Com va captar l’UCO el diàleg clau de Zaplana amb el seu blanquejador: “Estem acostumats a fer-ho cada dia”

En la investigació del cas Erial es van viure algunes escenes pròpies d’un thriller cinematogràfic, amb l’exministre popular Eduardo Zaplana com a principal protagonista. Set agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil encarregats de les perquisicions, incloent-hi el cap de l’operatiu, van explicar divendres detalladament durant el judici diversos moments clau de la investigació secreta. La unitat d’elit de l’institut armat va posar tota la carn a la graella per a desentranyar la trama presumptament liderada per Zaplana, per a qui la Fiscalia Anticorrupció demana 19 anys de presó i 40 milions d’euros de multa. Es tracta de policies, en general joves amb alta formació, especialitzats a investigar complexes trames de corrupció.

L’agent de l’UCO encarregat de col·locar els micros que van captar una de les converses més comprometedores per a Eduardo Zaplana va relatar a preguntes del fiscal anticorrupció, Pablo Ponce, una de les fites de la investigació de la presumpta trama corrupta. El 13 d’abril de 2018, l’UCO va rebre el manament judicial per a captar el so a l’Hotel Wellington de Madrid, un cinc estreles de luxe al barri de Salamanca. Una setmana abans, l’agent expert en aquesta mena d’operatius havia instal·lat micròfons en diverses zones de l’hotel a l’espera que els agents encarregats de la investigació l’avisaren del moment idoni per a “pitjar el botó”, coincidint amb la reunió de Zaplana amb el seu blanquejador confés, l’advocat uruguaià Fernando Belhot.

Encara que es tracta d’operatius rutinaris per als agents, la captació de la conversa entre Zaplana i Belhot va ser una de les proves que van servir per a apuntalar l’acusació contra l’exministre del PP. “Estem acostumats a fer-ho cada dia”, va afirmar el testimoni. El veterà agent va detallar l’operació, amb l’ús de noms en clau adjudicats als sospitosos (‘Sol’ per a Belhot i ‘Zapador’ per a l’expolític del PP i directiu de Telefónica). “Els investigadors ens diuen un lloc on es farà una reunió i necessitem que se sonoritze aquesta zona perquè puguem captar el so”, va explicar.

Els encarregats d’enregistrar el so desconeixien la data i l’hora exactes en què es produiria la trobada, per la qual cosa “es va fer la instal·lació a l’espera” que els seus companys al capdavant de les perquisicions, del Grup de Delictes contra l'Administració de l’UCO, donaren l’ordre d’activar la gravació. “No sabíem ni dia ni hora, sabíem el lloc”, va afirmar.

Senzillament, quan els agents van confirmar que estava mantenint-se la reunió, els responsables de la captació del so van activar el “botó físic telemàtic”. “Pitgem el botó i aquestes converses passen directament a un servidor amb la seua signatura electrònica (...), el que són totes les garanties legals perquè aquesta prova no puga invalidar-se”, ha dit.

L’UCO va poder captar així la reunió entre Zaplana i Belhot, en un saló menjador de l’hotel. “[El micro] no el vam posar en una sola zona, sinó en unes quantes”. Els agents de l’institut armat també van captar la imatge tant de Belhot com de Zaplana en les instal·lacions de l’hotel i fins i tot a l’entrada del recinte.

“No puc posar l’orella apegada”

Els principals sospitosos van estar sotmesos a discretes vigilàncies. Un altre dels agents encarregats dels seguiments a l’exministre va declarar per videoconferència i va relatar que Zaplana va entrar “amb les seues pròpies claus” a l’habitatge del carrer de Núñez de Balboa de Madrid propietat del seu testaferro confés i amic de la infància, Joaquín Barceló Pachano.

Un tercer agent va contar la conversa que va poder captar a l’hotel Agir de Benidorm entre Zaplana, Pachano, l’assessor fiscal Francisco Grau i l’empresari Roberto Edgar Bataouche. El diàleg, va recordar l’agent, semblava centrar-se en “algun tipus de negoci”, concretament en l’operació de compravenda de dos àtics davant del port esportiu d’Altea. El jove agent, de paisà, es va col·locar al més a prop possible de la taula en què conversaven els quatre individus: “No puc posar tampoc l’orella apegada a ells, és complicat, no és fàcil”, va dir el policia, que va recordar que la música ambiental i les converses dels altres clients impedien captar la literalitat del diàleg.

Zaplana i Grau, presents durant la declaració del testimoni, escoltaven amb atenció des del banc dels acusats a qui va espiar, amb ordre judicial, la seua conversa, en què “anomenen algun jutge” i un “fiscal de l’Audiència Provincial d’Alacant”, segons el testimoni. Grau va traure documentació del seu portafolis i els acusats van comentar un concurs públic i “la possibilitat de presentar-s’hi”, després d’esmentar “unes quantes societats” mercantils, va dir l’agent.

“Els quatre parlen de diners sense precisar les quantitats i esmenten més d’una vegada el Banc Popular i el Banc Sabadell”, va afirmar. La captació de part de la conversa va servir a l’UCO per a acreditar la connexió entre Zaplana, el seu testaferro confés, el seu assessor fiscal i el seu amic empresari.

L’escorcoll en el despatx de l’advocat de Marcos Benavent

Dos agents més de l’UCO van relatar l’escorcoll del despatx del primer lletrat de Marcos Benavent, el penalista Ramiro Blasco, que es va fer “sense incidències” i en presència del degà del Col·legi d’Advocats de València. Va ser el maig del 2015, en el marc del cas Taula. En les albors de la investigació, els agents van fer seguiments (“activitat operativa”) a persones del cercle familiar de Benavent per estar el ionqui dels diners en “parador ignorat” durant “uns quants mesos”.

“La localització de Marcos Benavent va ser molt complicada, va caldre utilitzar molts recursos materials i humans”, va advertir l’agent de l’UCO. No obstant això, els investigadors van poder establir que Benavent residia en un habitatge familiar a Benigànim, una localitat de la comarca de la Vall d’Albaida. També van detectar que un germà del ionqui dels diners va traslladar caixes de documentació des de Cofrents a Benigànim, que van acabar en el despatx del lletrat de Benavent a València.

En aquestes dates, el Jutjat d’Instrucció número 18 investigava, de manera incipient, la trama del cas Taula, mentre que el jutge instructor del número 6 s’encarregava d’una denúncia de l’empresa pública de la Diputació de València de la qual Benavent era gerent per la sostracció de documentació per part de Benavent .

L’advocat va obrir el seu despatx sense impediment ni cap objecció i els investigadors van intervindre les caixes amb la documentació del cas Taula. Els lletrats de les defenses van tractar de sembrar dubtes sobre l’actuació policial, autoritzada pel jutge instructor, en el despatx de l’advocat, malgrat que la sentència de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de València, relativa a la peça D del cas Taula, va avalar de pla l’entrada i l’escorcoll.

Tal com van destacar diversos dels agents, la interlocutòria de l’instructor limitava amb detall l’actuació dels agents, pel fet de tractar-se d’un despatx d’advocats en què es podria haver conculcat el dret de defensa. No obstant això, el lletrat mateix va indicar quines eren les caixes que emmagatzemaven la documentació.

Els ‘papers’ del sirià

Mentre analitzaven diverses línies d’investigació a partir de la intervenció dels papers del despatx, els agents es van topar, a manera de “troballa casual”, amb la documentació clau per a obrir les perquisicions del que seria el cas Erial: uns apunts sobre presumptes mossegades relatives l’adjudicació de les ITV i del Pla Eòlic per part del Govern autonòmic d’Eduardo Zaplana el 1997. “Es parla de dos procediments de licitació i apareixen noms d’empreses a Luxemburg”, va relatar el cap de l’operatiu. “Sabíem que aquesta mena de jurisdiccions, com Luxemburg, Suïssa o Andorra, havien sigut països per a derivar fons d’aquesta mena de causes de corrupció”, va dir un altre dels agents de l’UCO.

Els papers, al principi, “eren difícils de discernir”, va dir un dels investigadors. No entenien massa per què Benavent tenia en poder seu aquesta documentació que semblava indicar que “una sèrie de fons” es van expatriar a Luxemburg, destinació habitual en trames corruptes, i després es van tornar a Espanya.

Una vegada que Benavent es va prestar a col·laborar amb la Fiscalia Anticorrupció i l’UCO, els va explicar que aquests papers li’ls havia donat un empresari d’origen sirià, “membre important de la mesquita de València”, que al seu torn “desconeixia la transcendència” dels apunts.

El mateix agent va contactar amb l’empresari, que en un primer moment es va mostrar “poc inclinat”. De fet, l’home es va negar a acostar-se a la Comandància de la Guàrdia Civil i va oferir la possibilitat de conversar en el seu domicili. “Al començament, es mostra bastant escèptic pel que fa a aquests documents i reconeix que és la persona que els havia trobat i que li’ls havia donat a Marcos Benavent”, va relatar l’agent de l’UCO.

Així doncs, els investigadors van poder confirmar que l’empresari havia sigut inquilí de l’habitatge de la plaça de la Legió Espanyola en què Zaplana havia viscut prèviament. Les perquisicions, va indicar l’agent, es van dur amb la “reserva més gran”. Alguns fragments de la documentació estaven ratllats, però mirant-los a contraclaror van poder descodificar fàcilment les ratllades, “sense aplicar cap tècnica ni enviar-ho al Secrim [Servei de Criminalística de la Guàrdia Civil]”.

El maletí de Zaplana

Un altre moment clau de la investigació, el 28 de maig de 2018, va ser l’operatiu per a detindre els membres de la presumpta trama. El cap de l’operatiu va rememorar l’arrest d’Eduardo Zaplana i l’escorcoll del seu habitatge al centre de València i del seu despatx de directiu de Telefónica. En un maletí en el saló de la casa situada al carrer de Pascual i Genís, els agents van trobar una sèrie de documents que els van cridar “especialment l’atenció” perquè hi figuraven societats i inversions.

Una vegada intervinguda la documentació, els agents van procedir a “interpretar” i “reconstruir” els fets i “veure què pot haver-hi darrere”. Sis anys després, l’equip de l’UCO va relatar les perquisicions en el judici del cas Erial, en què han confessat tant el testaferro de l’exministre, el seu cap de gabinet i els dos empresaris que van pagar les comissions milionàries a l’estranger.