Durant més de cinc-cents anys, des del 711 fins el 1238, l’actual territori valencià va estar dominat per la cultura islàmica. L’entrada de Jaume I, com un segle abans havia succeït amb la conquesta fugaç del Cid, va suposar un punt d’inflexió traumàtic per als àrabs musulmans que habitaven les taifes valencianes. A banda dels milers de morts, hi hagué deportacions, exili, esclavatge i altres pràctiques inhumanes pròpies de l’època. Quasi la meitat de la població musulmana va ser expulsada pel nou poder cristià o emprengué l’exili. D’aquell episodi, ens resten les paraules escrites pels poetes andalusins. Són paraules plenes de nostàlgia per la terra perduda.
On és València...
On és València i les seues cases, els parrups i els cants dels seus coloms? On són les joies de la Russafa i el Pont, Mislata i Massanassa, les ombres que vessen i els prats brillants de verd? On són els rierols desbordants i els arbres frondosos, els jardins fragants, els paratges delitosos? Quina pena el seu coll despullat dels collars de flors i l’Albufera i el mar despullats de la claror del matí! Què fer? No hi ha forma de canviar-la en haver mudat el temps. Fou, fins que s’allunyà, altra cosa que esplendor de la veritat i afabilitat de la fe?
Ibn al-Abbar
On és València i les seues cases, els parrups i els cants dels seus coloms? On són les joies de la Russafa i el Pont, Mislata i Massanassa, les ombres que vessen i els prats brillants de verd? On són els rierols desbordants i els arbres frondosos, els jardins fragants, els paratges delitosos? Quina pena el seu coll despullat dels collars de flors i l’Albufera i el mar despullats de la claror del matí! Què fer? No hi ha forma de canviar-la en haver mudat el temps. Fou, fins que s’allunyà, altra cosa que esplendor de la veritat i afabilitat de la fe?
Ibn al-Abbar