Democratitzar la democràcia europea

Ja queda poc per les properes eleccions al Parlament Europeu. Més de 400 milions de ciutadans amb dret a vot i que configuren el demos de la UE estan cridats a les urnes per escollir els representants d'una institució que pocs aconsegueixen a comprendre. Més enllà del possible impacte que pugui tenir en la participació, el fet que l'elecció de la presidència de la Comissió Europea estigui estretament marcada pels resultats del PE, les xifres relatives a la participació de les últimes eleccions marquen una tendència a la baixa sent un clar símptoma de la desafecció ciutadana respecte a la UE i que no deixa d'amagar un dèficit democràtic en el funcionament de les institucions europees. A Espanya, la participació no arriba al 45%, molt lluny del 55% que es va aconseguir en les dècades dels 80 i 90 i pràcticament 20 punts per sota de la participació en les eleccions de 1979. Aquesta desafecció no solament es mesura per la participació sinó que és latent en totes les enquestes que tenen a veure amb la confiança dels ciutadans en les institucions i els partits polítics europeus.

Mentiríem o ens enganyaríem si creguéssim que la desafecció per allò públic és monopoli de la UE. A ningú se li escapa que el rebuig cap els polítics i la política és compartit en les nostres democràcies i la desafecció està present en tots els nivells de govern amb major o menor intensitat. És cert que en la dimensió europea aquesta desafecció sembla ser més acusada. Els motius són varis, a saber: desconeixement del funcionament de la UE, allunyament de la sobirania popular de cada vegada més polítiques i competències comunitàries, percepció de la UE com un club d'estats que cada vegada s'allunyen més d'uns possibles Estats Units d'Europa, etc.

Les institucions europees són conscients i suposem que fins a cert punt comparteixen la delicadesa i gravetat de la situació. Així ho recullen diversos informes, i no és menys cert, que algunes reformes i mesures impulsades en els últims anys intenten democratitzar la presa de decisions, com per exemple donant més poder al PE o impulsant la Iniciativa Legislativa Europea. No obstant això, aquestes mesures no són suficients i fins i tot es podria dir que el seu impacte és especialment baix.

Són mesures encaminades a la millora de la qualitat democràtica que amb prou feines tenen en compte que hi ha poca base democràtica sobre la qual millorar. Així, aquests esforços són en va mentre que l'allunyament ciutadà respecte el projecte europeu, cada vegada és més gran.

Mentrestant Europa pot presumir d'un cert èxit en els seus out-puts: moneda única, lliure circulació o mercat comú però el preu ha estat alt ja que la legitimació via in-puts: identitat europea, ciutadania, democràcia i participació han passat a un segon pla i no han estat la base de la política europea. Com comentàvem abans, la vella lògica de l'estat-nació, incapaç d'aguantar les tensions territorials internes, tampoc facilita la construcció democràtica i ciutadana d'Europa. La lògica de la competitivitat pels recursos s'imposa a la solidaritat. Aquesta hauria de ser la base de qualsevol projecte en comú i d'aquesta manera la política s'ha deixat de percebre com l'instrument per construir de manera col·lectiva realitats transformadores i garantir progrés per a la ciutadania. La crisi econòmica, que ha demostrat ser-ho també de valors, abunda en la desafecció i evidencia la impotència d'unes institucions que poc o gens poden fer per garantir el benestar i l'equitat entre els seus ciutadans. Del buit democràtic ja sabem qui n’ha tret benefici. I en un nivell superficial, davant la falta d'un discurs europeu integrador, els partits i les idees demagògiques, populistes i racistes troben camp abonat per al seu creixement.

Per això, davant aquesta situació, Europa ha d'apostar per la política. D'una banda, en la innovació democràtica que millori els mecanismes de participació i transparència. D'altra banda, enfortint la democràcia representativa que ha acumulat tants filtres entre el poder i la ciutadania que aquesta ja no sap quin sentit tenen les institucions ni per qui treballen. No obstant això, aquestes mesures són solament cures pal·liatives davant la gravetat de la malaltia. A aquestes millores incrementalistes se li ha de sumar la democratització de les polítiques europees i especialment es requereix la tornada d'una política que, sent política en majúscules, articuli un discurs comú que ajudi a vertebrar un veritable projecte divers però integrador al que resulti més fàcil i atractiu adherir-se. Un relat superador dels interessos particulars i que apel·li a la mobilització ciutadana. I és que Europa, malgrat ens costi d’acceptar, encara no és un projecte polític. Sense política no hi ha democràcia i no hi ha democràcia que democratitzar. Una política que acompanyi a un discurs, a un relat que liderat per nous actors europeus (partits polítics, sindicats i mitjans de comunicació de necessària dimensió i lògica europea) dibuixin una Europa on prevalgui la cohesió social i el progrés dels seus ciutadans per sobre de tot. Aquests passos formarien el nucli d'una reforma que vulgui millorar la democràcia a Europa. I és que la participació i la millora de la democràcia no pot ser un fi en si mateix, sinó un element constitutiu de les nostres institucions. La millora de la qualitat democràtica ha de perseguir uns objectius i ha de respondre a unes necessitats.

És cert que la solució a la situació plantejada no és fàcil. No ho és ni tan sols des d'un plantejament teòric i no és difícil endevinar les dificultats i barreres per implementar-ho. Però tampoc està escrit que el repte de la construcció europea sigui fàcil! 28 estats i 500 milions de persones són quantitats que maregen. No obstant això, el futur i avenir de tots està en joc. Més justícia i equitat es troben a faltar en un territori on els capitals i l'especulació no tenen grans problemes per retroalimentar-se. No és per això pel que els fundadors de la idea europea van lluitar. Després del trauma de la II Guerra mundial es va voler construir un projecte per garantir la pau, els drets humans i el progrés social dels seus ciutadans. Davant el trauma que estem vivint, és hora de desempolsar aquests vells ideals i impregnar-los en una nova política, la que s'escriu amb majúscules.