El 9 de novembre no s’acaba el món

Hi ha vida després del 9 de novembre. Hi hagi consulta o no hi hagi consulta. Es faci amb la desencertada doble pregunta perpetrada pel president de la Generalitat o amb una de més senzilla i menys tramposa. Guanyin els independentistes o els no independentistes. Sigui clara o no la victòria d’uns o altres.

Passi el que passi, hi haurà un 10 de novembre. I caldrà gestionar-lo. Des del carrer i des de la política. Els nens continuaran naixent i els vells, morint. El sol sortirà de bon matí i la lluna arribarà puntualment a la cita nocturna. Hi seguirà havent gent rica, gent pobra, gent que lluita perquè s’acabi amb les desigualtats socials i gent que fa tot el possible perquè res no canviï.

Aquest 10 de novembre, dilluns, hi haurà gent que anirà a treballar a gust, gent que anirà a treballar a disgust o per un sou que no la traurà de la pobresa i centenars de milers de catalans que no ho podran fer perquè estaran a l’atur.

Cal tenir-ho en compte per relativitzar la importància de la data. Hi ha gent que està vivint aquests darrers mesos com una cursa agònica, amb meta final el novè dia del penúltim mes de 2014. Gent que milita en els dos bàndols. Els que aboquen totes les seves il·lusions i esperances de futur en una Catalunya que es proclami independent d’Espanya i els que es deixen la pell en intentar evitar-ho.

És un debat interessant. Com ho és el de si Espanya o una Catalunya independent han de ser monarquies o repúbliques. Però la vida de tots i cadascun de nosaltres i les injustícies que patim en primera persona, en el nostre entorn o mar enllà, continuaran existint.

La teoria marxista diu que per canviar la realitat primer cal entendre-la. Jo afegiria que també cal relativitzar-la, analitzar-la amb fredor. Sinó es corre el risc de dir disbarats com quan Josep Lluís Carod-Rovira discuteix la catalanitat dels que no són independentistes o quan Jorge Fernández Díaz veu Catalunya en mans de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant si es separa d’Espanya. El nacionalisme, el patriotisme, encega les ments. Fins i tot la del president uruguaià, José Múgica, incapaç de reconèixer que un futbolista no en pot mossegar mai un altre, perquè el que ho fa és del seu país.

S’acosta el 9 de novembre i cal veure’l venir sense fanatismes ni pressa.

Com deia aquell altre gran filòsof, Julio Iglesias: “Al final, les obres queden. La gent se’n va. D’altra gent les continuarà. La vida segueix igual”.

Hi ha vida després del 9 de novembre. Hi hagi consulta o no hi hagi consulta. Es faci amb la desencertada doble pregunta perpetrada pel president de la Generalitat o amb una de més senzilla i menys tramposa. Guanyin els independentistes o els no independentistes. Sigui clara o no la victòria d’uns o altres.

Passi el que passi, hi haurà un 10 de novembre. I caldrà gestionar-lo. Des del carrer i des de la política. Els nens continuaran naixent i els vells, morint. El sol sortirà de bon matí i la lluna arribarà puntualment a la cita nocturna. Hi seguirà havent gent rica, gent pobra, gent que lluita perquè s’acabi amb les desigualtats socials i gent que fa tot el possible perquè res no canviï.