Antonio Ariño, Premi Nacional de Sociologia: “La universitat no elimina les desigualtats, també contribueix a reproduir-les”

Antonio Ariño Villarrolla (Allepuz, 1953) porta dècades estudiant la desigualtat en molts àmbits de les estructures socials. Amb una carrera lligada a la Universitat de València, aquest sociòleg nascut en una família humil d'un municipi menut de Terol va investigar durant anys com han canviat els alumnes i les barreres d'accés a la universitat pública. El 29 d'octubre de 2024 va viure com altres milers de veïns de les comarques valencianes la catàstrofe de la dana. Veí de Massanassa, Ariño va estar la vesprada de les inundacions ajudant en les tasques de rescat de persones atrapades. Dies després en la recuperació. I en l'actualitat i fins que tinga forces, investiga al costat d'altres sociòlegs l'impacte del desastre en la societat afectada. En 2026, el Centre de Recerques Sociològiques (CIS, en les seues sigles en castellà) li ha atorgat el Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política.

Enhorabona pel Premi Nacional de Sociologia 2026. És un reconeixement a tota una trajectòria acadèmica i investigadora. Què significa per a vosté?

És un premi a la trajectòria, però també a una determinada manera d'entendre la sociologia. El jurat valora la investigació, la docència, la transferència de coneixement i la dedicació professional. En el meu cas, he combinat durant més de dues dècades la investigació i la docència amb la gestió universitària, i sempre he intentat que aquestes facetes estigueren connectades. Sempre he pensat que la sociologia havia de servir per a comprendre millor la realitat i també per a millorar les polítiques públiques.

Una de les línies de treball que més ha desenvolupat és l'estudi dels estudiants universitaris. Per què va decidir investigar-los?

Perquè em semblava una paradoxa. La universitat investiga pràcticament qualsevol fenomen social, però no es coneixia prou bé qui eren els seus propis estudiants. Quan vaig assumir responsabilitats de govern a la Universitat de València vaig impulsar una investigació que encara continua, quasi vint anys després. L'objectiu era analitzar tres grans qüestions: la desigualtat, la diversitat i la qualitat. Volíem saber si persistien desigualtats en l'accés als estudis superiors i, sobretot, si la mateixa universitat acabava generant noves desigualtats. Hui continuem fent aquesta investigació dins de la Xarxa Vives d'Universitats després que el Ministeri deixara de finançar aquests estudis, una situació prou anòmala en comparació amb altres països europeus.

I què han descobert després de dues dècades d'investigació?

La primera conclusió és que qui arriba a la universitat ja és una població seleccionada. L'accés és molt més ampli que fa cinquanta anys, però continua existint un primer filtre social molt important entre qui entra i qui es queda fora. I aquesta diferència no desapareix; al contrari, s'amplia al llarg de la trajectòria acadèmica i també al llarg de la vida laboral. Però hi ha una segona desigualtat que sovint passa més desapercebuda: les diferències entre titulacions. No és el mateix estudiar Medicina que Humanitats, igual que no és el mateix una enginyeria que altres carreres. Canvien les notes d'accés, l'origen social dels estudiants i, més endavant, també les oportunitats laborals, els salaris i les possibilitats d'ascens social. Per això fa temps que defense que la idea de la universitat com a gran ascensor social necessita ser revisada.

La universitat ja no és l'ascensor social que representava als anys vuitanta?

Jo diria, abans de res, que la metàfora de l'ascensor social és equivocada. Un ascensor sembla que done a tothom les mateixes oportunitats de pujar i baixar, però la societat no funciona així. Les famílies amb més recursos difícilment baixen de posició social encara que els seus fills tinguen trajectòries acadèmiques discretes, perquè disposen de capital econòmic i relacional suficient per mantenir el seu estatus. En canvi, les persones que naixen en les posicions més desafavorides tenen moltes més dificultats per ascendir. Hi ha casos d'èxit, evidentment, però són excepcions. Durant les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta, l'expansió de la universitat va facilitar processos importants de mobilitat social. Però la situació actual és molt més complexa. La desigualtat té una ombra molt allargada i tendeix a reproduir-se també dins del sistema universitari.

De quina manera?

Pensem en oportunitats com una estada Erasmus. Sobre el paper és una experiència oberta a qualsevol estudiant, però en la pràctica moltes famílies no poden assumir totes les despeses que la beca no cobreix. El mateix passa amb els graus impartits en anglès. Accedir-hi sovint és el resultat d'anys de classes particulars, acadèmies i estades a l'estranger que només algunes famílies poden costejar. A mesura que el sistema educatiu madura també augmenta la seua diversificació interna: màsters, doctorats, programes internacionals... Cada nou esglaó incorpora mecanismes de selecció que no afecten tothom per igual. Les diferències de classe social i també de gènere continuen presents al llarg de tot aquest recorregut.

En aquest context, quin paper juguen les universitats privades, que han crescut molt durant els últims anys?

Són un factor addicional de desigualtat. Les famílies amb més recursos poden garantir als seus fills itineraris acadèmics que els permeten conservar la seua posició social, fins i tot quan els resultats acadèmics no són especialment brillants. Les universitats privades formen part d'aquest conjunt de recursos que contribueixen a reproduir els avantatges d'origen.

La sociologia sembla viure un moment de molta presència pública. Cada setmana es publiquen enquestes, estudis demoscòpics i anàlisis socials. És un bon moment per a la disciplina?

Cal distingir entre la sociologia que apareix als mitjans, molt vinculada a les enquestes electorals, i la sociologia que necessiten les administracions i les organitzacions per a entendre la realitat sobre la qual han d'actuar. Ací és on Espanya continua tenint un dèficit important. Des d'un ajuntament mitjà fins a un ministeri o una gran empresa, hi hauria d'haver professionals de la sociologia ajudant a analitzar problemes, avaluar polítiques públiques i planificar actuacions. Encara no existeix una consciència prou estesa sobre la utilitat d'aquest coneixement.

La dana és un bon exemple d'aquesta absència?

Sense cap dubte. Els sociòlegs fa dècades que estudiem la vulnerabilitat social, però aquest coneixement pràcticament no s'ha incorporat a la planificació de les emergències. Quan parlem d'una catàstrofe natural solem pensar només en el fenomen físic, però també hi ha una geografia social del risc. No totes les persones estan igual d'exposades ni tenen la mateixa capacitat de recuperació.

Les dades de la dana ho demostren.

Exactament. Sabem que una part molt important de les víctimes eren persones majors, que moltes vivien en plantes baixes i que els barris més afectats coincideixen, en molts casos, amb els més vulnerables socialment. Pense en el barri del Xenillet, a Torrent; en el Parc Alcosa; en determinades zones d'Alfafar, Massanassa o Algemesí. Són barris que acumulen vulnerabilitats socials i urbanístiques. Quan arriba una catàstrofe, aquestes desigualtats prèvies multipliquen els seus efectes. Fa només unes setmanes vaig tornar al Xenillet i encara hi vaig veure persones vivint sota un pont. És evident que la reconstrucció no pot limitar-se a reparar edificis. També obliga a repensar aquests barris i les condicions socials dels seus habitants. Les desigualtats socials travessen totes les grans crisis: les inundacions, les onades de calor, els incendis o qualsevol altra emergència. Sempre hi ha una dimensió social que massa sovint queda en segon pla.

També hi ha una proliferació d'enquestes d'intenció de vot elaborades per empreses privades. Comparteix la sensació que, de vegades, es publiquen més per influir que per a analitzar?

En aquest terreny cal ser molt rigorós. De vegades es presenten com a representatives enquestes fetes amb molt poques entrevistes, i això simplement no és acceptable des del punt de vista metodològic. Ara bé, també és cert que cada vegada és més difícil elaborar bones mostres. L'ús generalitzat del telèfon mòbil ha complicat molt el treball de camp i fins i tot els grans instituts demoscòpics tenen dificultats per a construir mostres representatives. Per això cal analitzar sempre com s'ha fet una enquesta abans de donar credibilitat als seus resultats.

Però també hi ha una utilització política de les enquestes.

Sí. El coneixement sempre pot utilitzar-se per a orientar l'acció política. El problema apareix quan es confon informació amb propaganda o quan es construeixen deliberadament relats falsos per a influir en l'opinió pública. Vivim un moment en què els marcs narratius tenen una força enorme. Es fabriquen mentides de manera conscient per a condicionar la percepció de la realitat. Ho veiem cada dia en el debat sobre la immigració.

Per exemple?

He recorregut moltes de les zones afectades per la dana i puc assegurar que bona part de les persones que estan treballant en la reconstrucció són immigrants. És una realitat fàcilment observable. Tanmateix, al mateix temps circulen discursos que els presenten com una càrrega per a la societat. És una contradicció enorme. Fins i tot he escoltat empresaris que treballen amb mà d'obra immigrant repetir aquests discursos sense cap mena d'autocrítica. La sociologia ha de servir precisament per a això: per fer visibles aquelles realitats que els prejudicis o els marcs ideològics oculten.

En el llibre La secessió dels rics, que va escriure amb el professor Joan Romero, ja advertien el 2017 que les grans fortunes tendien a desvincular-se dels mecanismes de solidaritat col·lectiva. Nou anys després, aquella diagnosi s'ha confirmat?

Sí. I diria que la situació encara ha empitjorat. Quan vam escriure aquell llibre ja observàvem una tendència perquè les grans fortunes intentaren escapar dels compromisos fiscals, polítics i socials que sostenen les democràcies. Hui aquest fenomen és molt més visible. Personatges com Peter Thiel o Elon Musk representen molt bé aquesta evolució. Han acumulat un poder econòmic i tecnològic extraordinari que utilitzen també per a influir en la política i en la vida pública. És un poder que cada vegada té menys contrapoders.

Donald Trump n'és també un exponent?

Clarament. Les polítiques impulsades durant el seu mandat han significat el desmantellament de programes públics destinats a reduir desigualtats, tant als Estats Units com a escala internacional. Quan s'eliminen programes de cooperació, de salut pública o de vacunació, no estem parlant només d'un debat pressupostari. Estem parlant d'una determinada manera d'entendre la societat i el paper de l'Estat. El problema és que, al mateix temps, els recursos es destinen a altres prioritats que difícilment poden justificar-se des del punt de vista de l'interés general.

Els impostos continuen sent la principal eina per a corregir les desigualtats, però cada vegada hi ha més sectors socials que qüestionen aquesta funció redistributiva. Com ho explica?

Hi ha una irritació social molt profunda que alguns lideratges polítics han sabut alimentar. És una irritació que després es canalitza contra els impostos, contra els serveis públics o contra la immigració. Resulta paradoxal que hagen de ser, en ocasions, autoritats religioses com el papa qui recorden principis bàsics de solidaritat a dirigents que es declaren públicament cristians. S'ha anat instal·lant una enorme insensibilitat davant les persones que ocupen les posicions més vulnerables de la societat.

Com s'arriba a aquest punt?

Perquè la cultura no és, per definició, un instrument de progrés moral. Tendim a pensar que més cultura equival automàticament a una societat millor, però la història demostra que no és així. La cultura serveix tant per a construir hospitals com per a organitzar guerres. Serveix tant per ampliar drets com per justificar formes de dominació. Per això jo parle de la necessitat d'analitzar també la cultura de la maldat: els mecanismes culturals que permeten manipular, construir hegemonies ideològiques i normalitzar discursos que generen exclusió o odi.

Però moltes persones acaben donant suport a polítiques que objectivament van en contra dels seus interessos materials.

Això ocorre amb molta freqüència. Ho hem vist als Estats Units amb sectors populars i fins i tot amb immigrants que han votat Donald Trump. La percepció dels interessos propis no és automàtica. Les persones interpreten la realitat a partir del seu entorn, dels discursos que reben, dels mitjans de comunicació i dels referents culturals que tenen. Jo mateix vinc d'una família molt humil. Els meus pares no imaginaven que els seus fills pogueren arribar a la universitat. Va ser l'escola la que va introduir una expectativa diferent. Per això les oportunitats no depenen únicament de l'esforç individual. També depenen dels contextos socials, de les institucions i dels imaginaris col·lectius.

Per tant, també hi ha una batalla pel relat.

Exactament. La sociologia intenta aportar eines perquè la societat puga interpretar millor la realitat. Quan la ciutadania comprén com funcionen les desigualtats, com es reprodueixen els privilegis o quins mecanismes condicionen les oportunitats, està en millors condicions de prendre decisions lliures. Aquesta és, al capdavall, una de les funcions més importants de la sociologia: proporcionar coneixement crític perquè les persones entenguen millor la societat en què viuen.

Una de les discussions recurrents és si una part dels joves s'està desplaçant cap a posicions més conservadores o d'extrema dreta. Les dades semblen apuntar en aquesta direcció. Comparteix aquesta diagnosi?

No és un tema que haja investigat directament i, per tant, preferisc ser prudent. Però sí que observe alguns canvis quan parle amb professorat d'instituts o amb companys de la universitat. Fa uns anys era habitual que els joves mostraren una actitud molt crítica amb la societat i amb les generacions anteriors. Aquella actitud solia traduir-se en una sensibilitat més pròxima a l'esquerra. Hui tinc la impressió que aquest esperit crític s'ha debilitat i que, almenys en una part de la joventut, apareixen actituds més conformistes o més pròximes a posicions conservadores.

Ho percep també dins de les aules?

Sí. Durant molts anys jo deia que sempre tenia alumnes més crítics que jo. Era molt estimulant perquè obligaven el professor a revisar constantment els seus plantejaments. Ara això passa amb menys freqüència. Continue trobant estudiants molt compromesos, però la sensació general és diferent. Sobretot després de la pandèmia he notat un canvi d'ambient. Ara bé, seria un error generalitzar. La joventut no és un bloc homogeni.

També hi ha molts joves mobilitzats en causes com el feminisme, el canvi climàtic o la defensa dels serveis públics.

Exactament. Per això hem d'evitar les simplificacions. No existeix “la joventut” com una categoria uniforme. Hi conviuen trajectòries socials molt diferents i orientacions polítiques molt diverses. És cert que hi ha indicadors que apunten a un creixement de l'extrema dreta entre alguns sectors juvenils. També observem fenòmens culturals que abans tenien poca rellevància i que ara s'associen a determinades identitats polítiques. Però tot això necessita molta més investigació abans d'arribar a conclusions definitives.

Què li agradaria estudiar per a entendre millor aquest fenomen?

Hui tenim moltes enquestes, però crec que necessitem tornar al treball qualitatiu. Necessitem parlar amb els joves, escoltar-los, comprendre els seus entorns i les seues experiències. Les xifres ens diuen què passa, però no sempre ens expliquen per què passa. Per entendre els canvis socials cal entrar en la vida quotidiana de les persones. Al capdavall, aquesta és també la funció de la sociologia: ajudar-nos a comprendre la complexitat de la societat abans d'emetre judicis o buscar explicacions massa senzilles.