La troballa de cinc cossos reobre la història de la resistència musulmana a la muntanya després de la conquesta de Mallorca
LLEGIR EN CASTELLÀ
Quan el nivell de l'aigua de l'embassament del Gorg Blau descendeix, el paisatge retorna fragments d'un passat que mai no va acabar de tancar-se. Entre vestigis de murs i ceràmiques han emergit diversos cossos enterrats fa més de vuit segles que, segons els investigadors que treballen sobre el terreny, pertanyerien a cinc dels més de 15.000 musulmans que van fugir a la Serra de Tramuntana després de la conquesta cristiana de Mallorca el 1229. La troballa, que ha motivat una intervenció d'urgència per rescatar les restes de l'erosió, torna a posar en primer pla una història incòmoda: la de l'èxode massiu d'homes, dones i nens que van cercar aixopluc a la muntanya per protegir-se de la repressió, el captiveri i la pèrdua de terres, repartides entre els conqueridors després de la caiguda de Madina Mayurqa. “Ha estat, sobretot, un tema de salvament”, emfatitza l'arqueòleg Jaume Deyà, un dels codirectors de les excavacions.
El descobriment que avança elDiario.es ha tingut lloc al jaciment d'Almallutx, núcli central des del qual es va articular aquell sistema de refugi i supervivència i, a l'actualitat, lloc clau per entendre l'últim episodi de la resistència musulmana a l'illa. El passat mes de novembre, i després de comprovar durant els últims anys com nombroses restes humanes han acabat desapareixent per l'impacte de l'aigua i l'arrossegament de sediments, els arqueòlegs van sol·licitar permís per realitzar una intervenció d'urgència amb l'objectiu d'evitar la pèrdua dels cinc cossos i procedir al seu rescat. “El jaciment es troba dins de l'embassament, cosa que provoca una forta erosió. Quan baixa el nivell de l'aigua, moltes zones queden exposades a la intempèrie, cosa que permet que les restes aflorin”, assenyala Deyà, qui afirma que “hi ha moltíssimes més” esperant a poder ser recuperades.
L'investigador assevera, tanmateix, que l'equip porta anys “esperant ajuda institucional” per poder dur a terme intervencions arqueològiques més profundes que permetin salvar i documentar “tot el que està desapareixent”. Juntament amb Pablo Galera, Deyà s'ha bolcat en els últims anys a desvetllar i documentar l'entramat urbà islàmic millor conservat de Balears.
Les noves troballes podrien donar llum sobre les condicions de vida, els patrons d'assentament i el col·lapse final de la població musulmana a la major de les Balears. I és que, com sostenen els investigadors, la presa de Madina Mayurqa no va suposar el final immediat de la comunitat islàmica assentada a les illes des de l'any 903, quan l'arxipèlag va passar a dependre del Califat de Còrdova. Sota la seva tutela, l'actual Palma va registrar un creixement poblacional sense precedents i es va convertir en una de les majors i més dinàmiques ciutats d'Europa, tan sols superada per Constantinoble, Palerm o Venècia. Durant aquell període, intrincats carrers de terra van començar a prendre forma més enllà de les antigues muralles romanes, així com edificacions com l'Alcàssar Reial i la Suda, una quarantena de mesquites, cases de tàpia, banys públics, abeuradors, forns i barbacanes.
El desembarcament de l'esquadra cristiana, tanmateix, ho va canviar tot. El 31 de desembre de 1229, l'exèrcit de Jaume I va travessar la desapareguda porta Bâl Al-Kofol l (posteriorment coneguda com a 'porta de la conquesta', 'porta de l'Esvaidor' i 'porta de Santa Margalida'), una de les entrades que aleshores donaven accés a l'interior de la emmurallada Madina Mayurqa. Les tropes, formades per uns mil homes, van irrompre a l'actual capital balear esborrant al seu pas tot vestigi islàmic: calia inventariar tota la riquesa de l'illa i distribuir-la entre els conqueridors, des de l'alta noblesa catalana passant per la prelatura eclesiàstica, les Òrdes Militars, la petita noblesa, els cavallers o la comunitat jueva.
Tanmateix, tal com destaquen Deyà i Galera en les seves investigacions, una part molt significativa de la població andalusí no es va sotmetre immediatament. Unes 15.000 persones van optar per fugir cap a l'únic espai que oferia una defensa natural enfront de l'exèrcit feudal: la Serra de Tramuntana, principalment entre Soller i Pollença, des d'on es va articular una àmplia xarxa de refugis, fortificacions i zones de pas que durant dos anys van permetre sostenir la resistència enfront d'un enemic numèricament superior. No va ser una fugida caòtica, sinó un desplaçament massiu i relativament organitzat encapçalat per líders locals com Xuaip, citat com a cap de la resistència musulmana en el Llibre dels fets que Jaume I va dictar als escrivans de la seva cort a l'última etapa de la seva vida. Es tracta, a més a més, d'una de les fonts per antonomàsia de la conquesta de Mallorca, els preparatius i la culminació de la qual apareixen relatats entre els capítols 47 i 116.
Després de la conquesta de Jaume I, uns 15.000 musulmans van fugir cap a l'únic espai que oferia una defensa natural enfront de l'exèrcit feudal: la Serra de Tramuntana
Les raons de la fugida van ser múltiples: la por a la violència, la deportació i l'esclavitud, la ruptura de l'ordre social, polític i religiós que havia estructurat l'illa durant segles i la pèrdua de terres i mitjans de subsistència a les zones planes, ràpidament repartides entre els conqueridors.
Les investigacions de tots dos arqueòlegs, plasmades en estudis com Almallutx: el último asentamiento musulmán de Mallorca i Refugiats musulmans a la Serra Nord de Tramuntana. Una aproximació arqueològica als esdeveniments del 1229-1232, indiquen que l'elecció d'aquest enclavament no va ser casual: l'orografia oferia accessos naturals molt limitats, com es Coll de sa Batalla, els Tossals Verds o la Vall d’en Marc, a més de cims escarpats i passos estrets, fàcilment defensables amb pocs mitjans, i una xarxa de coves, abrics i antics assentaments reutilitzables com a refugi immediat. Com subratllen les investigacions, els refugiats no es van limitar a ocultar-se, sinó que van controlar conscientment els accessos naturals a la Serra, com el Barranc de Biniaraix o els passos d'alta muntanya que connecten Sóller amb l'interior. Les fortificacions documentades responen a una arquitectura d'emergència pensada per vigilar, retardar l'avenç enemic i guanyar temps.
La Serra va actuar així com una autèntica muralla perimetral: incapaços de controlar el terreny muntanyós, les tropes de Jaume I van optar per consolidar el domini de la resta de l'illa mentre a la muntanya es perllongava una resistència basada en el replegament, la defensa dels passos naturals i la supervivència en condicions extremes.
Com es van ocultar: coves, abrics i fortificacions
Els arqueòlegs apunten que els fugitius van utilitzar cavitats naturals i balmes com a habitatge provisional i van aixecar petits murs per tancar l'espai, van realitzar nivelacions al terra i van crear rudimentàries estructures per recollir aigua i protegir-se del vent. Entre els refugis documentats es troben la balma del Morro d’en Joi, la Cova des Rovell, sa Tossa Alta, la Cova Mala, l'Avenç des Vidre i les coves de l'entorn de Tossals Verds, Massanella, Escorca o Femenia. El volum de ceràmica trobat en molts d'aquests espais indica que no van ser amagatalls temporals, sinó llocs on la població civil es va establir i va viure de forma perllongada.
El volum de ceràmica trobat en molts d'aquests espais indica que no van ser amagatalls temporals, sinó llocs on la població civil es va establir i va viure de forma perllongada
Així mateix, en punts estratègics com Es Pinetons (Escorca), el Puig de n’Escuder, el Puig des Castellot, el Pas de Moixarrins i el Puig des Castell de Binibona es van construir estructures defensives i fortificacions d'emergència amb tècniques poc cuidades, però eficaces per controlar els accessos naturals a la Serra i vigilar el territori.
Un dels descobriments més reveladors als quals Deyà fa referència en una de les seves investigacions són les grans àrees de dispersió ceràmica localitzades en cims molt agrestes, sense refugi natural ni arquitectura visible, en llocs com el Castell d’Alaró, s’Alcadena, ses Solanes, la Serra de ses Farines, el Puig Roig i el Puig Caragoler de Femenia, enclaus en els quals han aparegut restes d'olles, alfàbies, vaixelles de taula i fins i tot ceràmiques de cert luxe, cosa que suggeriria desplaçaments repetits, campaments temporals o espais de concentració humana en condicions extremes.
La investigació reforça, a més, la hipòtesi d'Almallutx com a núcli organitzador del refugi musulmà: més enllà de ser un assentament aísllat, el jaciment apareix com un espai on es va concentrar població de major rang social i des del qual s'hauria articulat algun tipus d'estructura de govern provisional, una lectura que es recolza tant en la densitat de restes arqueològiques trobades com en la complexitat de l'entramat urbà documentat a la vall.
Davant la imatge d'una resistència exclusivament armada, el treball posa l'accent en la dimensió civil del refugi: l'abundància i varietat de ceràmiques -de cuina, emmagatzematge i taula- en llocs extremadament agrestes indicaria la presència continuada no solament de combatents, sinó també de famílies senceres. Una evidència que, a parer de Deyà, reforça la idea d'un desplaçament forçat de població, amb dones, nens i gent gran integrats en el sistema de supervivència a la muntanya.
L'abundància i varietat de ceràmiques indicaria la presència continuada de famílies, cosa que reforça la idea d'un desplaçament forçat de població, amb dones, nens i gent gran integrats en el sistema de supervivència a la muntanya
Subsistència i fam
La població refugiada, tanmateix, va haver de subsistir en un entorn hostil, especialment quan, un any després de la irrupció de les tropes cristianes a Mallorca, l'ofensiva va assolir la Serra, forçant amb això un primer pacte amb Xuaip que va provocar la rendició de bona part de la població musulmana i dels castells d'Alaró, Pollença i Santueri. A partir d'aquell moment, es va imposar una estratègia deliberada de desgast: incapaces de derrotar els refugiats en combat directe, les autoritats van optar per una estratègia d'asfíxia, aïllant la Serra de forma progressiva mitjançant el tall de comunicacions i subministraments. La rendició, per tant, no va ser fruit d'una derrota militar, sinó del col·lapse material i humà d'una població sotmesa a la fam, la pressió constant i la impossibilitat de sostenir-se indefinidament en inhòspites condicions. Els assetjats van quedar així confinats, sense capacitat de cultivar ni abastir-se i sense accés a recursos bàsics, cosa que els va conduir a tal situació de fam extrema que es van veure abocats a alimentar-se d'herbes silvestres.
La rendició va ser fruit del col·lapse material i humà d'una població sotmesa a la fam, la pressió constant i la impossibilitat de sostenir-se indefinidament en inhòspites condicions
“només podien collir els blats en alguns llocs poc productius, que no els podien bastar, de forma que arribaren a una tan gran necessitat, que es menjaven les herbes per les muntanyes, a manera de bèsties”, relata entre les seves pàgines el Llibre dels Fets. L'arqueologia recolza aquest escenari de precarització perllongada. No en va, Deyà al·ludeix en aquest context a una “troballa sorprenent” que condensaria aquesta supervivència límit: un abric en el qual, encastat al terra, hi havia un antic ataifor islàmic (plat representatiu de la vaixella andalusí) que va quedar calcificat pel seu ús com a recipient per recollir l'aigua de la pluja.
El final: rendició, captiveri i esclavitud
La resistència va acabar el 1232. El desenllaç va suposar una repressió sistemàtica en la qual, com assenyalen les fonts documentals, gran part de la població musulmana va ser capturada, repartida entre els vencedors i reduïda a captiveri, convertida en esclava o serventa i obligada a treballar al territori conquerit. El Llibre dels fets ho relata sense ambigüitats: “Dels sarraïns de l’illa que s’havien alçat a la muntanya, en captivàrem per fer-ne el que volguéssim, i en donàrem a qui en volia, perquè els fessin habitar en el territori com a captius. I aquests dos fets duguérem a terme, en aquest viatge fet només amb tres galeres, perquè així ho volgué aquell Senyor que ens havia creat. I després ens en tornàrem a Catalunya i a Aragó; i des d’aleshores, per la gràcia de Déu, l’illa de Mallorca no ha necessitat la nostra ajuda, sinó que Déu l’ha feta prosperar de manera que val el doble que no valia en temps dels sarraïns”. L'arqueologia al·ludeix, així mateix, a l'abrupte col·lapse dels assentaments que durant dos anys van ser espai de refugi i supervivència a la Serra de Tramuntana.
La recent troballa dels cossos localitzats a Almallutx tornaria a aportar proves materials del que va suposar aquell episodi. L'orientació dels enterraments, la superposició d'habitatges construïts sobre cementiris anteriors i la necessitat d'intervenir d'urgència per rescatar restes amenaçades per l'erosió reforcen la imatge d'una comunitat desbordada per la por i la supervivència, obligada a reorganitzar la seva vida i els seus rituals funeraris en pèssimes condicions.
L'excepcional conservació del jaciment s'explica per la seva destrucció sobtada i el seu abrupte abandonament, que van congelar en el temps la vida quotidiana de la comunitat islàmica. Les destruccions per incendis, els aixovars domèstics trobats en posició original i l'absència de fases posteriors d'ocupació apunten a un final violent lligat directament als episodis de resistència documentats entre 1230 i 1232. Per a Deyà i Galera, Almallutx no solament confirma els relats de les fonts medievals, sinó que aporta una dimensió material clau: la d'un assentament que va funcionar com a núcli articulador del refugi musulmà a la Serra abans del seu col·lapse definitiu.
Fins al moment, juntament amb les restes humanes, les investigacions han tret a la llum peces ceràmiques de gran valor que ajuden a reconstruir la vida quotidiana de la població que va buscar protecció a les muntanyes. Entre elles, una alcolla que Deyà defineix com la “peça estrella” del jaciment, així com una jofaina que formava part de l'aixovar domèstic. Objectes que, més enllà del seu valor arqueològic, potser ajudin a entendre que en els recòndits paratges de la Serra de Tramuntana no solament van resistir combatents, sinó una població civil organitzada abocada a sobreviure en un paisatge implacable.