè li havien robat l'al·lota, va facilitar l’entrada de les tropes cristianes. L’autor de La conquista de Ibiza considera que el desenllaç va ser molt més prosaic, sense necessitat d’un cavall de Troia digne d’una telenovel·la: “A veure, la intel·ligència militar i l’espionatge tampoc no són una cosa moderna. Igual que naltros ens assessorem amb acadèmics experts en el món islàmic abans d’anar a l’Afganistan, al segle XIII els comerciants genovesos o pisans que feien escala a Eivissa eren una font d’informació superfiable. Però, encara que la llegenda sigui polida, Madina Yabisa va caure a principis d’agost perquè Guillem de Montgrí i Bernat de Santa Eugènia no podien esperar més… o perdien els seus drets sobre l’illa. Abans del 30 de setembre l’havien d’haver conquerit”.

Així, com si fossin temporers del turisme, els pagesos-soldats van poder tornar als feus als quals estaven adscrits per tornar a fer de mà d’obra agrícola. Els qui es van quedar a Eivissa van començar a explotar una illa que havia retornat al cristianisme i va començar a parlar català, alimentant-se del fruit d’unes finques treballades amb mà d’obra esclava.