El Monopoly de l’art amenaça el barri més humil de Palma: “Els preus són temptadors per vendre”

Carles Gispert i Jaume Barceló es prenen una cervesa a la terrassa del Chaparro. Aquest bar és un bocí d’Andalusia a la perifèria de Palma: per les tapes, pels preus –la cinquena part d’un litre de cervesa costa poc més d’un euro– i per l’escut del Betis que adorna una paret. Davant les barres verd-i-blanques, les converses es barregen. Un taxista parla pels EarPods dels cans que cria. Uns homes madurs es llancen órdags durant la partida que juguen a la taula més discreta del local. Unes jubilades buiden tasses de cafè acabat de fer mentre omplen el cendrer de la taula que comparteixen. I, mentrestant, els dos amics de llinatges mallorquins analitzen com està canviant el barri on viuen.

–La Soledat és una joia en brut. Les construccions són humils, però, si estan ben conservades, tenen molt d’encant. A més, com que eren cases baixes amb hort, moltes tenen pati. Després hi ha el patrimoni industrial: les fàbriques i els tallers, edificis que fa molt de temps que estan tancats. Són espais grans, amb moltes possibilitats. Crec que aquí passarà el mateix que a Santa Catalina o a Pere Garau. Ja ens estem posant de moda.

Així ho diu Gispert. El comentari sona més cru que no pas lamentós. Aquest activista i promotor cultural fa cinc anys que viu al barri i encara més temps que el visita per motius de feina. Temps suficient per veure l’evolució dels preus. Els del lloguer i els de la compra, “que pugen com l’escuma”: “Això ja ho he viscut perquè he passat per molts barris de Palma. Abans de venir aquí, era a la plaça del Pes de sa Palla. Ara sembla ciència-ficció que s’hi pogués llogar un habitatge, en ple centre històric. Però era així. El mateix passava quan vaig començar a venir a la Soledat per organitzar tallers i activitats amb Aatomic Lab, el meu projecte cultural. Devia ser cap al 2019 i, aleshores, ningú no s’imaginava que aquesta zona pogués gentrificar-se. I ho està fent. Si la cultura no és crítica i no ho denuncia… malament anem”.

Les afirmacions de Gispert estan corroborades pels experts del mercat immobiliari que analitzen la realitat de Palma. Alguns dels carrers més pobres d’una de les ciutats més cares d’Espanya són un caramel per als inversors. Sobretot, per als estrangers. Barceló assenteix, com si posàs una doble marca blava de confirmació a la idea que acaba d’exposar el seu company de tertúlia. Aquest tècnic de so es va criar a la Soledat. Viu a la mateixa casa on es va criar la seva mare, una planta baixa construïda el 1903 a la qual els seus avis van afegir un primer pis poc després d’anar-hi a viure.

–Mai no havia vist guiris al barri… tret que s’hi haguessin perdut –diu Barceló–, però, en els darrers anys, després de la pandèmia, cada vegada és més fàcil trobar-n’hi. Ja no els fa respecte entrar en uns carrers que sempre havien tengut molt mala fama per la delinqüència i el tràfic de drogues, tot i que era una de les zones de Palma on es podia fer més vida de poble.

–Ja hi viuen? O lloguen pisos per passar-hi les vacances?

–Jo crec que encara n’hi ha pocs… perquè els turistes s’allotgen als edificis del polígon de Nou Llevant… i allà no hi veuràs cap persiana mallorquina –riu–. Per aquí, quan et trobes un estranger passejant pel meu carrer, si veu un veí assegut davant ca seva, no és estrany que s’aturi a demanar-li si la té en venda.

Mai no havia vist guiris al barri… tret que s’hi haguessin perdut”, però, en els darrers anys, després de la pandèmia, cada vegada és més fàcil trobar-n’hi. “Quan et trobes un estranger passejant pel meu carrer, si veu un veí assegut davant ca seva, no és estrany que s’aturi a demanar-li si la té en venda

El comprador més conegut de La Soledat

És probable que el comprador més conegut de la Soledat sigui Johann Nowak. Aquest empresari alemany va adquirir fa dos anys cinc propietats situades en un radi de cent metres. L’eix de les seves inversions és el carrer Siquier, una de les vies que travessen el barri de sud a nord. Segons la documentació consultada per elDiario.es, les operacions immobiliàries que va fer Nowak es varen dur a terme entre començament de juny i final de setembre de 2024.

En menys d’un trimestre, una societat limitada en què figura com a soci i administrador únic va acumular un patrimoni gens menyspreable. Una casa gran amb corral de 272 metres quadrats –dividida en un taller mecànic de 138 metres quadrats, una primera planta de 69 i una segona de 70–; un forn de pa de 72 metres quadrats; una segona planta de 95 metres quadrats, i un altre habitatge de 59 metres quadrats situat en un primer pis. Les motivacions de Nowak per embarcar-se en aquest Monopoly són fàcils d’esbrinar. Només cal llegir el nom de la seva empresa: ArtDistrict Soledad.

Al final del 2024, la societat tenia gairebé 1,2 milions d’euros en actius i més d’1,1 milions de patrimoni net, després d’haver destinat més de 600.000 euros a adquisicions d’immobilitzat. Però també acumulava pèrdues properes als 180.000 euros, tenia gairebé 96.000 euros de deutes a curt termini i disposava de poc més de 7.400 euros en efectiu i dipòsits bancaris. Dos anys després, tres dels seus immobles varen quedar afectats per un embargament de la Seguretat Social per un deute de 8.451 euros.

Al final del 2024, la societat de Johann Nowak, el comprador més conegut del barri, tenia gairebé 1,2 milions d’euros en actius i més d’1,1 milions de patrimoni net, a més d’unes pèrdues de 180.000 euros

Les compres varen disparar el balanç de l’empresa. El 2024, el valor dels seus actius materials va passar de 515.060 a 1.124.253 euros. La societat va declarar 609.193 euros en adquisicions durant aquell exercici, una xifra que coincideix en el temps amb les cinc operacions immobiliàries registrades entre juny i setembre. Al tancament de l’any, el conjunt dels seus actius ascendia a gairebé 1,2 milions d’euros, més del doble que el 2023.

Però la dimensió del patrimoni contrastava amb la poca activitat de la companyia. ArtDistrict Soledad només va facturar 8.150 euros el 2024, davant els zero euros de l’any anterior. Va sumar-hi 15.410 euros més d’ingressos, però les despeses de personal i de funcionament varen superar els 200.000 euros. El resultat d’explotació va ser negatiu, de 185.132 euros, i l’exercici es va tancar amb unes pèrdues de 142.804 euros. Si s’hi sumen les del 2023, l’empresa acumulava gairebé 180.000 euros de números vermells durant els dos primers anys. L’estructura laboral també era reduïda: la plantilla mitjana va ser d’1,12 treballadors el 2024, davant un treballador l’any anterior. Segons els comptes, durant aquell exercici varen treballar a l’empresa dues dones amb contracte fix.

Un centre artístic a la Soledat

Nowak està convençut que la Soledat pot convertir-se en el centre artístic de Palma. El seu epicentre. L’alemany somia a traslladar cap als suburbis un focus que fa més d’una dècada que il·lumina alguns barris històrics –Ca n’Amunt i Ca n’Avall–, on és més fàcil topar-se amb una galeria que amb els comerços que hi varen existir durant segles, fins que el turisme va invertir la proporció entre residents i visitants. Quan va arribar al barri, el galerista va concedir diverses entrevistes a mitjans locals com ara Última Hora.

Nowak està convençut que la Soledat, un dels barris més humils de Palma i associat al món de la droga, pot convertir-se en el centre artístic de la capital balear

Es va mostrar confiat que podria atreure talent de ciutats com Nova York, on un artista independent ho té difícil per pagar l’habitatge i el taller amb els ingressos de la seva obra, a causa dels elevats preus dels lloguers. En aquelles trobades amb la premsa, Nowak solia rebre els periodistes sempre al mateix lloc: un antic taller mecànic reconvertit en un espai diàfan. Un lloc ideal per organitzar-hi exposicions, projeccions, desfilades de moda o concerts, alguns dels esdeveniments documentats a les xarxes socials d’Art District Palma. La marca comercial del projecte fa servir el topònim de la ciutat, no el del barri. Curiosament, aquella nau de 350 metres quadrats és l’única de les propietats vinculades a Nowak que no figura a nom de la seva societat limitada. La persona que l’explotava anteriorment encara consta com a titular d’uns garatges rebatejats com a Studio 31, malgrat que a la façana es manté un rètol on es llegeix “Talleres Soledad. Mecànica, xapa i pintura”.

Un antic taller mecànic reconvertit en un espai diàfan és el lloc triat per organitzar-hi exposicions, projeccions, desfilades de moda o concerts

“L’art viu en aquestes habitacions i no necessita un cub blanc. De moment, una arquitectura exagerada no afavoriria la integració del projecte al veïnat. A llarg termini, hi ha diversos plans d’arquitectes mallorquins reconeguts”, explica Nowak. Per escrit, elDiario.es va intentar entrevistar-lo diverses vegades durant el darrer mes i mig. Com que es trobava a Alemanya i al·legava que havia d’atendre problemes personals greus, el galerista va respondre –només parcialment– les preguntes plantejades durant l’elaboració d’aquest reportatge. “M’hauria agradat ensenyar-vos l’espai personalment. Potser ho podrem fer en una altra ocasió”, va escriure Nowak.

La darrera publicació de l’Instagram d’ArtDistrict Palma data del 28 d’abril, però, segons els missatges que l’empresari va enviar per WhatsApp, la iniciativa està més forta i més vinculada a la Soledat que mai. L’alemany anuncia una mostra “d’artistes coreans” que ha rebut finançament públic del país asiàtic i que està prevista per a mitjan novembre, així com una altra exposició col·lectiva coordinada per “la comissària mallorquina María Muñoz”. Confia que, “a llarg termini”, podrà “llogar” Studio 31 per a “esdeveniments subvencionats”. Afirma que el seu projecte se sosté econòmicament gràcies a un préstec a llarg termini concedit per un hòlding que posseeix a Alemanya. Defensa que organitzar festes com el Paella Fest ajuda el barri a retrobar-se amb «la seva antiga tradició» dels sopars a la fresca.

Tant a Berlín com a Mallorca

La història ve de lluny, perquè no deixa de repetir-se. Es pot llegir a les façanes de xapa de La Boca, a Buenos Aires, i als murs pintats de Wynwood, a Miami. Un barri deprimit –i conflictiu– reneix –i s’encareix– gràcies a l’impuls que li donen els artistes –gairebé sempre joves, moderns i alternatius– que s’hi traslladen. De vegades, tot s’accelera perquè la ciutat organitza uns Jocs Olímpics. Així va passar a les naus del Poblenou barceloní o, vint anys més tard, als canals de Hackney Wick, a Londres.

Un dels models originals d’aquest procés –almenys a Europa– és Berlín. El final de la Guerra Freda va transformar completament barris sencers. La capital alemanya es convertia en la meca del turisme underground mentre Nowak feia les primeres passes en el negoci de l’art. Així ho va explicar l’empresari en l’entrevista que li varen fer a Mallorca Majorca, un pòdcast en anglès conduït per Vicki McLeod i Oliver Neilson, dos periodistes d’accent britànic que viuen a l’illa.

L'estampa és la següent: un barri deprimit –i conflictiu– ressuscita –i s'encareix– gràcies a l'impuls que li donen els artistes –gairebé sempre, joves, moderns, alternatius– que s'hi muden

En aquella època –els anys noranta i els primers anys del segle XXI–, Kreuzberg –el cas més conegut– va passar de ser la frontera entre el socialisme i el capitalisme –es trobava just a l’oest del Mur– a convertir-se en un gresol ètnic. Als refugiats de les guerres iugoslaves s’hi varen afegir turcs –i kurds–, libanesos, palestins i sirians. Finalment, es va convertir en un emblema de la gentrificació, un terme que va començar a aparèixer a les pàgines dels diaris. Actualment, alguns portals immobiliaris situen el preu mitjà del metre quadrat a Kreuzberg en gairebé 6.000 euros. Unes xifres que encara queden lluny de les que es demanen a la Soledat, tot i que ja no tant.

“Si a les Balears l’habitatge ha pujat un 80% en els darrers deu anys, al districte de Llevant cal multiplicar aquest augment per dos. Era una zona deteriorada, especialment la Soledat, el barri on els preus eren més baixos perquè no tenia atractiu. Ara s’assemblen als que es demanen a Palma Nord: 4.200 euros el metre quadrat”, explica per telèfon José Miguel Artieda Ferragut. El president autonòmic del Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària considera que la Soledat continuarà sent, a curt termini, un lloc interessant per invertir. Encara està per sota del preu mitjà de mercat que es paga a Palma per un habitatge o un local de segona mà, al voltant dels 5.500 euros el metre quadrat. A més, hi ha projectes públics que estan impulsant la revalorització del sòl. Els 100 milions d’euros que l’Ajuntament de Palma està invertint per transformar l’edifici de Gesa en una gran infraestructura cultural –amb un institut d’arts plàstiques, una biblioteca, un centre d’innovació i un macroaparcament subterrani– constitueixen un “atractiu innegable” per a Artieda.

Era una zona deteriorada, especialment la Soledat, el barri on els preus eren més baixos perquè no tenia atractiu. Ara s’assemblen als que es demanen a Palma Nord: 4.200 euros el metre quadrat

–L’est de Palma s’està convertint en el gran bulevard d’entrada a la ciutat. Allò que fa cinc anys et costava vendre per 120.000 euros, ara es ven per més de 250.000… i les operacions es tanquen –analitza l’agent de la propietat immobiliària–. L’arrel d’aquesta diferència és que el desenvolupament de les promocions de Nou Llevant s’ha estès als barris més propers. La Soledat és just al costat i, si la situes al mapa, també veus que és a prop de la mar.

–Es pot dibuixar un retrat robot del comprador més habitual al districte de Llevant?

–Cada vegada són més estrangers. No tenen un poder adquisitiu gaire elevat, però són de classe mitjana, podríem dir.

–No els preocupa la conflictivitat d’aquests barris? A la Soledat, sense anar més enfora, varen tornar a desmantellar el clan del Pablo, un conegut traficant.

–Aquesta percepció la tenim més els mallorquins que no pas els estrangers. Qui compra veu que hi ha una oportunitat de canvi, que obren franquícies de supermercats i negocis nous. Això es nota a la carretera de Manacor o a Son Gotleu, que n’és un altre exemple clar: allà pràcticament s’ha esgotat l’oferta d’immobles ocupats il·legalment o per reformar que fa uns anys es venien per 30.000 o 40.000 euros. Ara te’n pots trobar de buits per 130.000, 140.000 o 150.000 euros. O es lloguen per habitacions. Qui hi compra sol tenir un perfil inversor.

–Com definiríem aquest “perfil inversor”?

–Algú que no compra per viure-hi.

Un poble dins la ciutat

Birra mai no s’ha sentit estranya quan el seu amo la treu a passejar. Sap que no tardaran a trobar el descampat on pot sentir-se lliure. La mascota de Jaume Barceló és un ca de bestiar, el ca preferit dels pastors mallorquins. Una petita bèstia de gairebé quaranta quilos que no desentona en un paisatge de carrers estrets i persianes pintades de verd. La Soledat podria haver quedat atrapada dins el nucli urbà de Palma, però mai no ha deixat de semblar un poble. Amb la seva parròquia, el seu casino, les seves festes populars, el seu club de futbol, els seus petits comerços i el seu moviment obrer: teixit social. Un poble que primer va ser agrícola, fins que hi varen arribar les fàbriques, i que, des de fa dècades, és un dormitori per a molts treballadors de les zones turístiques, com s’Arenal, a un tir de pedra amb autobús. I, tanmateix, ara la Soledat és un poble que es despobla. Almenys pel que fa als veïns amb qui Barceló recorda haver-se criat.

–Soc l’estrany perquè he decidit –i he pogut– quedar-m’hi, però el més habitual durant els darrers anys és fer el mateix que els meus pares. Estic a ca seva perquè ells se n’han anat a Vilafranca de Bonany, d’on és mon pare; estan més a gust fora de la ciutat. Aquest barri ha acollit tots els migrants que arribaven a Palma: mallorquins de vuit llinatges, gent de la Península –paios i gitanos– i, ara, llatinoamericans o asiàtics… Aquesta barreja és la nostra identitat, però crec que serà molt difícil mantenir-la. En la seva generació era molt habitual que es formassin famílies en què un dels dos membres de la parella fos de la Soledat i l’altre, de la Part Forana. En els darrers anys, moltes d’aquestes parelles s’han jubilat i, si no tenen familiars interessats a venir a viure aquí, venen la casa. Els preus són temptadors. He preferit llogar la planta de dalt de ca meva a uns amics que acabaven de ser pares –i no trobaven habitatge– per un preu raonable, abans que a algú altre. M’interessa estar envoltat de gent que faci barri.