eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Meius Ferrés

Meius Ferrés és gestora de comunicació digital

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 0

Desde la red, directo al corazón: periodismo del alma

Seguir leyendo »

Des de la xarxa, directe al cor: periodisme de l’ànima

A Carles Capdevila, en homenatge.

Quan algú pateix, la xarxa pot ser un molt bon espai de trobada. Com a generadora d’emocions, esdevé una eina poderosa. Hi ha molta gent que es reserva el dolor íntimament, però a moltes altres persones compartir el patiment els ajuda a alleujar-lo, i això dona l’oportunitat a qui els segueix d’enviar-los missatges d’ànim i consol. Això és el que vam veure en el transcurs de la malaltia del periodista Carles Capdevila. Tenia una manera d’entendre la vida, la feina i la relació amb la gent que s’avé molt més amb una mirada de dona que no pas amb el tarannà masculí.  I això l’ha connectat d’una manera tan especial amb la gent que molts de nosaltres hem plorat la seva mort com si ens hagués deixat algú de molt a la vora, algú de casa. I és que en Carles ha creat un nou llenguatge periodístic, al meu entendre, que té a veure amb explicar la vida des de dins, a partir d’escoltar els altres i observar-los amb empatia. La xarxa on compartia els seus articles ha estat amb ell –i vull pensar que també per a ell- un autèntic suport vital. Puc imaginar en els moments més durs com li devia donar ànims pensar que allò que escriuria donaria escalf a tanta gent. Va tenir poc temps de comprovar-ho, però en el període  final el contacte amb el seu públic va ser intensíssim, i va culminar en una Diada de Sant Jordi gloriosa, on va poder esgarrapar minuts per a cadascuna de les persones que se li acostaven, conscient de la importància d’aquell instant per a qui tenia al davant.  En Carles escrivia amb cos i ànima, sobretot amb ànima, i això es traspua en els articles de la darrera època, que esdevindran clàssics d’aquest nou periodisme, que algú s’haurà d’ocupar de batejar. “Periodisme de l’ànima” podria ser una bona manera de dir. Només per això, aquest home es mereix un homenatge de país.

Seguir leyendo »

La red, a la medida de las mujeres

Hace unos años, en una mesa redonda en Valencia con Laura Borràs, Laia Climent y Anna Clua hice el ejercicio de imaginar cuál podría ser en el mundo analógico el espacio equivalente a las relaciones que se establecen en la red, y lo definí así: "Estamos en Twitter como aquel que se sienta en un banco de la plaza". No podemos estar mirándonoslo todo a escondidas desde la ventana, como hace tanta gente que sólo se dedica a espiar qué hacen los otros en Internet, detrás de nombres ficticios; tampoco desde el balcón, con una posición de superioridad sobre el resto, como algunos que se dedican a aleccionarnos diariamente con sus tuits con ese punto de menosprecio. El banco, en cambio, es un espacio que invita a sentarnos  y conversar, con personas conocidas y también desconocidas, igual como en la red. Hablamos de manera tranquila, observando el entorno, y haciéndonos visibles para el resto de personas.  En aquella mesa redonda había una sala llena de mujeres, y recuerdo que a los dos únicos hombres asistentes les molestó la afirmación de que hice de manera contundente para acabar la conferencia: "En la red, los hombres quieren vencer, las mujeres sólo queremos ganar ". Entonces no tuve  suficiente tiempo para explicarme, e intentaré hacerlo ahora en este artículo.

Yo creo que en la red las mujeres nos podemos mover bien, y las relaciones que establecemos en general son provechosas. A algunas nos mueve la necesidad de convertirse en nodo de conexión, de facilitar los contactos entre personas para que acaben "pasando cosas". Os sorprenderíais, de los efectos poderosos que puede tener que se conozcan personas con intereses comunes o complementarios. Basta propiciarlo, y hacerlo con método. En cambio, me parece que muchos hombres  lo que buscan sobre todo es la notoriedad y no la conversación, que intentan evitar. En términos 2.0, diríamos que prefieren los RT que las menciones. Soy consciente de que es atrevido poner género, a este comportamiento, pero pronto hará 10 años que lo observo, y por lo menos es una tendencia general. Además, en todas las acciones que propongo en Twitter para visibilizar, nunca ninguna mujer me ha pedido que hiciera rankings, y sí que he tenido varias peticiones en este sentido procedentes de hombres, siempre por canales privados.

Seguir leyendo »

La xarxa, a la mesura de les dones

Ara fa uns anys, en una taula rodona a València amb Laura Borràs, Laia Climent i Anna Clua vaig fer l’exercici d’imaginar quin podria ser en el món analògic l’espai equivalent a les relacions que s’estableixen a la xarxa, i el vaig definir així: “Som a Twitter com aquell que s’asseu en un banc de la plaça”.  No hi podem ser mirant-nos-ho d’amagat des de la finestra, com fa tanta gent que només es dedica a espiar què fan els altres a Internet, darrere noms ficticis; tampoc des del balcó, amb una posició de superioritat damunt la resta, com alguns que es dediquen a alliçonar-nos diàriament amb els seus tuits amb aquell punt de menysteniment. El banc, en canvi, és un espai que ens convida a seure i a conversar, amb persones conegudes i també desconegudes, talment com a la xarxa. Parlem de manera tranquil·la, observant l’entorn, i fent-nos visibles per a la resta de gent. En aquella taula rodona hi havia una sala plena de dones, i recordo que als dos únics homes assistents els va molestar l’afirmació que vaig fer de manera contundent per acabar la conferència:  “A la xarxa, els homes volen guanyar, les dones només volem guanyar-hi”. Aleshores no vaig disposar de prou temps per explicar-me, i intentaré fer-ho ara en aquest article.

Crec que a la xarxa les dones ens hi podem moure bé, i les relacions que hi establim en general són profitoses. A algunes ens mou la necessitat d’esdevenir node de connexió, de facilitar els contactes entre persones perquè acabin “passant coses”.   Us en faríeu creus, dels efectes poderosos que pot tenir que es coneguin persones amb interessos comuns o complementaris. Només cal propiciar-ho, i fer-ho amb mètode. En canvi, em fa l’efecte que molts homes el que hi busquen sobretot és la notorietat i no pas la conversa, que intenten evitar. En termes 2.0, diríem  que s’estimen més els RT que les mencions. Sóc conscient que és atrevit posar-hi gènere, a aquest comportament, però aviat farà 10 anys que ho observo, i si més no és una tendència general. A més, en totes les accions que proposo a Twitter per visibilitzar mai cap dona m’ha demanat que fes rànquings, i sí que he tingut diverses peticions en aquest sentit procedents d’homes, sempre per canals privats.

Seguir leyendo »

La revolución de las mujeres en la sociedad digital

Estos últimos años se ha percibido un crecimiento excepcional e imparable en la presencia de las mujeres en las redes. Tenemos voz, tenemos opinión, y disponemos de instrumentos para hacernos oír. Proliferan por todas partes las campañas que defienden esta reivindicación colectiva. Mi experiencia personal en este sentido es bien reciente. En las redes hace un tiempo que me he propuesto ayudar a la visibilidad de las mujeres que tienen cosas que decir. Por el trabajo que hago, a menudo conozco mujeres que no se atreven a abrirse un perfil digital porque piensan que no es interesante lo que puedan decir, o bien están, pero de manera pasiva, para ver qué pasa, qué dicen los demás. Y trato de empujarlas a estar activas, por que en la red se trata de compartir.

No hace ni un año que abrí, de manera espontánea y sin ninguna pretensión especial, la etiqueta #5dones que se hizo viral inmediatamente, e inundó Twitter con un impacto considerable. Llegaron a hablar medios de comunicación, se publicaron artículos y me permitió establecer relación con personas interesantes. Finalmente se tradujo en un documento colaborativo con cientos de mujeres etiquetadas según los campos de interés.

Seguir leyendo »

La revolució de les dones en la societat digital

Aquests darrers anys s’ha percebut un creixement excepcional en la presència de les dones a les xarxes que no té aturador.  Tenim veu, tenim opinió,  i disposem d’instruments per fer-nos sentir. Proliferen arreu les campanyes que defensen aquesta reivindicació col·lectiva. La meva experiència personal en aquest sentit és ben recent. A les xarxes fa un temps que m’he proposat ajudar a la visibilitat de les dones que tenen coses a dir. Per la feina que faig, sovint conec dones que no s’atreveixen a obrir-se un perfil digital perquè pensen que no és interessant el que puguin dir, o bé hi són, però de manera passiva, per veure què hi passa, què hi diuen els altres. I miro d’empènyer-les a ser-hi actives, perquè a la xarxa es tracta de compartir.

No fa ni un any que vaig obrir, de manera espontània i sense cap pretensió especial,  l’etiqueta #5dones que es va fer viral immediatament, i va inundar Twitter amb un impacte considerable. Van arribar a parlar-ne mitjans de comunicació, se’n van publicar articles i em va permetre establir relació amb persones interessants. Finalment es va traduir en un document col·laboratiu amb centenars de dones etiquetades segons els camps d’interès.

Seguir leyendo »