eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Lluís-Anton Baulenas

Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) es novelista y dramaturgo y decidió dedicarse a la literatura profesionalmente desde los 29 años. Entre otras, ha publicado las novelas Rampoines 451 (Columna, 1990), Noms a la sorra (Columna, 1995; finalista del premio Sant Jordi, 1994), Alfons XIV (Columna, 1997; finalista del premio Sant Jordi, 1996) o El fil de plata (Columna, 1998; premio Carlemany, 1998; premio Crítica Serra d'Or, 1999); La felicitat (Edicions 62, 2001; premio Prudenci Bertrana, 2000). El año 2003 publica Amor d'idiota y el año 2004, con Per un sac d'ossos, que trata el tema de los campos de concentración en la guerra civil española, ha ganado el premio Ramon Llull de novela catalana que convoca la editorial Planeta.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 242

Sociedad de cobardes valientes

No hablaremos de atentados, también cobardes y, obviamente, violentos. Ya existenespecialistas que los analizan de cabo a rabo, nos dan las claves y no nos ofrecen esperanza. No hay nada que hacer frente a un colectivo que no valora lo que para nosotros, occidentales, tiene el máximo valor: la vida. La diferencia es tan abismal, pues, que no tenemos defensa. Queremos hablar de la pequeña violencia, la cotidiana, la pequeña, pero que también se convierte en mortal. El siglo XXI ve avanzar sin parar el retorno de la ignorancia, de la banalidad, de la intolerancia. Y por lo tanto, de la violencia gratuita e inmediata. En este sentido estamos llegando ya a lo que muchos desean: Parecerse en muchos aspectos a los Estados Unidos donde la normalidad cotidiana pende de un hilo siempre, cada día, en todo momento. Además, existe el problema añadido de la existencia masiva de armas de fuego de uso particular.

Y vamos a lo que queríamos decir: Uno de los incidentes de estos últimos días, es la muerte de un hombre de 81 años a causa de una discusión de tráfico. La situación es trivial. Aquí, los automovilistas no están acostumbrados a respetar el paso de cebra, van rápido y sólo paran si se ven obligados. Se dio esta situación tan habitual: El hombre cruzaba y, como ocurre a menudo, se asustó. A los 81 tienes mucho miedo de tropezar, caer, de romperte el fémur, etc. Alzó el bastón y recriminó al conductor su comportamiento. ¿Cuántas veces hemos visto levantar el bastón a una persona mayor para que los coches se detengan? Muchas. En el caso que nos ocupa, un conductor novel, de dieciocho años, no lo pudo soportar. Detuvo el coche, salió y le dio un puñetazo. El hombre tuvo la mala fortuna de pegar mal con la cabeza en el suelo y de eso se murió. El otro huyó miserablemente del sitio. Había testigos, se apuntó la matrícula del coche y al día siguiente, el chico se entregaba a la policía.

Seguir leyendo »

Societat de covards violents

No parlarem d'atemptats, també covards i, no cal dir-ho, violents. Ja hi ha especialistes que els analitzen de cap a peus, ens en donen les claus i no ens donen esperança. No hi ha res a fer davant d'un col·lectiu que no dóna valor a allò que per a nosaltres occidentals, té el màxim valor: la vida. La diferència és tan abismal, doncs, que no tenim defensa. Volem parlar de la petita violència, la quotidiana, la petita, però que també esdevé mortal. El segle XXI veu avançar sense parar el retorn de la ignorància, de la banalitat, de la intolerància. I per tant, de la violència gratuïta i immediata. En aquest sentit estem arribant ja a allò que molts desitgen: assemblar-nos en molts aspectes als Estats Units on la normalitat quotidiana penja d'un fil sempre, cada dia, a tot hora. A més a més, hi ha el problema afegit de l'existència massiva d'armes de foc d'ús particular.

I anem al que volíem dir: un dels incidents d'aquests darrers dies, és la mort d'un home de 81 anys a causa d'una discussió de trànsit. La situació és trivial. Aquí, els automobilistes no estan acostumats a respectar el pas de zebra, van ràpid i només paren si s'hi veuen obligats. Es va donar aquesta situació tan habitual: l'home travessava i, tal com passa sovint, es va espantar. Als 81 tens molta por d'ensopegar, de caure, de trencar-te el fèmur, etcètera. I l'home va alçar el bastó i va recriminar al conductor el seu comportament. Quantes vegades hem vist alçar el bastó a una persona gran per tal que els cotxes s'aturin? Moltes. En el cas que ens ocupa, un conductor novell, de divuit anys, no ho va poder suportar. Va aturar el cotxe, va sortir i li va clavar un cop de puny. L'home va tenir la mala fortuna de picar malament amb el cap a terra i d'això es va morir. L'altre va fugir miserablement del lloc. Hi havia testimonis, es va apuntar la matrícula del cotxe i l'endemà, el nano es lliurava a la policia.

Seguir leyendo »

La vaig matar perquè era meva

La vida ens demostra que hi ha fets impossibles de preveure. Parlant de violència masclista, podem trobar-hi totes les possibilitats: L'home que apallissa o mata per primer cop i quan mai no ho havia fet. La sorpresa és total. Però el fet és prou greu com perquè no passi més d'una vegada. Les autoritats, hipòcritament, clamen i proclamen, que les dones amenaçades han de denunciar. Altrament, no s'hi pot fer res. Nosaltres des d'aquí, sí que ho hem denunciat i, sense cap problema, tornem a fer-ho a risc de repetir-nos: La dona dissortada que fa cas de bona fe a aquests clams augmenta en un mil per cent les probabilitats de ser agredida o assassinada. La denúncia no detura mai cap agressor. Al contrari. L'agressor és prou boig com per no actuar racionalment: "Ui, m'ha denunciat, aniré a la presó. Faré bondat". No. Mai. Mai no ho fa. Li és igual. Mata i punt. I si ha d'anar a la presó, hi va.

Fa dues setmanes van apunyalar mortalment una dona a Salamanca. El presumpte autor és l'exparella. La víctima estava inclosa en el programa de violència de gènere, de manera que ja havia fet la corresponent denúncia. Fatalment, gairebé amb una seguretat absoluta, es compleix l'estadística macabra. A ella, que ha denunciat, la maten. A una altra, que no ha denunciat, potser no la maten. La violència de gènere s'hauria de tractar com una epidèmia. L'Estat, però, en regateja la despesa. Et diu, no podem posar un policia darrere de cada dona que ha denunciat. És cert, però alhora, minimitza els pressupostos per adquirir dispositius de seguiment de possibles maltractadors. O de maltractadors jutjats i condemnats. Si tan car és fer-ne el seguiment, que els grapin un xip a l'orella, com als gossos. Que quan s'acostin al punt on hi ha l'exparella, rebin una descàrrega elèctrica al cervell. Perquè, ho repetim, l'estadística, en aquest punt és certa i macabra: Les maten. Són gent malalta, immadura, incapaç de suportar el fracàs en l'únic àmbit de la seva vida on podien "manar". Jo no dic que en tinguin la culpa, la culpa és de la societat i bla, bla, bla, d'acord. Però atenció: Maten.

Seguir leyendo »

La maté porque era mía

La vida nos demuestra que hay hechos imposibles de prever. Hablando de violencia machista, podemos encontrar todas las posibilidades: El hombre que maltrata o mata por primera vez cuando nunca lo había hecho. La sorpresa es total. Pero el hecho es suficientemente grave como para que no pase más de una vez. Las autoridades, hipócritamente, claman y proclaman, que las mujeres amenazadas deben denunciar. De otro modo, no se puede hacer nada. Nosotros desde aquí, sí lo hemos denunciado y, sin ningún problema, volvemos a hacerlo a riesgo de repetirnos: La mujer desgraciada que hace caso de buena fe a estos clamores aumenta en un mil por ciento las probabilidades de ser agredida o asesinada. La denuncia no detiene nunca ningún agresor. Al contrario. El agresor está lo suficientemente loco como para no actuar racionalmente: "Uy, me ha denunciado, iré a la cárcel. Me portaré bien". No. Nunca. Nunca lo hace. Le da igual. Mata y punto. Y si tiene que ir a la cárcel, pues va.

Seguir leyendo »

Gemeguets pel català

Hem vist que el Tirbunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat alguns dels punts del protocol lingüístic aprovat per la Generalitat sobre com utilitzar la llengua en el sector sanitari públic. Automàticament s'han produït les mateixes reaccions de l'era autonòmica: Gemeguets, ofensa i ultratge! És obvi que molta gent de casa nostra no és gaire conscient del moment històric en què ens trobem.

El protocol de la Generalitat, per no entrar en conflictes, "recomanava" que el català fos la lengua vehicular en les reunions del personal sanitari, també "recomanava" que fos la llengua usual dels cursos de formació. Fins i tot "suggeria" que la telefonista respongués en català en primera instància. Ara els jutges ens tornen a dir que no.

Seguir leyendo »

Gemiditos por el catalán

Hemos visto que el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha anulado algunos de los puntos del protocolo lingüístico aprobado por la Generalitat sobre cómo utilizar la lengua catalana en el sector sanitario público. Automáticamente se han producido las mismas reacciones de la era autonómica: Lamentitos, ofensa y ultraje! Es obvio que mucha gente no es muy consciente del momento histórico en que nos encontramos.

El protocolo de la Generalitat, para no entrar en conflictos, "recomendaba" que el catalán fuera la lengua vehicular en las reuniones del personal sanitario, también "recomendaba" que fuera la lengua usual de los cursos de formación. Incluso "sugería" que la telefonista respondiera en catalán en primera instancia. Ahora los jueces nos vuelven a decir que no.

Seguir leyendo »

No dispareu al pianista… de la CUP (i 3)

Comencem amb les cartes damunt la taula: 1. No em penedeixo gens d'haver votat per la CUP. 2. No tornaré a votar la CUP. Almenys, a les eleccions del març. "Nosaltres som l'accelerador del procés. La garantia. Si som decisius, la república es proclamarà". Vet aquí una piulada de l'amic Antonio Baños de cara a les eleccions del 27-S. Molts vam votar la CUP exactament per aquesta raó. El resultat? Antonio Baños ha dimitit i molts votants no l'hem encertat. Tant Baños com molts altres vam assumir un risc. Perquè sabíem què era la CUP. O sigui, abans de votar una opció, ens informàvem, preguntàvem, seguíem de prop la manera de ser i de fer de la CUP. Els vam donar el vot sabent que era un vot deixat. Això què vol dir? Que era un vot interessat, no "estimat".

No sé si a la CUP són conscients de la quantitat de vot "interessat" que els van deixar. Es veurà clar, imagino a les eleccions del març. Però el que vull remarcar és que tots aquests vots conjunturals no donen dret a demanar-los que canviïn la seva manera de ser ni d'organitzar-se. Comprenc la frustració, però no comparteixo el sacrifici ritual dels cupaires i, encara menys, el seu linxament. Dissortadament, encara és majoria que veu la política segons l'esquema dels partits antics, amb lideratges, amb interessos concrets, sovint egoistes.

Seguir leyendo »

No disparen al pianista… de la CUP (y 3)

Comenzamos con las cartas sobre la mesa: 1. No me arrepiento nada de haber votado por la CUP. 2. No volveré a votar a la CUP. Al menos, en las elecciones de marzo. "Nosotros somos el acelerador del proceso. La garantía. Si somos decisivos, la república se proclamará". He aquí un tuit del amigo Antonio Baños de cara a las elecciones del 27-S. Muchos votamos la CUP exactamente por esta razón. ¿El resultado? Antonio Baños ha dimitido y muchos votantes no hemos acertado. Tanto Baños como muchos otros asumimos un riesgo. Porque sabíamos qué era la CUP. O sea, antes de votar una opción, nos informábamos, preguntábamos, seguíamos de cerca la forma de ser y de hacer de la CUP. Les dimos el voto sabiendo que era un voto prestado. ¿Esto qué quiere decir? Que era un voto interesado, no "amado".

No sé si en la CUP son conscientes de la cantidad de voto "interesado" que les dejaron. Se verá claro, imagino, en las elecciones de marzo. Pero lo que quiero destacar es que todos estos votos coyunturales no dan derecho a pedirles que cambien su forma de ser ni de organizarse. Comprendo la frustración, pero no comparto el sacrificio ritual de los cupaires y, aún menos, su linchamiento. Desgraciadamente, todavía es mayoría que ve la política según el esquema de los partidos antiguos, con liderazgos, con intereses concretos, a menudo egoístas.

Seguir leyendo »

El kilo de mujer muerta va barato

El trato que da la justicia al problema de la violencia de género, a menudo parece el que dan a los médicos a las enfermedades incurables. Más allá de la palabrería, la práctica demuestra que piensan que no se puede hacer nada. El kilo de mujer muerta va barato. Y rompe la famosa teoría del muerto en la distancia: La percepción de la peligrosidad de una muerte no natural disminuye en relación directa a la distancia. Aquí no.

Me gustaría saber qué se hace en países de nuestro entorno. Y como las leyes están organizadas. De todos modos, es difícil pensar que puedan estarlo peor que aquí. Ser mujer, aún hoy en día, es ser ciudadana de segunda en muchos casos: derechos laborales, derechos sociales, consideración profesional, retribución salarial... Pero hay uno en el que, además, son ciudadanas de tercera: Te pueden matar con una tranquilidad aterradora.

Seguir leyendo »

El quilo de dona morta va barat

El tractament que dóna la justícia al problema de la violència de gènere, sovint sembla el que donen els metges a diverses malalties incurables. Més enllà de la xerrameca, la pràctica demostra que pensen que no s'hi pot fer res. El quilo de dona morta va barat. I trenca la famosa teoria del mort en la distància: La percepció de la perillositat d'una mort no natural disminueix en relació directa a la distància. Aquí no.

M'agradaria saber què es fa a països del nostre entorn. I com les lleis estan organitzades. De tota manera, és difícil pensar que puguin estar pitjor que aquí. Ser dona, encara avui en dia, és ser ciutadana de segona en molts casos: drets laborals, drets socials, consideració professional, retribució salarial… Però n'hi ha un en què, a més a més, ets ciutadana de tercera: Et poden matar amb una tranquil·litat esfereïdora.

Seguir leyendo »