Oh, València!
Oh, València! En recordar-te els meus llagrimalls ploren sang en lloc d’aigua.
Quin és el camí per a arribar a uns llocs que ara són camp de batalla dels no àrabs?
A uns turons i unes valls que no es trauen els vestits primaverals ni a l’estiu ni a l’hivern?
Llavors era agradable aturar-se i sestejar allà on es complien tots els desitjos.
Per mon pare! Aquelles escoles alcoràniques en ruïnes, on les campanes han esborrat
la crida a l’oració!
Aquells castells, perduts, ja no il·luminen, i qui cap a ells es dirigeix pren l’albada per vesprada.
Amb ells han desaparegut els coloms que feien sentir el cant i ara repeteixen sense parar
lament i plor.
Ibn al-Abbar