Sobre les dificultats polítiques, organitzatives i personals de l’esquerra (la valenciana també)

Hi ha un dit, supose que apòcrif, que atribueix a Franco l’expressió: “Cada español, un 600”. N'hi ha un altre, este si real, de José Luís de Arrese en 1959: “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”.

Això ve en compte de la recent votació al Congrés, sobre el decret de pròrroga dels lloguers, on el PPVOX, amb Junts, i amb el PNV, posant-se de perfil, ha tombat la iniciativa del govern. Crec que coneixeu l’assumpte i no hi insistiré més. Em pareix sorprenent que això provoque una guerra sobre les responsabilitats en el govern. Que si Sumar, que si el PSOE...

Esta situació em porta a parlar del que ens ve, si no fem alguna cosa important, aviat. En un any, eleccions municipals, a les Corts, i al Congrés.

Certament, des de l’esquerra, on jo em situe, tenim algunes diferències de caràcter polític: la política econòmica, Europa i la nova configuració GEO estratègica del món, i alguna més. Però, en la meua experiència personal passada, som capaços de signar documents genèrics que tots recolzem, i, després, barallar-nos per les qüestions organitzatives i personals. Certament, les persones són importants, per descomptat. Recordem la novel·la de Graham Green, El factor humano.

Ja he escrit, en el meu bloc, sobre l’operació Rufián, i la renúncia de Yolanda; no insistiré més ací. Però comencem a veure ja les implicacions en Más Madrid.

Tal com està el pati, o les esquerres, perifèriques o no, i inclou el PSOE, guanyen les eleccions generals, o Junts, i parcialment el PNV, directament, o per la porta de darrere, recolzaran al PPVOX. Les conseqüències les podeu imaginar.

Ací, a casa nostra, el personal, estem molt contents pel fet que, Mónica Oltra, haja avançat la seua intenció de concórrer com a candidata de Compromís a l’alcaldia de València.

Per si de cas, Mónica ha estat víctima d’un lawfare de manual. Fins i tot, el jutge ha resolt, per dues vegades, que no hi ha res, però el tribunal superior (ai, la justícia), vol continuar. També tenim alguns dubtes del comportament del, aleshores, govern valencià i dels partits del Botànic al respecte, i com va ser tractada. L’esquerra hem de tenir ètica, o una moral, superior, però, fins a quint punt? No hem resolt açò.

Per descomptat, Mónica, té dret a voler retornar a la política professional, no cal dir-ho. Però, em pregunte: donem ja per fet que és la millor alternativa per a la ciutat de València? Tot el món s’està apuntant, i, més enllà: amb quin programa, amb quin equip (llistes), la posició en estos moments de Papi Robles és encomiable, quines aliances per al cas de victòria? Espere que m’ho compteu, com espectador preocupat, més enllà de la retòrica general.

En les darreres eleccions, el PPVOX va guanyar per 1 regidor. Compromís i EU, Podem, no van arribar a un acord pel lloc en la llista, i Unidas Podemos va obtenir un magre resultat del 2,34%. M’han contat diverses versions de per què no es va arribar a un acord; les obviaré, però no pot ocórrer el mateix l’any pròxim. No sé si Mónica, i fontaners, ho pot aconseguir. Ja ho veurem.

Pel que fa a les Corts, Baldoví estarà content. No té rival. Espere que ell, Compromís, EUPV, Sumar, i els altres, hi estiguen a l’altura de les circumstàncies.

No tenim massa temps. La part del nostre país té data. Però les generals estan sotmeses a la incertesa, i al que passe en Madrid, tan lluny i tant pròxim.

Anem per feina. Tempus fugit.