El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Estem acostumats a observar els artistes i membres del món de l’entreteniment nordamericà (hi comptem els esportistes, també) comprometre’s en les més diverses causes i expressar la seva opinió sobre els temes socials i polítics d’actualitat. A Catalunya, a Espanya, això encara és molt minoritari. Hi ha actors clarament arrenglerats políticament a qui no importa exposar públicament la seva ideologia. Ens vindrien de seguida al cap uns quants noms. Aquí, l’artista, l’actor, és apolític per essència. Encara queda viva –i per molts anys- tota la generació de còmics crescuda amb el franquisme. Amb els esportistes passa igual. Però ara, ni qui sigui per imitar un cop més la idiosincràcia dels Estats Units, on aquest comportament té raó de ser a causa d’una tradició totalment diferent de la nostra, tothom creu que ha de fer preguntes de la més rabiosa actualitat social i política a qualsevol que hagi sortit un parell d’hores a la tele. O encara que ja tingui una carrera feta.
Ara, per exemple, a qualsevol li pregunten sobre la independència de Catalunya. I el més curiós és que tothom té una resposta (si preguntessin sobre la física quàntica, també; es tracta de respondre). La periodista Maria Teresa Campos, entrevistada la setmana passada a El matí de Catalunya Ràdio amb motiu de la presentació del seu llibre Princesa Letizia, va ser preguntada sobre la llei Wert. Si tothom està parlant d’aquesta llei sense saber-ne res, què havia de respondre la senyora Campos, que en sabia encara menys? Veterana, conscient que jugava en camp contrari, se’n va sortir com va poder, però al final no va poder evitar un “no entenc què té de dolent ser espanyol”. No res, no en té, evidentment. Sense adonar-se’n, va tocar un dels pinyols del problema. A Catalunya hi ha molts milers de catalans que opinem que ser espanyol no té absolutament res de dolent, intrínsecament. Ni francès. Ni anglès. Ni italià. Només que molts milers volem ser només catalans. I no passa res. Dissortadament –i això ho hem vist amb les tones de caspa que han cobert moltes de les manifestacions unitàries del dia de la Constitució- hi ha molts espanyols de bona fe que pensen que els catalans, o molts catalans, odiem Espanya. Doncs no. Pots desitjar tenir un altre tipus de relació amb Espanya, des de fora, sense odiar-la. Fins i tot, estimant-la. Però veient que almenys, ara per ara, el millor és separarse durant un quant temps.
No estic segur que, qualsevol periodista, hagi de preguntar qualsevol cosa a qualsevol personatge popular, simplement perquè el tema està d’actualitat. Hi ha qüestions molts serioses. La relació Catalunya-Espanya ho és. I respostes com la de la senyora Campos, volent llançar pilotes fora, contribueixen a complicar-ho tot més. Sense que prèviament la senyora Campos no s’hagués posicionat d’una manera o altra políticament, als Estats Units, aprofitant una entrevista d’un altre tema, no li haurien preguntat per la independència de Catalunya. Si ho fas, són ganes d’embolicar la troca. Hi estem d’acord? És interessant saber l’opinió de la senyora Campos sobre el particular? I la de Messi? Per la mateixa raó, el dijous, 6, en un acte públic publicitari de Turkish Airlines, van preguntar-li sobre la reforma educativa i la independència de Catalunya. Sobre la primera, sense la veterania de la Campos, en Messi, amb seny, va decidir oferir la lògica de la pròpia experiència. Va dir que havia crescut i estudiat en català i no hi veia cap problema, sense entrar en l’actualitat estricta de la llei Wert, que no coneixia. Sobre la segona, no tenia elements per formar-se una opinió i, tranquil.lament, va preferir no contestar. Millor això que no pas començar a divagar dient foteses insubstancials sobre una qüestió que desconeixes.
Tot plegat, una gran pèrdua de temps. Ens trobem en un món ple de periodistes que fan preguntes sobre coses que no saben (però tot i amb això, les fan) a gent que tampoc no en sap ni un borrall (però que tot i amb això, les responen).
Vivim en un món mediàtic ple d’una banalitat líquida, cremosa, que ens porta i se’ns emporta.
Estem acostumats a observar els artistes i membres del món de l’entreteniment nordamericà (hi comptem els esportistes, també) comprometre’s en les més diverses causes i expressar la seva opinió sobre els temes socials i polítics d’actualitat. A Catalunya, a Espanya, això encara és molt minoritari. Hi ha actors clarament arrenglerats políticament a qui no importa exposar públicament la seva ideologia. Ens vindrien de seguida al cap uns quants noms. Aquí, l’artista, l’actor, és apolític per essència. Encara queda viva –i per molts anys- tota la generació de còmics crescuda amb el franquisme. Amb els esportistes passa igual. Però ara, ni qui sigui per imitar un cop més la idiosincràcia dels Estats Units, on aquest comportament té raó de ser a causa d’una tradició totalment diferent de la nostra, tothom creu que ha de fer preguntes de la més rabiosa actualitat social i política a qualsevol que hagi sortit un parell d’hores a la tele. O encara que ja tingui una carrera feta.