Hi ha persones a les que no els fa igual si governa un govern progressista a si hi governa un format per PP i VOX. Hi ha persones que tenen por de no poder expressar amb llibertat la seua identitat sexual o de gènere. Por a deixar de rebre la beca d’estudis, o l’ajuda per a la dependència de sa mare. Por a que li pugen el lloguer sense límit. Por a que l’acomiaden de la faena o a que li paguen una misèria. Hi ha persones que tenen por a un canvi de govern perquè creuen que un canvi de govern els perjudicarà, empobrirà o assenyalarà. Per això, quan Pedro Sánchez va anunciar per carta que anava a suspendre durant cinc dies l’agenda per meditar si seguia o no com a president del govern, a molta gent se li va disparar la por, la por a viure pitjor, a perdre el poc que tenen, a l’extrema dreta...
És temptador, per part dels polítics, jugar a manipular la por de la gent sobre la que governen i utilitzar-la en benefici propi. Es diu doctrina del shock i està abastament estudiada.
El lawfare no és una cosa menor. És una altra manera de manipulació emocional de la ciutadania. De lawfare, en pot haver de més elaborat i de menys. Pot estar ben estudiat i ben bastit, amb múltiples actors i sectors del poder implicats, com en el cas del lawfare contra Mónica Oltra o contra dirigents independentistes catalans, o pot ser una cosa vulgar i grollera, com presentar denúncies a discreció per imbecil·litats insubstancials a canvi d’aconseguir un titular en premsa i una foto de la víctima entrant per la porta dels jutjats, com feia el PP a València contra els regidors de Compromís. En qualsevol cas el lawfare existeix. I s’usa indiscriminadament per part de la dreta per manipular l’opinió pública en un sentit molt clar: escampar la percepció de que tots els polítics i tots els partits són iguals. Igual de corruptes i delinqüents que ells, vull dir.
I tot i que el temps acaba demostrant que tot era un muntatge i que no hi havia cas, pel camí, en el pitjor dels casos t’has carregat el bon nom d’una persona innocent i en el millor dels casos t’has carregat un govern que ho estava fent raonablement bé. El lawfare existeix. I tot indica que el president del govern, Pedro Sánchez i la senyora Begoña Gómez estan essent víctimes de l’enèsim cas.
Durant els cinc dies que Pedro Sánchez ha estat reflexionant sobre el seu futur i per extensió sobre el futur de totes nosaltres, als carrers s’han succeït les mostres multitudinàries de suport al president i els mitjans progressistes espanyols s’han omplert de periodistes fent colps de puny damunt la taula per anunciar que ja n’hi ha prou. Contrasta esta actitud del PSOE i dels mitjans progressistes amb el que han fet en tots els casos de lawfare anteriors dels que eren víctimes altres polítics i partits, com els independentistes catalans, Podemos o Compromís. Quan eren altres, els mitjans progressistes no van dubtar en llançar-se a la jugular de les víctimes fins acabar de destrossar-los i el PSOE es va posar de perfil en la meitat d’ocasions i es va sumar a la difamació en l’altra meitat. Ara però, “todos somos Pedro”.
Tot estava disposat per al dilluns, i semblava que el president del govern sols tenia dos eixides: o bé eixir a l’atac i liderar l’anunci d’un paquet de mesures per acabar amb el segrest de la judicatura per part de l’extrema dreta i per combatre les fake news dels mitjans de comunicació o bé dimitir i deixar que fóra una altra persona la que liderara tan necessari debat sobre la qualitat (o la manca de qualitat) de la democràcia espanyola.
Però Pedro Sánchez és un paio molt intel·ligent, és un narcisista amb una megalomania messiànica, sí, però a més és intel·ligent i no ha fet ni una cosa ni l’altra, simplement va eixir, va dir que continuava, que continuava amb més força que mai i que ja està.
Una hora després de la compareixença, el CIS treia una enquesta flash on Espanya tornava a alçar-se bipartidista i on el PSOE era el rei del mambo. Dos hores després RTVE anunciava entrevista a Sánchez per a la nit i la Ser, entrevista també per al dia següent a primera hora. És destapava el pastís. Tot havia estat un espectacle d’il·lusionisme. Una performance més. Una nova finta del maquiavèl·lic príncep socialista per a canviar el relat, per a controlar els tempos, per a mantindre la possessió del baló. Una maniobra política, en definitiva, per desviar el focus mediàtic de la imputació de la senyora Gómez, per centrar el discurs en com de llest, de visionari, de valent i d’estratega és ell. “Es el puto amo” diria hores després del truc de màgia, Óscar Puente, Ministre de Transports i president del club de fans del Pedro Sáchez. Sincerament, el dilluns mentre observava estupefacte com es desenvolupava la performance em vaig quedar esperant que Netflix llançara el tràiler del documental de la Moncloa que està preparant, podria haver sigut la cirereta del pastís.
Mentre partits de l’esquerra com Sumar, Compromís i Esquerra Republicana, aprofitaven l’enèsima mostra d’egocentrisme del president per a tractar de reconduir el debat per la senda adequada amb mesures concretes o per denunciar la utilització personalista i partidista de les institucions que s’estava produint; Pedro Sánchez xafava el plató de TVE per a donar una entrevista en la que no va dir res, no va anunciar res, no va proposar res ni va aportar cap reflexió nova a cap debat. La buidor més absoluta.
I ara tot són “memes de Perro Sanxe” i els zascas, especulacions sobre què farà SuperSanchez per combatre als malos, i tot són anàlisis de que torna el bipartidisme, de si Tezanos manipula o no, de si Feijóo està amb el peu canviat o creuat. I a casa, la gent que va estar cinc dies contenint la respiració i que el dilluns va respirar alleugerida, torna a estar nerviosa, torna a tindre por, perquè no saben ben bé què farà Sánchez, ni si farà alguna cosa, vaja. Sols saben que tenen por, sempre amb la por al cos, “a vore què passarà ara...” atrapats en una roda de casos de lawfare, performances polítiques i sainets de tota classe i color. I d’ací dos dies ningú se’n recordarà ja del lawfare, ni de les persones innocents a les que han rebentat a base de calúmnies, ni de que la democràcia està en perill en mans d’este bipartidisme que es capaç de qualsevol cosa per obtenir o retenir el poder. Sols esperaran tots, acollonits, al següent shock, i es limitaran a fer retuit al “meme de Perro Sanxe” que toque eixe dia. Del nou zasca, d’açò va ara la democràcia en Espanya. Una democràcia que mor entre lawfare i perfomances, entre PP i PSOE.