L'AVL recolza, amb setze vots a favor, dos en contra i dos abstencions, el topònim de València amb la “correcta” denominació actual

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es va pronunciar en la sessió plenària del 27 de febrer sobre la proposta del canvi de nom del municipi de València impulsada per l’Ajuntament que demana fer oficial la denominació bilingüe de la ciutat (Valéncia / Valencia).

El Ple de l’Acadèmia en el seu informe, aprovat amb setze vots a favor, dos vots en contra i dos abstencions, considera que la denominació correcta i adequada “des del punt de vista històric i lingüístic és la forma tradicional i única València”. En tot cas, expliquen, si l’Ajuntament de València decidix proposar per a l’aprovació oficial la forma doble, en contra del criteri de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “la solució bilingüe adequada és València / Valencia”.

L’Acadèmia ha analitzat exhaustivament el conjunt de dades etimològiques, fonètiques, documentals i normatives sobre el topònim, així com les novetats específiques aportades en l’estudi tècnic que conté l’expedient administratiu de la Direcció General d’Administració Local. D’esta anàlisi conclou que l’estudi tècnic incorporat per l’Ajuntament de València “no aporta cap novetat rellevant i no oferix un corpus argumental sòlid que permeta justificar l’abandonament de la forma normativa i oficial fins ara. Les consideracions presentades resulten insuficients i manquen de fonamentació necessària per a avalar un canvi toponímic d’esta magnitud”.

Així mateix, l’estudi tècnic de l’Ajuntament no exposa cap fonament històric ni lingüístic que justifique la forma en castellà i la denominació bilingüe, tal com fixa el decret 69/2017 del Consell: “En conseqüència, esta institució ratifica íntegrament la posició sostinguda en l’informe de 2016 i ho fa, a més, ampliant els arguments, i considera injustificat modificar la forma valenciana del topònim”.

Criteris per a la fixació de la toponímia

L’informe elaborat per la Secció d’Onomàstica i aprovat pel Ple oferix una anàlisi exhaustiva del nom de la principal ciutat valenciana, atenent criteris lingüístics i històrics. De l’aplicació i estudi d’estos criteris es desprén que la denominació correcta és València, amb accent greu, ja que “s’ajusta de manera coherent a l’etimologia, a la tradició escrita i al corpus normatiu vigent, i que no existixen motius de pes suficients per a modificar-la a favor de la proposta Valéncia”. “Este enfocament global permet tindre en compte tots els criteris aplicables, i va més enllà d’atendre únicament l’aspecte concret de la pronunciació local per a determinar la forma oficial d’un topònim”, insistixen.

Segons l’informe, la Secció d’Onomàstica ha consolidat, al llarg del treball en més de seixanta expedients de canvi de nom, “una metodologia sòlida basada en la deliberació sobre tres pilars fonamentals: etimologia, pronunciació i documentació històrica, juntament amb la coherència amb el corpus normatiu”.

L’informe assenyala que la normativa ortogràfica establix que la representació escrita ha de seguir les regles ortogràfiques generals de la llengua, i que el topònim “s’ha de tractar com qualsevol altra unitat lèxica anàloga. Per això, la forma ha de ser coherent amb paraules de la mateixa família morfològica (paciència, consciència, adherència)”.

Etimologia

L’informe sosté que l’etimologia del topònim és inequívoca: “Es formà a partir del nom abstracte del llatí clàssic valÄ•ntÄ­a (‘força, fortalesa’), amb e breu. A més, s’explica que l’evolució del sufix ‑ĕntÄ­a seguix un procés generalitzat, compartit pel tot el corpus que l’inclou, i que el topònim València no es pot analitzar aïlladament”. Per això, els arguments comparatius utilitzats en l’estudi tècnic amb els noms Dénia o l’Énova es consideren metodològicament “invàlids, atés que estos topònims tenen evolucions fonètiques i etimològiques totalment diferents (no deriven d’una e breu llatina ni contenen el sufix ‑ĕntÄ­a)”.

Pronunciació

Sobre la pronunciació, l’informe assenyala que la distribució real del timbre de la vocal no coincidix amb la distinció dialectal clàssica: “La vocal tònica del topònim es pronuncia tancada en valencià i en part de les varietats occidentals de la llengua, però també en algunes zones de la varietat oriental; en canvi, es pronuncia oberta en zones també occidentals, circumstància que desmunta la dicotomia occidental = é / oriental = è defesa per alguns autors”.

L’informe destaca que, en textos poètics des de l’Edat Mitjana, València rima amb paraules acabades en ‑ència: “Açò és rellevant perquè mostra coherència històrica sostinguda, independentment del timbre concret (tancat o obert) en cada període”.

Quant al ‘conservadorisme dels topònims’, l’informe recorda que este conservadorisme afecta sobretot la persistència del nom, però no impedix l’evolució fonètica. De fet, continuen, els topònims “també assimilen fenòmens moderns (p. ex. l’apitxament), sense que això supose un canvi ortogràfic, i per tant no es pot justificar sòlidament que el topònim haja mantingut inalterable en el temps el timbre de la vocal tònica d’un període determinat”.

Documentació i tradició escrita

El topònim València, sosté l’AVL, és un nom “extraordinàriament documentat en fonts llatines, gregues, àrabs, medievals i modernes”. L’informe destaca que la grafia Valéncia és “inexistent” en els usos oficials i només apareix esporàdicament en alguns testimonis molt concrets. En canvi, València “és la forma generalment utilitzada des dels estudis de Sanchis Guarner, les Normes de Castelló (1932) i també és la denominació establida en la legislació autonòmica i estatal posterior (Estatut d’Autonomia i Llei 25/1999). A més, és la forma utilitzada institucionalment per l’Ajuntament de València, les universitats, la Diputació i en les obres normatives de l’AVL (GNV, DNV, NTV)”.