Després de l’eclipsi

Durant unes hores vàrem mirar cap al cel. Vàrem buscar les ulleres adequades, vàrem alçar el cap i vàrem esperar que la Lluna s’interposara entre nosaltres i el Sol.

L’eclipsi es va convertir en un gran espectacle. Milers de persones concentrades en determinats punts, retransmissions, fotografies, mòbils alçats i una enorme expectació per contemplar durant uns minuts un fenomen excepcional. I estava bé celebrar-lo. Però potser vàrem perdre una part de l’oportunitat.

Perquè un eclipsi no és només un espectacle. És ciència davant dels nostres ulls. Era una ocasió magnífica per divulgar, explicar i despertar curiositat; per acostar el coneixement científic a la gent i fer-nos una societat un poc més preparada per a entendre el món que habitem. En definitiva, una oportunitat per empoderar-nos a través del coneixement.

Els científics ens havien dit amb una precisió extraordinària a quina hora començaria l’eclipsi, quan arribaria al seu punt màxim i quan acabaria. I va passar exactament així. Ningú va acusar els astrofísics d’alarmistes. Ningú va organitzar una campanya per negar l’eclipsi. Vàrem confiar en la ciència, vàrem comprar les ulleres adequades i vàrem esperar.

Per què no fem el mateix quan la ciència ens parla del canvi climàtic, de l’augment de les temperatures, de la pèrdua de biodiversitat o de fenòmens meteorològics cada vegada més extrems?

Potser perquè el Sol no admet un relat alternatiu. Davant d’un eclipsi no hi ha interessos econòmics que puguen retardar el moviment dels astres ni una campanya en les xarxes socials capaç de modificar l’òrbita de la Lluna. La realitat acaba imposant-se. Amb el planeta ocorre el mateix, encara que les responsabilitats siguen més incòmodes i les solucions exigisquen prendre decisions.

Per això, combatre el negacionisme climàtic també és una responsabilitat política. Podem discutir les solucions, els terminis, els costos o com repartim els esforços. Això és política. El que no podem convertir en una qüestió d’opinió són els fets.

I els valencians tenim motius per mirar-los de cara. Habitem un territori extraordinari i, alhora, extraordinàriament fràgil. En pocs quilòmetres conviuen grans àrees urbanes, indústria, ports, aeroports, carreteres, agricultura, marjals, muntanyes, platges i una de les hortes mediterrànies més valuoses d’Europa.

Durant dècades hem anat ocupant-lo com si fora infinit. Hem construït més, consumit més, produït més i generat més residus. Massa vegades hem identificat eixe procés simplement amb el progrés. Però hauríem de començar a preguntar-nos no només quant som capaços de créixer, sinó què deixem darrere nostre quan creixem.

Precisament este 12 d’agost ha començat a aplicar-se a tota la Unió Europea el nou Reglament sobre envasos i residus d’envasos. Una data que probablement passarà desapercebuda, però que afecta un dels gestos més quotidians de les nostres vides: comprar, consumir i tirar.

Europa intenta modificar progressivament esta lògica. El reglament establix objectius per reduir els envasos, potenciar la reutilització, millorar el reciclatge i limitar determinats plàstics d’un sol ús. És un avanç, encara que Greenpeace advertix que els objectius de reducció dels envasos de plàstic —un 5% per a 2030 i un 15% per a 2040— són insuficients.

Però darrere d’una botella, una llanda o un envàs hi ha una qüestió molt més important. Reciclar és necessari, però no pot justificar que continuem produint indefinidament més coses destinades a convertir-se ràpidament en residus. És més fàcil posar contenidors que qüestionar el model.

I això no passa només amb els plàstics. Construïm en zones vulnerables i després necessitem infraestructures per protegir-les. Impermeabilitzem el sòl i després busquem com absorbir l’aigua. Eliminem arbres i després intentem combatre la calor. Actuem sobre les conseqüències quan hauríem d’actuar també sobre les causes.

No es tracta de tornar enrere ni de renunciar al progrés. Es tracta de redefinir què significa progressar.

Progressar també és comprendre. Conéixer el territori que habitem per poder protegir-lo. Consumir menys recursos per viure millor. Reutilitzar. Reparar. Conservar l’horta. Gestionar millor l’aigua. Dissenyar ciutats més habitables. I deixar als qui vindran després un territori sobre el qual encara puguen decidir.

Potser esta era la gran oportunitat de l’eclipsi. No només reunir-nos per contemplar durant uns minuts com s’amagava el Sol, sinó recordar-nos el poder que ens dona el coneixement.

Les ulleres ens varen permetre mirar l’eclipsi sense fer-nos mal. La ciència ens permet mirar la realitat sense enganyar-nos. I una societat que entén la realitat és també una societat més lliure per transformar-la.

Perquè el moviment del Sol i de la Lluna no depén de nosaltres. El futur del territori que tenim davall dels peus, sí.