“El rap va arribar en portaavions”: com Mallorca va reconstruir el hip hop als marges i el va dur fins al cim del rap estatal

El hip hop procedent dels Estats Units va començar a filtrar-se a Mallorca a finals dels anys vuitanta. Sense indústria, sense escena i amb tot just una vintena d’al·lots, l’illa va construir des de zero una de les variants més singulars i influents del hip hop a Espanya, al voltant del col·lectiu La Puta Opepé i del seu principal impulsor, en Xino Arcade.

En aquella època, damunt el marbre fred —ideal per ballar breakdance— del Passeig Mallorca, un grapat d’adolescents giraven damunt l’esquena mentre d’altres marcaven el ritme. Repetien una vegada i una altra moviments vistos al cine. S’alimentaven de música i elements estètics arribats de fora gràcies a les visites de la Sisena Flota nord-americana a la badia de Palma. L’illa rebia el hip hop de manera fragmentària i el reorganitzava amb els mitjans que tenia a l’abast, sense intermediaris ni validació externa. D’aquell procés en naixeria una personalitat pròpia que, més endavant, acabaria impactant l’escena estatal.

“Una de les nostres fonts fonamentals varen ser les cintes que duien els americans. Anàvem a Portopí a esperar els marines que desembarcaven dels portaavions i intercanviàvem moltes coses amb ells”, explica l’artista Xino Arcade. “El rap va arribar a Mallorca en portaavions”, resumeix.

El primer impacte havia arribat amb pel·lícules com Beat Street o Breakin’, ambdues de 1984, que fixaren els gestos i els codis i activaren la passió pel “ball elèctric” en al·lots que, amb tot just 13 o 14 anys, començaven a fer piruetes a patis d’escola i espais públics sense tenir encara una noció clara del que estaven replicant.

Una de les nostres fonts fonamentals van ser les cintes que portaven els americans. Anàvem a Portopí a esperar els marines que desembarcaven dels portaavions i intercanviàvem moltes coses amb ells

A partir d’aquí, altres influències s’anaren sumant per capes. L’MTV —amb programes com Yo! MTV Raps— introduí noves referències. Un poc més tard, botigues com Aloha! o Disco Loco permeteren accedir a més material. A aquest flux s’hi afegí un altre canal igualment decisiu: el turisme i els entorns familiars internacionals. Fills de pares estrangers accedien a música i referències que no estaven disponibles a l’illa i incorporaven aquestes troballes al grup.

El germen de l’escena que començava a quallar a l’illa es localitzava en espais molt concrets de la ciutat: a més del marbre del Passeig Mallorca, els voltants del col·legi Madre Alberta, a Son Rapinya, els descampats del carrer Aragó i el Parc de la Mar. Allà s’hi va anar construint una primera forma de pertinença. «Érem un grup reduït que començava a recombinar allò que rebíem: copiàvem, adaptàvem i corregíem. El primer no va ser rapejar, la llavor va ser ballar breakdance. Érem amb prou feines una vintena de persones, però d’allà va sortir tot», recorda n’Arcade.

A partir d’aquí, el graffiti s’hi va incorporar i va començar a ocupar l’espai urbà: firmes que es repetien, noms que es multiplicaven, dissenys que apareixien a murs, ponts i descampats com una forma d’intervenció directa dins la ciutat. El graffiti va introduir una lògica que travessaria tot el que vindria després: actuar sense permís, sense intermediaris i emprant l’entorn com a suport.

El rap a Mallorca va aparèixer com una conseqüència de pràctiques que ja estaven en marxa. «Tot va partir del breakdance i del graffiti. La progressió natural ens va dur a crear música», explica n’Arcade. Quan el rap va començar a ocupar un lloc central, ho va fer damunt una base ja construïda: crews que pintaven, ballaven, intercanviaven informació i aprenien plegades. La música es va integrar dins aquest sistema i en va ampliar l’abast i l’impacte dins la societat.

Érem un grup reduït que començava a recombinar allò que rebíem: copiàvem, adaptàvem i corregíem. El primer no va ser rapejar, la llavor va ser ballar breakdance. Érem amb prou feines una vintena de persones, però d’allà va sortir tot

El naixement de La Puta Opepé

Dins aquest ecosistema va prendre forma La Puta Opepé, el nucli fundacional del rap a Mallorca, que arribaria a situar-se al capdamunt del moviment del hip hop a Espanya. Des del començament va funcionar com un col·lectiu organitzat entorn de diverses pràctiques: graffiti, DJing, rap, producció, disseny i edició de fanzins. No existia cap jerarquia entre disciplines ni fronteres clares entre rols. Tot formava part d’una mateixa estructura col·lectiva en construcció.

“La història d’Opepé és la unió a través del fanzí. Un grup multidisciplinari que ballava i pintava grafits va començar a fer música”, explica n’Arcade.

Dins aquest ecosistema va prendre forma La Puta Opepé, el nucli fundacional del rap a Mallorca, que arribaria a situar-se al capdamunt del moviment del hip hop a Espanya

En la seva primera fase reunia una desena d’integrants que assumien funcions diferents i operaven sota àlies segons el context. Durant anys varen crear al marge de qualsevol circuit industrial: gravaven cintes a ca seva, assajaven, intercanviaven material i desenvolupaven un llenguatge propi.

Aquesta absència d’indústria no es percebia com un límit, sinó com el marc de feina que obligava a definir un mètode basat en el control del procés: gravar, editar, dissenyar i distribuir formaven part d’un mateix circuit. La lògica econòmica responia a aquest esquema: els ingressos es concentraven dins una caixa comuna que finançava el local, el material, els viatges o les gravacions.

Aquesta absència d’indústria no es percebia com un límit, sinó com el marc de feina que obligava a definir un mètode basat en el control del procés: gravar, editar, dissenyar i distribuir formaven part d’un mateix circuit. Els ingressos es concentraven dins una caixa comuna que finançava el local, el material, els viatges o les gravacions

El punt d’inflexió arriba l’estiu de 1993, en una trobada de hip hop a Alacant. No és només un concert, sinó un moment de reconeixement mutu entre col·lectius de diferents ciutats que fins llavors havien crescut de manera aïllada. «A partir d’aquí ens coneixem tots», resumeix n’Arcade. Des d’aquest moment fundacional, La Puta Opepé deixa d’operar únicament dins un entorn local i passa a integrar-se dins una xarxa estatal d’intercanvis, concerts i col·laboracions. No canvien el seu model, però el seu abast es multiplica.

A principis dels noranta, el hip hop a Espanya no responia a cap jerarquia clara. No hi havia una ciutat que marqués el camí ni una indústria que ordenàs el procés. El que existia era una constel·lació d’escenes locals que avançaven en paral·lel i que acabaren connectant als anys noranta: Mallorca, Alacant, Madrid, Barcelona, Saragossa o Sevilla. Cada una amb els seus codis, però unides per l’intercanvi de cintes, viatges precaris, concerts compartits i contactes que passaven de mà en mà.

En aquest context va néixer l’anomenada ‘Comunidad Guisante’, més com un espai compartit que no com un col·lectiu tancat. Hi confluïen projectes com La Puta Opepé, Siete Notas, Siete Colores i altres grups de la península, que compartien estètica, referències i, sobretot, una manera de fer basada en l’autoproducció, la distribució directa i l’autogestió de concerts.

Figures com Sergio Aguilar —impulsor de segells independents com Yo Gano, tú pierdes— actuaven com a connectors. No articulaven l’escena des d’un centre, però sí que en facilitaven l’expansió, generant ponts entre projectes que ja estaven en marxa.

‘Vacaciones en el mar’

Allò que distingeix el rap mallorquí no és només com o quan apareix, sinó com sona. Mentre altres escenes de l’Estat evolucionaven cap a registres més durs o més explícitament polítics, a Mallorca es va configurar una mescla sense una ortodòxia clara, on el rap, el reggae, el funk i molta ironia convivien amb naturalitat.

“Aportàrem una frescor que no existia: hi posàvem reggae i funk sense cap complex, i això ens va donar una personalitat pròpia davant el que es feia a Madrid o Barcelona”, assenyala en Xino Arcade.

Allò que distingeix el rap mallorquí no és només com o quan apareix, sinó com sona. Mentre altres escenes de l’Estat evolucionaven cap a registres més durs o més explícitament polítics, a Mallorca es va configurar una mescla sense una ortodòxia clara en la qual convivien rap, reggae, funk i molta ironia

El rap que es va desenvolupar a l’illa no es limitava a reproduir codis externs, sinó que des del principi els combinava amb referències distintes. La influència jamaicana va resultar decisiva. El ragamuffin —antecedent directe del dancehall— s’integrà com una capa més del llenguatge, no com un experiment puntual.

El resultat va ser una manera d’entendre el hip hop menys rígida en els seus codis i més oberta a integrar elements diversos. «Mentre a altres llocs hi havia duresa, nosaltres estàvem a l’illa, gaudint del bon rotllo mediterrani i ho transmetíem en la nostra música», resumeix en Xino Arcade.

El bot de La Puta Opepé es va produir a mitjan anys noranta, quan la seva audiència es va ampliar amb la publicació de l’àlbum ‘Vacaciones en el mar’ (1996), dins el mateix esquema de feina que el grup havia desenvolupat des dels inicis. “Després de ‘Vacaciones en el mar’ tot esclata”, rememora en Xino Arcade. “Va ser el moment en què una escena construïda al marge va començar a tenir projecció dins el hip hop espanyol”, explica.

L’impacte va ser immediat i el grup va començar a girar per la península, omplint sales com Katedral o Caracol, a Madrid, i accedint a escenaris que fins llavors quedaven fora del seu abast habitual. També varen participar en festivals com el Festimad, dins un circuit que començava a incorporar, juntament amb el rock, el hip hop com a espai propi.

El disc es va publicar dins estructures independents, a l’entorn de segells com Yo Gano, Tú Pierdes, que operaven al marge de la indústria dominant, però amb xarxes de distribució pròpies.

En aquest context, La Puta Opepé —tal com relata en Xino Arcade— va començar a rebre propostes de discogràfiques majors, com la de DRO. Però les rebutjaren. “La decisió no es plantejava en termes d’oportunitat comercial, sinó de coherència. Mantenir el control del procés —des de la gravació fins a la distribució— pesava més que integrar-se dins una estructura aliena”, afegeix. Aquest posicionament va fixar una línia que es va mantenir amb el temps: la independència no com una etiqueta, sinó com un mètode de feina.

La Puta Opepé va començar a rebre propostes de discogràfiques majors, com la de DRO. Però les rebutjaren. “La decisió no es plantejava en termes d’oportunitat comercial, sinó de coherència. Mantenir el control del procés pesava més que integrar-se dins una estructura aliena”, recorda n’Arcade

Al mateix temps, el disc va reforçar la singularitat del so mallorquí. Temes com Mallorca és fonki o Don Simón combinaven funk, reggae, humor i referències locals amb una naturalitat poc habitual dins el context del hip hop espanyol de l’època.

En lloc de diluir l’origen per encaixar dins un mercat més ampli, el grup el va incorporar de manera explícita. La insularitat, l’accent i les referències locals es varen convertir en una part central de la seva proposta. Allò que arribava des de Mallorca no es percebia com una variant més, sinó com una proposta original, amb trets definits que la feien reconeixible.

Illa, turisme i cultura híbrida

Mallorca no és un territori aïllat: és, sobretot, un territori exposat. Un espai on conviuen capes culturals distintes que no sempre encaixen entre si, però que es creuen de manera constant. Turisme massiu, presència militar nord-americana en determinats moments, fluxos continus de persones, objectes i referències que entren i surten sense filtre.

D’aquest encreuament en sorgeix una identitat que no encaixa dins categories tancades. Ni completament local ni plenament importada, sinó en influència permanent.

Molts dels protagonistes varen créixer dins aquest espai intermedi: fills de migrants, famílies mixtes o al·lots amb accés a música i referències a través de circuits informals vinculats al turisme o a contactes internacionals. El hip hop hi va aparèixer com un llenguatge que permetia articular la identitat juvenil en un context on allò propi i allò aliè se superposaven.

Molts dels protagonistes del rap mallorquí varen créixer dins un espai intermedi: fills de migrants, famílies mixtes o al·lots amb accés a música i referències a través de circuits informals vinculats al turisme o als contactes internacionals

Xino Arcade: continuïtat sense nostàlgia

Allò que es va articular a principis dels anys noranta no es va esgotar en aquell moment, sinó que va continuar evolucionant sota diferents formes. En aquest context, la figura de Xino Arcade adquireix un pes específic. No és només un testimoni d’aquella primera etapa ni qualcú que s’adapta a noves regles. Manté activa la mateixa lògica de producció i la mateixa relació amb la cultura. La seva trajectòria no respon a una idea de supervivència, sinó a la continuïtat d’un mètode.

Dècades després, continua operant des de la mateixa lògica que va donar origen a l’escena. “Segueix essent un artista i productor que també rapeja i ajunta gent tal com ho feia l’any 90”, resumeix.

El seu darrer projecte, Radiati, es construeix sota aquest mateix principi. “El format cinta ens obliga a fer-ho tot nosaltres, de manera casolana i amb venda directa. Més independent no es pot ser”, explica. “No em duc bé amb Spotify perquè no paga als artistes. És el mateix engany que hi havia als noranta amb les multinacionals”, afirma. “Mai no s’ha venut la música: el que es ven és el suport”.