Punt i seguit a la vaga, ens veiem a setembre
Hui posem punt i seguit a la primera pàgina d’una història que serà llarga. L’onze de maig de 2026 començàvem una vaga indefinida que ha paralitzat el sistema educatiu a tot el País Valencià fins hui, onze de juny.
Un mes de VAGA INDEFINIDA en el qual els i les docents ens hem trobat una Conselleria que ens ha menyspreat tot el que ha pogut, que s’ha burlat de nosaltres, que ha intentat enfrontar-nos amb les famílies i amb la societat. Una Conselleria que ha dilatat la negociació en una estratègia de desgast impròpia de qui vol arribar a una solució. Una Conselleria enrocada, que sols ha sigut capaç de tornar, en alguns punts, a 2023. En poques paraules una Conselleria inflexible, irresponsable i incendiària.
Això és el que la comunitat educativa ha tingut enfront, però, què tenia al seu voltant? Qui ha omplit els carrers? Segons la consellera, violents i radicals. Si em preguntes a mi, un docent de música de l’escola primària, hem tingut al poble valencià. Hem tingut docents de totes les etapes educatives, des de les escoletes de 0-3, fins a les profes de batxillerat, passant per l’escola primària, les aules UECO, els centres d’educació especial, la FP, els instituts, les EOI, les escoles d’adults, conservatoris de música i dansa… I no, no hem estat sols. Ens han acompanyat bombers, estibadores, personal sanitari, mestres jubilades, famílies, gent del camp, artistes de totes les disciplines… en definitiva, com he dit abans, el poble valencià.
Per açò, és impossible parlar de la suspensió de la vaga, que ahir vam decidir els i les docents, en termes derrotistes. No tenim l’acord que esperàvem, però, hem guanyat la complicitat, l’estima i el suport de la societat. Hem posat sobre la taula les mancances d’un sistema incapaç de donar resposta a les necessitats del seu alumnat. Hem col·lapsat València, Alacant, Elx, Castelló de la Plana i centenars de pobles cada vegada que ens ho hem proposat. Hem teixit una xarxa d’assemblees docents i relacions entre centres que ens permet organitzar-nos de manera horitzontal i efectiva. Hem creat una memòria col·lectiva de lluita que ha sembrat de llavors els carrers del nostre país. Hem desemmascarat als operadors sindicals al servici de la Conselleria i sabem que els afonarem a les eleccions del curs que ve. Ens hem alçat cada vegada que ens han tirat a terra i continuarem ensenyant a l’escola que no es pega. Hem fet nostra la plaça amb l’Acampada Educativa que l’ha omplit de vida, alegria i reivindicació, i que ha demostrat que compartir és la millor arma per a tancar-li la boca a qui volia fernos fora amb violència. Hem guanyat una banda, la Manifa’s Band, que amb música, alegria i ironia ha demostrat que per molt que ens enfaden les seues retallades mai ens trauran el somriu que ens caracteritza. Hem cridat ben fort per l’Escola Pública i continuarem fent-ho en cada carrer, en cada plaça, en cada poble i en cada ciutat, amb la cara ben alta perquè tenim la paciència de milers de docents.
Ningú té dret a apropiar-se del que entre totes hem aconseguit amb esta lluita. Som docents, perquè no ens rendim a la primera de canvi i perquè entenem que educar és la més gran de les revolucions. Ara ens despedirem del nostre alumnat com es mereix, carregarem forces i tornarem a setembre, com fem cada any, amb més il·lusió que mai, perquè, tot i saber que la Conselleria passarà l’estiu buscant com esprémer l’educació pública, nosaltres continuarem somiant amb eixa escola que es mereixen tots i cadascun dels i les nostres alumnes.
*Vicent Climent Ortiz, mestre de l'escola pública al País Valencia