L’edició com a obra d’art

Potser és hora de traçar un balanç -ni que siga provisional- de la tasca d’una editorial com Acantilado i la seua significació cultural i, excuseu-me, “política”. La política, tal com jo l’entenc, va molt més enllà de l’embolic dels partits, les eleccions, els programes, les coalicions i tot això. Té a veure amb la manera com s’organitza la polis, la convivència, la diversitat humana i les opcions de vida. Tot és política, deia un vell adagi francament enraonat.

Acantilado, l’editorial de Barcelona fundada per Jaume Vallcorba Plana i continuada amb èxit innegable per Sandra Ollo ha esdevingut un puntal indefugible de les nostres perspectives culturals, intel·lectuals, i fins i tot vitals, amb un catàleg literalment impressionant. Un tret que no se’ns hauria d’escapar, en qualsevol cas, és que no s’entendria res “de tot plegat” sense tenir present que la voluntat d’evasió, d’eixir del clos -la repetició de tòpics, l’angoixa per l’ésser, la ineptitud en general- ha nodrit entre nosaltres, al llarg de la història, temptatives ambicioses. En diversos camps i registres, en moments d’expansió confiada  i també de desfeta. Eixir del laberint. Ho va expressar molt bé Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”.

Un seguit de generacions, des de final del segle XIX, han maldat tothora per connectar directament amb Europa -amb el món contemporani-, per cercar una normalitat sense complexos. I fer de la cultura i la literatura nostrades -que és l’escrita en la llengua de la Crònica de Jaume I, de Ramon Llull, d’Ausiàs March o Bernat Metge- una cultura i una literatura entre altres. Una cultura d’Europa. Era això el que somiaven els noucentistes, el que va projectar un intel·lectual clau com Armand Obiols (l’intel·lectual “que es va perdre”, l’artífex de la Revista de Catalunya dels bons temps), i també entre moltíssimes més iniciatives el que es va intentar des de València (Joan Fuster), el que va voler construir Edicions 62 (Josep Maria Castellet). I el que es va tractar de fer, d’alguna manera, passat el temps i salvant totes les distàncies, a les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, a la revista debats o a Publicacions de la Universitat de València (PUV) i a la revista L’Espill. 

És el que han mirat de dur a terme tantes i tantes iniciatives, del passat recent o no tan recent, i també -sortosament!- d’ara mateix. Sovint reeixides, de vegades no. I de tant en tant amb la mediació del castellà, contravenint per consegüent -punt problemàtic- un principi moral o polític que, en les condicions de la realitat concreta, no suportava els imperatius del mercat i el rendiment econòmic dels recursos esmerçats. 

En l’esquema consagrat de les coses, Barcelona a més de ser “arxiu de la cortesia”  (!) havia de recuperar Juan Boscán i resignar-se a un bilingüisme aflictiu i fals, alhora que es desconnectava de la resta de Catalunya. València, “graciosa mixtura”, havia de dedicar-se a “ofrenar noves glòries” i a malviure en la indigència cultural, provinciana i opressiva. I Mallorca havia d’agrair la suggestió literària d’un Camilo José Cela, que obria portes a la universalitat amb les seues empreses i treballs, variats i oportuns, o oportunistes, i la revista Papeles de Son Armadans, tot promovent models que bandejaven precisament la llengua i la personalitat de les Illes.  En aquella revista trobaren aixopluc gent tan diversa com Baltasar Porcel, José Caballero Bonald, Josep M. Llompart o Sergio Vilar, segons el moment. Un retaule fantasmagòric del gust del tremendisme de Cela. De vegades hi anava el pintor valencià Monjalés, i Cela cridava a la seua dona d’aleshores Carmen Conde: “Ha venido el Monjalés, prepárale de comer, de beber y de joder!” Pur Cela, transparent en la seua significació política i cultural reaccionària.

Voleu pistes quant a l’esquema consagrat de la subalternitat programada? Mireu, per exemple, el llibre de Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano (Destino, 2018) o, a escala valenciana, les temptatives -més maldestres- d’establir un cànon semblant a càrrec del periodista de Las Provincias Ricardo Bellveser -ja desaparegut. O bé l’extens article d’Adolfo Sotelo Vázquez a Cultures de La Vanguardia del 25 de juliol del 2026, “Cuando Cela aglutinaba a escritores y artistas” que arrencava amb el capítol “Club Cela” del llibre de José Carlos Llop  En la ciudad sumergida (RBA, 2010), d’altra banda molt bo. Segons Sotelo Vázquez, Cela animava “la mejor vida cultural de Mallorca”. Pel que fa al País Valencià, reduït a província subalterna, hi ha molta bibliografia.

Jaume Vallcorba (1949-2014) va crear Quaderns Crema, editorial en català, el 1979. Vint anys després, el 1999, fundava Acantilado, en castellà. El 1987 havia fundat també l’editorial en castellà Sirmio, amb un enfocament esforçadament literari i filològic. Quaderns Crema fou un veritable revulsiu en termes de qualitat editorial i formal, de disseny, així com pel punt de vista que l’animava. Ha publicat noms fonamentals de la literatura contemporània com Quim Monzó o Sergi Pàmies. També durant un temps els de Ferran Torrent i Empar Moliner. Alhora recuperava clàssics com J. V. Foix o Francesc Trabal. I coses tan extraordinàries com les memòries d’Eugeni Xammar o els diaris de Joan Estelrich...  L’any 2010 es va fer una exposició amb motiu dels 30 anys de l’editorial, organitzada per Biblioteques de Barcelona amb Julià Guillamon com a comissari, de la qual se’n va derivar el llibre L’estil Quaderns Crema, Trenta anys d’edició independent, 1979-2009, imprescindible. Passats els anys, la companyia dels llibres, tant de Quaderns Crema -que mereix comentari més extens a banda- com especialment de l’editorial Acantilado s’ha fet imprescindible. Fullejar els seus catàlegs, tan útils, tan ben presentats, és com una immersió en una obra d’art. També les editorials poden ser obres d’art.

Què es pot dir d’Acantilado? ¿D’un catàleg atapeït, amb centenars de títols, que ens ha descobert tant i tant? Un catàleg a hores d’ara de més de 450 pàgines, compacte i amanós, una combinació sàvia de ficció i -potser sobretot- no ficció... A mi m’ha descobert autors importantíssims com Adam Zagajevsky, Simon Leys, André Compagnon, Imre Kertesz, Karl Schlögel i molts més. O  m’ha retornat en edicions de gran pulcritud autors coneguts però “repristinats” com Julien Graq, Piero Citati, Mario Praz, Stefan Zweig o Erich Auerbach. Una llista molt llarga, amb clàssics i moderns, on hi tenen un gran paper els autors d’Europa central i oriental, sovint però no sempre jueus, justament els que per diverses raons (històriques) ens havien estat amagats. Però el compàs d’aquesta editorial és molt més ampli, i sovint imprevisible. Una cosa fantàstica. Com ara la col·lecció “Narrativa”, que ha publicat desenes de títols de la millor literatura de creació i de testimoni. Per exemple, el que fa el núm. 256 (aviat és dit): Israel Yehoshua Singer, La família Karnowsly, traduït de l’ídix, que l’estiu del 2026 anava ja per la 10a edició.

El que més pot agradar o seduir el lector inquiet és la descoberta d’autors i obres desconeguts -o poc coneguts- que permet una acció editorial basada en la qualitat i el savoir faire. I que acaba consolidant la confiança en el criteri de l’editor. Quan Acantilado publica un nou llibre, quan treu una novetat, ens posem a l’aguait. Poques editorials -només les millors- poden dir una cosa semblant. Fons i forma s’acoblen. Si hi ha un exemple de l’edició com a obra d’art -les cobertes, el paper, el cos de lletra, la tria de títols i autors, la línia cultural seriosa que s’hi endevina, ara com ara seria sens dubte el cas d’Acantilado. Una editorial de Barcelona.  No és cap casualitat...