Punt de no retorn

«La democràcia no serveix per a res si les persones no poden cobrir les seues necessitats bàsiques», va dir recentment l'alcalde de Nova York. Fa uns anys ho hauríem considerat una banalitat, una tèbia obvietat, però ara ho celebrem com si es tractara d'una veritat revelada i com si Mamdani ens estiguera parlant directament a nosaltres. Un es pregunta per què. Com si ací, en un país en què, a diferència dels Estats Units, governa una coalició d'esquerres, només faltara un pèl perquè les nostres necessitats bàsiques deixen d'estar cobertes, o com si pressentírem que la democràcia s'ha convertit en un artifici que ens porta a tots, a un costat i l’altre de l'Atlàntic, al mateix abisme. Hi ha dades que fonamenten unes percepcions tan sinistres? No és la manera més divertida de començar un article, però vegem, que per a això està Internet. Les pujades del salari mínim interprofessional que els governs de coalició han aprovat des que el PP el va congelar per segona vegada en 2018, han suposat un gran avanç en política salarial (de 735 € a 1.221 €), però, paradoxalment, el poder adquisitiu de la població no ha deixat de minvar, perquè els sous mitjans no han crescut al mateix ritme que la inflació acumulada i s'han anat aproximant a l'SMI des de dalt. La taxa de contractes temporals segueix sense abaixar del 20 %, igual que la taxa de desocupació juvenil, a pesar que l'última reforma laboral de 2022 incentivava els contractes indefinits. Des de 2020, uns cent mil jóvens continuen anant-se’n cada any a l'estranger a la cerca de treball, molts d'ells després d'haver estudiat una carrera que els ha costat un congo. Des de 1998 no s'ha creat una sola universitat pública. Privades, més de trenta, i ara mateix hi ha unes quantes més pendents d'autorització. Estudiar en les públiques ix a menys de mil euros per curs, mentre que en les privades costa entre sis mil i quinze mil de mitjana (poden arribar als trenta mil). Cada curs, no carrera, i això sense comptar allotjament, manutenció, material didàctic o activitats extracurriculars. D'altra banda, la població envelleix, i els vells, que són els principals usuaris de la sanitat pública i els que tenen memòria, se senten tractats cada vegada pitjor. L'atenció sanitària està transferida a les comunitats —i aquestes la transfereixen de forma més o menys encoberta a les clíniques i hospitals privats concertats—, però quan la cita per a l'especialista li la donen per a d'ací a un any o més, o el subsidi de dependència no arriba, o per a fer-li una simple ecografia del dit gros del peu l'envien des de l'Hospital de Sagunt a un privat que hi ha a Natzaret, no li demanes a l'usuari que ho entenga, ni que entenga com es reparteixen el govern central i l'autonòmic les competències sobre sanitat, habitatge o educació, perquè el que potser aconseguiràs és que la seua insatisfacció derive en greuge comparatiu i incomprensió vers un sistema polític que propicia la desigualtat entre territoris d'un mateix Estat. N'hi ha molts que no ho volen entendre, però també n'hi ha que ho intenten i no ho aconsegueixen.

Sumem a tot això els dubtes que es creen i alimenten interessadament sobre la sostenibilitat de les pensions, l'aparició d'escàndols de corrupció a tort i també a dret, o el criminal procés de mercantilització de l'habitatge, que actua com a disruptor del desenvolupament vital, educatiu i laboral d'un percentatge molt alt de ciutadans i amenaça de convertir-se en el fulcre d'una furiosa palanca social. Sumem també que les altes institucions de la judicatura segueixen controlades per una majoria de jutges conservadors que s'agafen a la seua butaca com caparres, dit siga amb intenció merament descriptiva, sense animus injuriandi. Qualsevol pot veure a qui empuren, amb quina celeritat i sentit de l'oportunitat jutgen, amb quina equanimitat sentencien i la quantia de les penes segons de quin costat carregue el reu o la rea. Sumem el curiós comportament asimètric de les forces de seguretat de l'Estat. Des de les seues files s'espia a polítics d'esquerra o independentistes i es creen proves falses que són estratègicament convertides en notícia i donen lloc a accions judicials inusualment ràpides. També es mostren estranyament desmanotats quan es tracta d'investigar delictes de certs partits i particulars, i sorprenentment eficaços quan es tracta d'investigar a d’altres, eficàcia només entelada per la freqüència amb què se'ls filtren de vegades les dades dels sumaris. Notori és també que quan es produeixen manifestacions al carrer contra governs progressistes, aquests servidors públics ni dispersen ni apallissen; de vegades costa diferenciar-los dels participants, així de tolerants es mostren, mentre que, escudats en l'anomenada llei mordassa (que algú havia de derogar, però no ho ha fet), quan es tracta de mobilitzacions reivindicatives de caràcter social, laboral o independentista, és habitual que repartisquen llenya i de tant en tant algú quede tort. I sumem, finalment, que al voltant del 80 % dels mitjans de comunicació estan ara mateix en mans privades i són afins a la dreta, incloent-hi alguns que s'esforcen a paréixer d'esquerres. Mitjans financerament independents i d'orientació progressista n’hi ha, però són una minoria. Per la seua banda, les cadenes de ràdio i televisió de les diverses autonomies, de titularitat pública, també estan majoritàriament controlades per governs conservadors, i no s'esforcen a dissimular el seu caire polític ni les seues audiències pareixen exigir-ho. RTVE és un altre bastió subjecte a la conjuntura política que ara mateix fa esforços per paréixer neutral i fer de contrapés, però això és missió impossible en un entorn hostil que interpreta com a presa de posició partidista qualsevol indici d'objectivitat.

I en aquestes, això de Ceuta. A finals de juliol, unes vuitanta mil persones s'acosten sigil·losament a la frontera i, sense que ningú s'adone fins que ja estan dins, es colen en territori espanyol des del Marroc, just per on diu el Tribunal Suprem que, si no s'ofeguen intentant-ho i aconsegueixen entrar, no se'ls pot fer fora en calent. Meravella, desconcert inicial i, de sobte, la lapidació de Sant Esteve. Tots els que li tenen ganes a Sánchez es posen a llançar-li pedres, des de Trump, Netanyahu i els seus sipais, als vint-i-dos dirigents europeus que firmen una declaració en què arremeten contra la política migratòria espanyola, passant per l'intent previ d'Itàlia, Finlàndia i Dinamarca d'excloure a Espanya de l'espai Schengen. Per la seua banda, Vox i PP, convençuts que aquesta és l'oportunitat que estaven esperant, malgrat com s'ha encarit la benzina es dediquen a repartir-ne (barrejada de vegades amb gas pebre) in situ, al Senat, al Parlament, a les institucions europees, als mitjans i al carrer. El problema es prolonga. Ceuta esdevé un laboratori social per a l'extrema dreta. Es posa en marxa una investigació judicial que posa en el punt de mira el president del govern, un traïdor, segons sentencien unes hordes suposadament transversals. Van per Sánchez? No, van per tot amb tot. Ningú no amollarà el mos, i les eleccions ja estan ací. El Suprem continua fent el que pot i lleva el vot als quatre-cents mil nets dels exiliats republicans residents a l'estranger posseïdors de la nacionalitat espanyola. Un militar jubilat, en el Centre Cultural dels Exèrcits, clama micròfon en mà per un colp d'estat. Abascal i Feijóo, mentrestant, van sembrant la sospita de frau al més pur estil MAGA. La por de la població al feixisme ja no pareix suficient per a frenar el seu avanç. Ara i adés, algun polític empra l’expressió «amenaça existencial» i evoca la guerra, i els mitjans informen.

L'alternança l'anàvem considerant una cosa molt sana per a ventilar les institucions. Ja vindran temps millors, ens hem dit cada vegada que ha tocat carregar amb una derrota electoral, entre altres coses perquè sempre ens ha quedat una andana espaiosa des de la qual esperar pacientment el pròxim tren. I això pareixen pensar molts que s'expressen ja com resignats perdedors. Però alguna cosa ens diu que, fins i tot acceptant que l'únic resultat mitjanament decent que podríem esperar és el d'un altre govern de coalició presidit pel PSOE, que ja és acceptar, aquesta vegada no serà com les altres. Aquesta vegada, tot apunta al fet que els del Front Popular de Judea i els del Front Judaic Popular i totes les seues faccions s’hauran d'estrényer en un taulell, ben lluny de l'estació. Imaginem els esdeveniments a benefici d’inventari. En el moment que el PP i Vox arriben al poder i nomenen el nou fiscal, ja hauran aconseguit un control total de la judicatura, que es tornarà definitivament inexpugnable. Al mateix temps, posaran caps ideològicament afins al capdavant de les forces de seguretat, que menades pel seu caire històric es (re)alinearan dòcilment amb el nou govern. De la mateixa manera, aquest incrementarà la seua influència sobre els mitjans privats i consolidarà el control sobre els públics. A partir d'ací, es continuarà aplicant sense entrebancs el model econòmic neoliberal-castís, que acabarà propiciant la privatització irreversible de la sanitat i la degradació per asfíxia de l'ensenyament públic i laic. I, bonus track: a partir d'aquest moment Espanya tindrà automàticament molts amics en una Unió Europea cada vegada més escorada cap a la dreta, contribuirem generosament, més que ara, al finançament de l'OTAN o de qui siga que s'encarregue dels drons (potser no sols amb diners, sinó també com pareix que han fet els danesos amb Groenlàndia), participarem amb entusiasme en les aventures guerreres d'Occident i, sense cap mena de melindros, passarem a formar part essencial del projecte geopolític dels Estats Units i d'Israel, que es convertirà en un soci preferent. I a veure com es reverteix tot això, perquè les regles de convivència les estan trencant arreu, no només en l’àmbit del dret internacional. Si no estem en un punt de no retorn, ho sembla. Dir-ho és incòmode, perquè un pot estar ajudant a fabricar una profecia autocomplida, però quedar-se encantats mirant els nostres miratges ideològics tampoc és que siga de molta utilitat.