Pere Miquel Campos: periodisme, país i dignitat

Hi ha persones que passen per una professió. I n’hi ha d’altres que la dignifiquen.

Pere Miquel Campos era d’estos últims.

Per a mi era un amic. Però era també un referent professional. Un espill per entendre la responsabilitat social i el compromís democràtic que implica ser periodista.

Pere Miquel representava un ofici exercit amb rigor, amb honestedat i amb compromís. Un periodisme que no es deixava arrossegar per la superficialitat ni per la trinxera permanent. Entenia que informar no és cridar més fort, sinó explicar millor. Que contrastar és una obligació moral. Que la independència no és una etiqueta, sinó una pràctica diària.

Estava compromés amb el País Valencià. Amb la seua llengua. Amb la necessitat que els valencians i les valencianes disposàrem de mitjans públics forts, plurals i dignes. Va formar part de la primera generació de professionals de Ràdio Televisió Valenciana i va defensar la condició de servei públic fins i tot en etapes especialment difícils. No es va resignar davant la manipulació ni davant la mediocritat. Creia que una societat sense un sistema comunicatiu fort és una societat més vulnerable.

La seua concepció del periodisme era inseparable del seu compromís democràtic. Per això va ser cofundador de la Unió de Periodistes Valencians —aleshores Unió de Periodistes del País Valencià— en un moment en què tot estava per fer. Sempre em recordava l’anècdota dels seus viatges en cotxe des d’Alacant a València amb Enrique Cerdán Tato per posar en marxa la primera associació professional de periodistes digna d’eixe nom després del franquisme. No era només crear una entitat. Era contribuir a normalitzar una professió que havia de ser part activa de la transició democràtica.

Perquè el periodisme no és un ofici neutre. O està compromés amb la veritat, amb la ciutadania i amb els valors democràtics, o deixa de tindre sentit.

Quan el 2012 va rebre el XIII Premi Vicent Ventura, atorgat per la Universitat de València, es produïa una associació carregada de significat. El premi porta el nom de Vicent Ventura. Ventura fou un dels grans pensadors crítics valencians del segle XX a qui este país, ple d’anomalies, també li deu major memòria. Un home que va aportar modernitat, llibertat i mirada europea al periodisme i a la nova societat democrática que estava naixent en un temps i un país en el que encara costava respirar.

Que el nom de Pere Miquel Campos quedara vinculat al de Vicent Ventura era un acte de justícia. I també una reivindicació d’una manera d’entendre l’ofici: compromesa amb el país, amb la societat i amb la llibertat.

Però si alguna cosa definia Pere Miquel, per damunt de tot, era la seua qualitat humana. S’atribueix a Ryszard KapuÅ›ciÅ„ski la frase que no es pot ser bon periodista si no s’és bona persona. Pere Miquel era la confirmació d’eixa idea. La seua ètica professional naixia directament de la seua ètica personal.

Recorde el dia que em va convidar a sa casa, a Mutxamel: dinar tranquil, conversa sense presses. Parlàvem del periodisme, sí, però en realitat parlàvem de la vida. De coherència. De com mantindre’s fidel a uns principis quan el context no ajuda (i en aquells dies no ajudava gens). Amb ell, vida i ofici eren pràcticament indestriables. Ho tenia tan endins que no podia separar una cosa de l’altra.

Notaré a faltar les seues telefonades. Aquelles que començaven amb una veu inconfusible, immediatament reconeixible, una veu de ràdio que no necessitava presentacions. Només sentir-lo dir “Ximo…” ja sabies que darrere vindria una conversa llarga, intensa, exigent. Eren telefonades enriquidores quan la salut l’acompanyava, i encara més valuoses quan començava a no fer-ho. Parlàvem de l’ofici, sí, però també de la vida. Perquè amb Pere Miquel parlar de periodisme era, en el fons, parlar de com viure amb dignitat. Aquelles converses sempre et deixaven una idea nova, una pregunta incòmoda, una exigència moral: què més podem fer?, com podem fer-ho millor?, com podem ser més útils al país i a la gent?

Hui, el periodisme travessa una crisi que no és només econòmica. És una crisi moral. El soroll ha substituït massa vegades la informació. La polarització devora els matisos. Les mentides circulen amb més velocitat que els fets. Les pseudonotícies s’escampen sense control. Proliferen pseudomitjans i pseudoperiodistes que utilitzen el nom del periodisme per a embrutar-lo, per a manipular, per a intoxicar el debat públic.

Això no és periodisme. És la seua degradació.

Cada mentida publicada erosiona la confiança ciutadana. Cada estridència buida afeblix la democràcia. Cada altaveu irresponsable que substituïx el rigor per la propaganda ens allunya d’una societat més lliure i més justa.

Pere Miquel estaria hui combatent eixa deriva. Amb serenitat, amb arguments, amb fermesa. Defensant que el nostre ofici no pot convertir-se en una fàbrica de desinformació ni en un negoci de ressentiment.

Ens deixa una lliçó clara: sense periodisme digne no hi ha democràcia plena. I sense bones persones exercint-lo, el periodisme deixa de ser el que és.

En un país normal, figures com la de Pere Miquel Campos serien referents col·lectius, memòria compartida, patrimoni cívic. Ací, massa sovint, hem deixat passar els referents sense entendre del tot la dimensió del que representaven. Però el seu llegat no depén dels homenatges institucionals ni dels titulars de circumstància. Depén de nosaltres. Depén de si som capaços de defensar un periodisme compromés amb la veritat, amb la llengua, amb la cultura i amb la democràcia. Depén de si sabem distingir l’ofici de la seua caricatura, el servei públic del soroll, la informació de la mentida. La millor manera d’honrar-lo és continuar eixa lluita. Amb la seua veu encara ressonant-nos dins.