El gran rècord del PP valencià

Deu haver-hi pocs precedents. Un partit normal que governa i que guanya eleccions, amb una base social i electoral sòlida -de rics de poble i ciutat o d’aspirants- indiferent a les malifetes i els delictes provats dels seus representants. Que no són un ni dos... Tot un rècord (de Guiness) que una ment cartesiana pensaria que els fa còmplices atès que ho permeten. Perquè el PP valencià encadena encerts en aquesta lliga. Va al ple. Matèria de politòlegs o, més aviat, de psicòlegs socials.

Recordem-ho. No és memòria històrica remota, de cap guerra civil o postguerra ominosa. És història immediata, d’ahir, d’avui. Després de Pedro Agramunt, que no arribà a president (però que posteriorment també seria condemnat per corrupció a Europa, on l’havien exportat), el PP va situar com a president a partir del 1995 Eduardo Zaplana Hernández-Soro, de Cartagena, recriat a Benidorm, que ho tenia molt clar (“estoy arruinado, necesito mucho dinero”). Es va embolicar en una gran trama de corrupció amb diners amagats en paradisos fiscals i va acabar sentenciat i a la presó de Picassent, però per motius estranys i sorprenents, perquè estava en una “situació terminal” que encara dura 7 o 8 anys després, el varen excarcerar i deixar en llibertat. No li passaria, això, a un altre no tan poderós, enriquit i amb tants contactes on toca. La justícia, ja se sap, és igual per a tots.

Després col·locaren com a president de la Generalitat Valenciana un personatge habitual del centre de València (carrers de la Pau, Comèdies, Poeta Querol), advocat amb escàs exercici, que després de conspirar de jove a la tasca “EL Agujero” va descobrir que l’Esperit Sant l’havia destinat a la carrera política. Una taula de salvació. Es va fer famós per un afer de “trages” regalats, del qual el salvaren in extremis els bons oficis de Juan Cotino, ja traspassat, en un procés amb jurat popular, però quedà tocat. Molt tocat... Havia obert les portes de la Generalitat Valenciana al Bigotes, Orange Market i tota la trama corrupta del cas Gürtel, un escàndol majúscul.

Vingué després un interregne amb Juan José Olivas, un advocat aconseguidor nat a Motilla del Palancar, traslladat a València, també condemnat per corrupció, i un tal Alberto Fabra, aparellador de Castelló, tan insípid com un peix bullit. Per cert que a Olivas el va encimbellar Rita Barberà, que després nomenaria vice-alcalde un personatge com Alfonso Grau també condemnat per corrupció. Tot el grup municipal del PP a l’Ajuntament de València va entrar en una dinàmica corrupta (“el pitufeo”). L’alcalde de Xàtiva Alfonso Rus, del PP, va batre rècords en aquesta matèria, amb gravacions on s’adjudicava diners amb altre còmplices... Però a Alacant, amb Barcala, l’alcalde del PP, han superat marques, repartint-se pisos de VPO entre ells, una malifeta que investiga la justícia. Investiga, depura, fa la funció constitucional que li pertoca o... arxivarà les actuacions? Vist tot el que hem vist, no està gens clar.

Això del PP valencià no és ocasional, casual, accidental, fruit d’errades o circumstàncies personals o contingents. És sistèmic. Forma part de la seua naturalesa i condició, de la seua essència. I com sempre la impostura, l’oportunisme i la tirada delictiva s’empara en una suposada defensa col·lectiva instintiva, que en el cas valencià és doblement fal·laç i mentidera, perquè no passa del “patriotisme” d’Himne Regional. A la seu del PP valencià al carrer de l’Ambaixador Vich hi han imprès, als finestrals, el verset “Valencians, en peu alcem-se!” damunt d’una gran senyera amb blau. A qui voldran enganyar? Als qui es deixen, per descomptat... “Alcem-se”? O més bé fer caixa, nosaltres, i ja us apanyareu?

I després vingué Carlos Mazón Guixot. Història viva. No cal afegir molt més. Dimití de president, abandonà les seues responsabilitats una vesprada tràgica. La justícia, de moment, l’ha exonerat. Però es pot sospitar que les coses no quedaran així. Ho llegirem als diaris i especialment en mitjans com aquest, que han fet una gran tasca d’investigació. El bon periodisme s’ha erigit en garant de la democràcia i de la dignitat col·lectiva davant una sèrie d’episodis que bé podrien ser matèria d’un apèndix a la borgiana Història universal de la infàmia...

Uns han embrutat a fons la imatge dels valencians, uns altres han hagut de plantar cara, davant l’opinió, interna i exterior, als mitjans, als jutjats i al carrer. Però ens resta el dubte, com és possible tanta reiteració? Segurament és la indiferència –“gli indiferenti”, que deia Gramsci i després Moravia-, la mateixa que els permet pactar i acordar amb un perillós extremisme para-feixista. Caldrà aprofundir en aquesta qüestió...