Posar la cultura al centre

S’admeten apostes. Hi haurà un Tercer Botànic el 2027? Bé podria ser. La situació és volàtil. El foc concentrat de la dreta contra el govern de Pedro Sánchez fa efecte, certament, però també impressiona la capacitat de resistència i els èxits aconseguits pel president del govern espanyol i el vicepresident Carlos Cuerpo. En termes econòmics i de valoració internacional, no derivada de cap “campanya d’imatge” sinó de postures fermes i coherents, amb el “No a la guerra” com a estendard. La deriva política valenciana i els resultats electorals, com se sap, depenen molt dels corrents de fons a Espanya. Només en part de les coses autòctones. I en aquest sentit el pas avant de Mónica Oltra a València -un revulsiu emocional i polític impressionant-, indueix a l’esperança. I la caiguda en un tarquim tòxic del PP amb Mazón i la seua gestió espantosa de la tragèdia de la DANA, i del seu substitut Llorca, que només arribar -tot i que sempre hi havia estat- ja mostra maneres, reblen el clau. El declivi de l’imperi americà, versió genocida Trump, podria accelerar-ne la caiguda. El món s’ha vist davant l’abisme i, sens dubte, ha pres bona nota. El trumpisme indueix una radicalització extrema de la dreta, que posa en risc l’estabilitat de la democràcia i també la vigència de valors àmpliament compartits.

Cal per tant preparar alternatives. En tots els terrenys: econòmic, social, territorial, de finançament, habitatge, ecològic, industrial, agrari, de comunicacions i noves tecnologies, infraestructures, prevenció de catàstrofes, de la sanitat, l’ensenyament i la cultura. De totes les polítiques públiques en favor de la majoria social que la dreta radicalitzada voldria cancel·lar. L’experiència del Botànic en les seues dues etapes ajudarà a sospesar què cal i què cal no fer. Es podria obrir un nou cicle altament prometedor. En el terreny de la cultura -que és clau perquè relliga la societat i hi aporta sentit i propòsit- caldrà fer un gran esforç i d’entrada donar veu als agents i protagonistes de la creació i la gestió cultural, que ara traspuen un malestar somort ben comprensible... D’altra banda, diria que cal abandonar el paradigma estèril i enganyós de l’anomenada “economia de la cultura”, tipus augmentar de 8000 a 12.000 els espectadors de dansa... Sembla una broma, però era un punt programàtic. I no tinc res contra l’economia de la cultura -pot orientar- però no pot ser de cap manera el paradigma d’una política cultural d’esquerres i valencianista amb cara i ulls. La cosa és més qualitativa.

Per si de cas els deus ens són, per una vegada, favorables -a nosaltres i a la humanitat en general- voldria apuntar ací algunes propostes de política cultural pendents que tant de bo es puguen dur a terme en un hipotètic Botànic III. L’alternativa agònica seria la situació actual, de miopia i limitació -amb efectes deleteris- compartides entre PP i Vox, tanto monta, monta tanto, amb l’ajuda i concurs d’oportunistes diversos, que proliferen com les plagues en moments històrics desgraciats. Algunes d’aquestes propostes venen de lluny, però mai foren ateses de manera adequada.

Cal posar la cultural al centre. És absolutament fonamental, per contrarestar l’ofensiva anti-cultural i anti-intel·lectual de la dreta pròpia i aliena i fer créixer la massa crítica d’una ciutadania informada i activa. En el cas valencià hi ha una dada clau: Vox té en el punt de mira la llengua, el valencià, i la vol escanyar. El PP deixa fer, amb complaença manifesta en alguns casos. Caldrà, d’entrada, refer el teixit cultural i educatiu malmès. Només un exemple: el Centre Raimon a Xàtiva, arraconat ara amb ignomínia pels gestors del PP a la Generalitat Valenciana.

Hi ha molt per fer.  L’antifeixisme dels anys trenta del segle XX ho tenia molt clar i va construir entitats “en defensa de la cultura”, com l’AIDC al País Valencià, amb personalitats com Josep Renau o Emili Gómez Nadal. Amb les noves formes i instruments del segle XXI cal fer una cosa semblant. Semblant, no igual.

La gestió cultural d’un Botànic III hauria de posar ordre, però amb ambició i mirant lluny. Per exemple, mirant de potenciar la indústria editorial valenciana. Cal promoure amb tota l’energia un tercer pol editorial al País Valencià, al costat de Barcelona i Madrid. Difícil? Impossible? Res és impossible amb les estratègies adequades. I cal entomar reptes.

Caldrà recuperar, evidentment, l’empenta i el prestigi de la televisió i la ràdio d’À Punt, de l’IVAM i el CCCV, del Museu de les Ciències, i promoure el teatre valencià, la música, l’audiovisual valencià, la xarxa de biblioteques públiques, els museus i centres de cultura arreu del territori. Una activitat cultural sòlida potencia clarament les possibilitats, també en el terreny econòmic, de la nostra societat. La qüestió de la llengua és fonamental: està en joc la seua supervivència, i caldrà promoure’n l’ensenyament als immigrants, que han arribat massivament.

Entre altres iniciatives, s’hauria de considerar la constitució d’un Arxiu Nacional Valencià, per a la salvaguarda del llegat escrit del nostre país. I posar dempeus uns Institució d’Alta Cultura com fou en el seu temps la IVEI, a partir de l’actual Institució Alfons el Magnànim, desballestada pels qui governen la Diputació de València, que hauria de ser-ne el nucli. També caldrà potenciar els Centres d’estudis locals i establir una seu i arxiu de referència.

A banda de restituir el finançament i el respecte degut a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, caldria considerar la creació d’un Centre de les Lletres Valencianes per a promoure i donar suport a la creació literària i la seua difusió.

I moltes més iniciatives, que haurien de ser dutes a terme amb decisió, com la participació en l’Institut Ramon Llull per a la projecció exterior de la cultura compartida amb Catalunya i les Illes Balears. També caldria llançar una Biblioteca del Valencianisme, per a recollir de manera ordenada el llegat d’idees que ha aportat el valencianisme d’ençà de la Renaixença. Un model podria ser la magnífica Biblioteca d’Autors Valencians. Tot idees i projectes que un dia haurien de fer-se realitat, amb empenta, compromís i sense les inhibicions paralitzants o els desenfocaments d’experiències anteriors. No es tractaria només de recuperar, sinó de transformar i obrir una nova pàgina, un nou horitzó, d’iniciativa i ambició per a la cultura valenciana.