Un tauró entre les xarxes

En tota la meua vida hauré parlat poc més de tres voltes amb Vicente Sanz qui durant anys va ser totpoderós cap de recursos humans a RTVV i ara, està siguent jutjat per assetjament sexual. La primera va ser per telèfon al mes de novembre de 2005, sols unes hores després de presentar la meua dimissió com a editor del bloc d’Esports dels informatius de migdia. Li vaig traslladar tota la ràbia i la decepció que em produïa el fet de vore com no es valorava el treball fet pels professionals de la casa tot i els magnífics percentatges d’audiència aconseguits en aquella època.

-“Per què aposteu per gent de fora quan al departament hem demostrat que les coses estan fent-se bé?”- De la resposta sols recorde que va contestar amb vaguetats. La conversa no anà enlloc i l'endemà vaig deixar el meu càrrec. Començaren uns anys d’arraconament professional que vaig tractar de suportar de la millor manera possible.

La segona volta va ser, cinc anys després, una vesprada del mes de febrer de 2010. Davall la meua sorpresa, es va plantar enmig d’una redacció quasi buida. Atònit, li vaig preguntar si buscava a algú dels que en eixos moments estaven al capdavant del Departament. La seua resposta va ser:

-“No vull parlar amb estos, vinc a parlar amb tu. Vull que et motives i que acceptes el càrrec que et proposen”-

Uns dies abans se m’havia oferit el càrrec de coordinador d’un programa al segon canal que prèviament havien rebutjat set companys de la redacció. Li vaig dir que no, mentre continuara el desaprofitament absolut del patrimoni i dels recursos humans que va ser norma habitual durant anys en aquella redacció i en general a tota la casa.

Recorde que, davant la seua insistència li vaig concedir un:

-“Sé que sóc molt orgullós però sóc així i res no em va a fer canviar d’opinió”-. Sanz va assentir i la seua resposta em va sorprendre a mitges.

-“Jo també sóc molt orgullós. A més, sóc un tauró i qui me la fa me la paga”-.

No recorde molt més de la conversa, si de cas, quan a ella es va afegir el meu company i amic Rafa Melià un altre dels grans professionals arraconats que lluitaven contra els elements a aquella redacció. Recorde que li va preguntar si es jubilava prompte i li va respondre que no, que encara era molt jove. Sols una setmana després es va fer pública la denuncia per assetjament sexual.

L’última volta que vaig parlar amb Sanz va ser quatre anys després, el mes de febrer de 2014 quan encara estava recent el tancament injust i capritxós de RTVV dut a terme el 29 de novembre de 2013 per Alberto Fabra.

Recorde que el vaig trobar en la cafeteria del barri. Es va acostar a la meua taula per a demanar-me el diari. Després d’una salutació breu on isqué el tema del tancament a la conversa, no em vaig poder contindre i li vaig preguntar:

-“Per què fan eixa barbaritat?”-

Tot seguit transcriuré alguns fragments de la conversa que es produí.

Perquè estan locos“-, va dir.

-“Com que estan locos? I m’ho dius tu, Vicente?”-, li vaig contestar.

-“Anem a vore. En això, les decisions les prenen molt poques persones. El PP està en una situació molt enquistada, en la que hi ha molts grups. Està pràcticament desfet. I això va ser una decisió d’Alberto Fabra”.-

-“Una decisió personal?”, vaig preguntar-li.

-“Ell amb Císcar i companyia; es coneix que, pel que jo pense, diu: a mí se m’unflen els collons de tot açò i tal….pues ara tanquem. Total que jo no puc entendre…”- Va fer una xicoteta pausa i va continuar amb la seua explicació que ara prenia un to més personal.

-“El que passa és que jo…la meua dona és diputada, ha d'estar sotmesa a una disciplina i jo em tinc que callar.”-

La meua indignació augmentà amb cadascú dels seus arguments. La conversa, però, havia començat i no estava disposat a deixar-lo anar. Recorde que li vaig criticar de nou la política de contractació duta per ell i el PP durant tants anys.

-“Alguna responsabilitat heu tingut, Vicente !”-, li vaig dir.

“Jo molta, jo tinc molta”, va reconéixer mentre amb la mà dreta s’assenyala el pit.

-“En tots els temes de personal i tot això, la responsabilitat és meua”-

-“I tota la gent que ha entrat sense preparació?”-vaig reprotxar-li.

-“Sí, molta. Sí, sí, sí”- va concedir mentre s’allunyà uns passos.

“I la gent que heu ficat ahí, uns i altres, però més uns que altres?”-

-Sí, sí perquè hem estat més temps uns que altres- va respondre.

Després d’eixa confessió que resumeix molt del que ha passat durant anys a RTVV, vaig preguntar-li en primer lloc pel seu estat de salut.

-“Bé, i tu com estàs?”-

-Jo, pues…ara m’han operat i vaig tots els díes passejant i pegant-me unes voltetes. Ara per eixample, hui estic mort perquè m’he n’anat a Benimaclet, allà a fer la mà i vinc ací ara a prendre’m un tallaet i tal-

I després, inevitablement, vaig traure a la conversa la seua situació processal.

-“I el teu judici, sabem quan serà? li vaig inquirir.

La pregunta el va sorprendre. Va fer una pausa però de seguida em va respondre.

-“Això és un tema…”- va dir, mentre tornava a acostar-se a la meua taula i, de nou, repetí.

- Això és un tema, això és un tema.“ -

Incapaç de contindre la meua indignació, recorde que vaig exclamar

-“Mare meua!”- mentre ell repetia la mateixa frase

-“Això és un tema…”

-“Quina imatge!- vaig dir, denunciant-li la situació. I ell, de nou amb la mateixa espècie de lletania.

-“Això és un tema”-

-“Ja, però està ahí”- vaig replicar-li.

A la fi, va reaccionar per a dir

“Sí però està ahí muntat…, totalment muntat i al final es sabrà tot”- va postil·lar misteriosament.

-“De veres?”-recorde que li vaig preguntar

-“Sí, i al final se sabrà tot”-va contestar de nou com amagant-se una carta. Va ser una resposta que no em va sorprendre gens coneguent la forma en què l’exdirector de recursos humans de RTVV solia actuar a Burjassot.

-“El que espere és que la gent comence a pagar”- vaig denunciar-li“

Sense donar-se’n per al·ludit, va contestar

-“Clar que ho pagaran”- mentre abaixava el cap, es girava i s’allunyava un poquet.

-“Perquè no és edificant tot açò”- vaig dir-li.

-“No, gens”- va concedir a la fi mentre es disposava a endinsar-se en la cafeteria.

L’he tornat a vore passejant pel barri la seua figura cada volta més envellida. Ho fa algunes voltes acompanyat del braç de la seua dona i altres a soles però sempre amb el cap baix. Una imatge molt allunyada d’aquell Vicente Sanz totpoderós i descarat que anava intimidat a tots els professionals que no éren de la seua corda, no es sotmetien als seus desitjos o, simplement, no li resultaven simpàtics. Una imatge molt allunyada de la d’aquell tauró insaciable que ara, pareix que sí, se les haurà de vore definitivament amb la justícia.