Comencem amb les cartes damunt la taula: 1. No em penedeixo gens d'haver votat per la CUP. 2. No tornaré a votar la CUP. Almenys, a les eleccions del març. “Nosaltres som l'accelerador del procés. La garantia. Si som decisius, la república es proclamarà”. Vet aquí una piulada de l'amic Antonio Baños de cara a les eleccions del 27-S. Molts vam votar la CUP exactament per aquesta raó. El resultat? Antonio Baños ha dimitit i molts votants no l'hem encertat. Tant Baños com molts altres vam assumir un risc. Perquè sabíem què era la CUP. O sigui, abans de votar una opció, ens informàvem, preguntàvem, seguíem de prop la manera de ser i de fer de la CUP. Els vam donar el vot sabent que era un vot deixat. Això què vol dir? Que era un vot interessat, no “estimat”.
No sé si a la CUP són conscients de la quantitat de vot “interessat” que els van deixar. Es veurà clar, imagino a les eleccions del març. Però el que vull remarcar és que tots aquests vots conjunturals no donen dret a demanar-los que canviïn la seva manera de ser ni d'organitzar-se. Comprenc la frustració, però no comparteixo el sacrifici ritual dels cupaires i, encara menys, el seu linxament. Dissortadament, encara és majoria que veu la política segons l'esquema dels partits antics, amb lideratges, amb interessos concrets, sovint egoistes.
La manera de funcionar de la CUP és pesada i insuportable per a molta gent. És una manera de fer lenta i fins i tot pretensiosa, antiga. Però alhora és sòlida i ja té anys de rodatge i de consolidació. La gent descobreix ara la CUP perquè li interessa. I la descobreix des de l'òptica de la política clàssica i vella.
Per exemple, la gent de la CUP, acostumada a la discussió, té relativament poca por d'expressar públicament la discrepància interna. Ara mateix, Baños ha actuat amb la normalitat més democràtica del món: Ha dimitit. La política vella, el periodisme vell hi veu símptomes palesos d'esquerda interna, de trencament, de desorganització, quan és exactament el contrari. La CUP s'ha sabut vendre poc i malament perquè no és la seva manera de funcionar. Per exemple: No han sabut vendre la seva disposició ferma a investir d'altres personalitats polítiques convergents!
La CUP hauria acceptat Neus Munté sense problema. S'haurien hagut de dedicar a repetir-ho, a esbombar-ho, a repicar com si tinguessin un mall, cada dia, cada minut, cada segon, milers de vegades, que tenien altres candidats, fins i tot convergents, per continuar el procés. No ho han fet per inexperiència.
Un altre exemple, ERC calla i s'espera a la porta de casa a veure passar el cadàver polític del president Mas. Doncs bé, la CUP, durant les negociacions ha mantingut un respecte absolut i segurament excessiu amb aquest silenci estrany i total dels republicans respecte al desenvolupament d'aquesta qüestió. La vella política ho hauria fet diferent. Hi hauria hagut mil filtracions i declaracions interessades de personalitats, de la premsa amiga, etc. etc. Però és que la vella política comptava automàticament amb ells. I ells, no s'han deixat fer l'abraçada de l'ós.
El mateix Antonio Baños, quan expressava les frases amb què hem encapçalat aquest escrit, era conscient del risc que comportaven. Ha perdut, ha dimitit. Qui vam votar la CUP, coneixent la CUP, érem conscients del risc que comportava. Ara, al mes de març, tot tornarà al seu camí natural.
No tornaré a votar la CUP perquè no em vull tornar a arriscar. No passa res. I com jo, tants d'altres votants. Una part tornarem on sempre, a contracor. D'altres vots “prestats” a la CUP se n'aniran a les opcions “podemites”. I ja està. Al mes de març, últim gran esforç, últim acte de la comèdia.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
