750 anys després de Jaume I: d’un regne medieval a la reivindicació d’un País Valencià amb veu pròpia

El 27 de juliol de 2026 es compleixen 750 anys de la mort de Jaume I. Set segles i mig després, la figura del Conqueridor continua generant debats, homenatges i commemoracions. Però la pregunta real no és on va morir —a València i no a Alzira, com ha demostrat la historiografia moderna— ni tampoc quina grandesa militar va representar la seua conquesta. La qüestió que hauríem de plantejar-nos és una altra: què queda hui d’aquell projecte polític que va donar origen al Regne de València? I, sobretot, què hem fet les valencianes i els valencians amb aquella herència?

La mort de Jaume I va significar la fi d'una etapa fundacional. Amb ell desapareixia la persona que havia creat les bases polítiques, jurídiques i territorials del Regne de València. Però el més interessant és que la seua obra va sobreviure a la seua persona. Els Furs, les institucions pròpies i la consciència de formar part d'una comunitat diferenciada van resistir perquè eren molt més que una construcció administrativa: eren una idea política compartida.

I precisament ací trobem una de les grans contradiccions del País Valencià del segle XXI.

Mai no havíem tingut tants recursos materials, tantes infraestructures, tanta capacitat de comunicació ni un nivell de formació tan elevat. Tanmateix, mai no havíem mostrat una debilitat tan gran a l'hora de defensar els nostres interessos col·lectius. El regne que va nàixer al segle XIII va construir una identitat política pròpia. El País Valencià actual, en canvi, massa sovint sembla haver renunciat a exercir-la.

Jaume I no va crear simplement un territori conquerit. Va impulsar una entitat amb personalitat jurídica pròpia dins de la Corona d'Aragó. Aquell regne disposava de lleis pròpies, institucions pròpies i una capacitat considerable per gestionar els seus assumptes. Hui, mentre commemorem el seu llegat, continuem patint un sistema de finançament autonòmic que castiga sistemàticament la societat valenciana, acumulant un deute històric que condiciona serveis públics essencials com la sanitat, l'educació o les polítiques socials.

Resulta paradoxal que, set-cents cinquanta anys després, tinguem menys capacitat d'influència política sobre els recursos que generem que moltes institucions valencianes medievals. La comparació pot semblar exagerada, però serveix per il·lustrar una realitat incòmoda: el problema no és només econòmic, sinó també de consciència col·lectiva.

Jaume I va entendre que no hi havia poder sense estructura política. El problema actual és que moltes valencianes i molts valencians han acabat assumint que reclamar una millor situació per al seu territori és una forma de localisme o, fins i tot, de confrontació. Res més lluny de la realitat. Defensar els interessos valencians és exactament el mateix que feien les institucions forals durant segles: protegir les necessitats de la seua gent.

La commemoració del 750 aniversari no hauria de convertir-se simplement en una successió de conferències, exposicions i actes institucionals. Hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre la distància existent entre la consciència política que va permetre construir el Regne de València i la resignació amb què massa sovint assumim la situació actual.

Perquè la història de Jaume I no és només la història d'una conquesta militar. És la història d'un projecte de construcció política en el sentit medieval del terme. Va organitzar un territori, va establir un marc legal, va articular una societat plural i va dotar-la d'una estructura pròpia. Evidentment, el segle XIII i el segle XXI són realitats incomparables. Però darrere de les diferències històriques existeix una mateixa idea: la necessitat que una comunitat siga conscient de si mateixa.

I aquesta és possiblement la gran assignatura pendent de la societat valenciana contemporània.

Durant dècades hem contemplat com les grans decisions sobre infraestructures estratègiques, inversions públiques o política hidràulica es prenien sovint amb una mirada centralista que menystenia les necessitats del territori valencià. Hem vist ajornar corredors ferroviaris essencials, hem suportat infrafinançament i hem observat com les nostres reivindicacions eren escoltades de manera intermitent segons les conjuntures polítiques del moment.

El problema més greu no és que això ocórrega. El problema és que moltes vegades la resposta social ha estat insuficient. Com si existira una mena de resignació col·lectiva que ens impedira actuar amb la mateixa determinació que altres territoris de l'Estat exhibeixen quan defensen els seus interessos.

Jaume I governava enmig de conflictes constants. Els seus últims anys estigueren marcats per revoltes, tensions nobiliàries i desafiaments polítics. No va deixar un regne perfecte ni una societat idealitzada. Però sí que va deixar una estructura capaç de sobreviure. La fortalesa de les institucions valencianes va demostrar que els projectes col·lectius només prosperen quan existeix voluntat de preservar-los.

Potser per això resulta tan preocupant la fragilitat de determinades manifestacions de la identitat valenciana. Encara hui hi ha qui considera sospitós parlar de País Valencià. Encara existeixen sectors que converteixen la nostra llengua en una arma de confrontació política. Encara arrosseguem debats estèrils sobre símbols mentre els reptes reals continuen sense resoldre's.

La consciència de regne que va sorgir després de la conquesta de 1238 no era una qüestió folklòrica. Era una consciència política. Les persones habitants del Regne de València sabien que formaven part d'una realitat diferenciada. Hui, la concepció moderna de País Valencià hauria de significar exactament això: una comunitat que coneix la seua història, defensa els seus interessos i projecta el seu futur sense complexos.

No es tracta de mirar cap al passat amb nostàlgia. Cap poble avança instal·lat en la melancolia. Però tampoc és possible construir un futur sòlid si es desconeixen les arrels que l'expliquen. La memòria de Jaume I no hauria de servir per alimentar mites acrítics ni relats èpics simplificats. Hauria de servir per recordar que les societats prosperen quan són capaces d'organitzar-se, reivindicar-se i actuar amb ambició col·lectiva.

Set-cents cinquanta anys després de la seua mort, el gran llegat de Jaume I no és una estàtua, una efemèride ni una recreació històrica. El seu llegat és la idea que les valencianes i els valencians podem ser protagonistes de la nostra pròpia història.

La pregunta és si estem disposades i disposats a assumir eixa responsabilitat.

Perquè mentre el Conqueridor va dedicar la seua vida a construir un regne, nosaltres correm el risc de convertir-nos en una simple perifèria resignada. I entre una cosa i l'altra hi ha tota la diferència que separa un poble que decideix el seu destí d'un poble que deixa que altres el decidisquen per ell.

El 750 aniversari de la mort de Jaume I hauria de ser, més que una commemoració, una interpel·lació. Un recordatori que la història del País Valencià no va començar ni acabar amb ell, però que difícilment pot entendre's sense la voluntat política que va representar. El repte del segle XXI és transformar aquella antiga consciència de regne en una moderna consciència de país: oberta, democràtica, plural i exigent. Un país que no demane privilegis, però que tampoc accepte subordinacions. Un país que no visca de la memòria, sinó que la convertisca en motor de futur.

Eixa seria, probablement, la millor manera d'honrar Jaume I set-cents cinquanta anys després de la seua mort. No amb discursos buits ni amb commemoracions protocol·làries, sinó recuperant la convicció que els valencians i les valencianes som una societat amb història, amb identitat i amb dret a aspirar a un futur millor. Perquè la lliçó més valuosa que ens deixa el fundador del Regne de València és que els pobles que renuncien a pensar-se com a subjectes polítics acaben convertint-se en objectes de les decisions dels altres. I el País Valencià, si vol ser fidel a la seua història, no pot permetre's eixa renúncia.