L'estratègia del Govern valencià d'ultimàtums i menyspreu als docents fracassa i porta la vaga a la tercera setmana

Com s'ha pogut arribar a aquesta situació? Dos setmanes de vaga sense perspectives d'acabar, centenars de concentracions davant les escoles i edificis de l'administració, manifestacions multitudinàries, pèrdua de milers d'euros per part dels docents que exerceixen el seu dret a la vaga, més d'un centenar de centres educatius amb els seus equips directius dimitits, dos mil col·legis i instituts sense funcionament durant dues setmanes i una comunitat educativa exhausta, decebuda i frustrada amb una administració que consideren que no els respecta ni els valora.

L'estratègia d'ultimàtums i mà dura del Govern valencià no només no ha acabat amb una vaga que està tenint un important impacte, sinó que ha molestat encara més les professores i mestres que dissabte van reventar València en una altra manifestació històrica per l'educació pública. La setmana passada, el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca acusava a les Corts Valencianes els docents de deixar “els xiquets als patis mentre els professors estan a les aules sense voler atendre'ls”. La seua consellera d'Educació, Maria Carmen Ortí, en un micròfon obert per error assegurava sense proves que els professors en vaga “maltracten” els que no la secundaven, mentre que el PP insinuava que la comunitat docent abusa de les baixes laborals amb dades totalment esbiaixades.

Tres actituds poc conciliadores que evidencien fins a quin punt el Consell va calcular malament la dimensió del conflicte i va acabar convertint una negociació laboral complexa en una crisi política de gran magnitud. Perquè l'estratègia del Govern valencià durant aquestes dues setmanes ha pivotat sobre una idea que, per ara, no s'ha complit: que el desgast econòmic d'una vaga indefinida, el cansament i la pressió social acabarien fracturant el professorat i forçant els sindicats a acceptar una eixida de mínims.

Ha ocorregut el contrari. El rebuig de més de 40.000 docents a la “última oferta” de la Conselleria d'Educació no només va mantindre viu el conflicte, sinó que va reforçar la posició dels docents. La dada, especialment incòmoda per a l'Executiu de Juanfran Pérez Llorca, va desmuntar un dels principals arguments del PP valencià: que la protesta estava sobredimensionada pels sindicats i no responia al sentir majoritari de les aules. La votació va demostrar just el contrari. Fins i tot organitzacions poc sospitoses de posicions maximalistes com ANPE o CSIF han mantingut el suport a la vaga i a les reivindicacions inicials.

El problema per al Consell és que, onze dies després, la protesta ja no gira únicament al voltant de salaris, ràtios o millores laborals. La sensació d'agravi s'ha instal·lat en bona part dels centres educatius després d'una successió de declaracions públiques que el professorat ha viscut com a atacs directes.

La magnitud de la contestació també ha sorprès un Govern que fa sis mesos que va pendre possessió i que pensava que la dimissió de Carlos Mazón per la seva gestió de la dana baixaria la temperatura als carrers. Les mobilitzacions de la setmana passada, amb milers de persones als carrers de València i protestes pràcticament diàries davant de centres educatius i seus de l'administració, evidencien una capacitat organitzativa inusual i molta indignació. A això s'hi suma un altre element especialment sensible per a l'Executiu: la dimissió d'equips directius en més d'un centenar de col·legis i instituts.

Mentrestant, el Consell ha començat a llançar missatges contradictoris. Per una banda, Pérez Llorca ha insistit públicament que “sempre hi haurà negociació” i ha evitat tancar del tot la porta a un acord. Però, al mateix temps, la Conselleria d'Hisenda es manté com a principal fre a qualsevol millora substancial de la proposta econòmica. Diverses fonts coneixedores de les converses apunten que Educació ha intentat explorar algun marge addicional, però s'ha trobat amb un bloqueig pressupostari intern que dificulta oferir alguna cosa prou atractiva com per desactivar el conflicte.

Esa contradicció explica part de l'atzucac actual. La consellera Ortí va demanar divendres als sindicats una nova proposta, però les organitzacions convocants sostenen que les seves demandes són exactament les mateixes des del primer dia: homologació salarial progressiva amb altres autonomies, reducció de ràtios, millores organitzatives i retirada de determinades mesures impulsades unilateralment pel departament educatiu. “No som nosaltres qui hem canviat les condicions”, repeteixen fonts sindicals, que consideren que l'Executiu intenta reiniciar la negociació sense moure substancialment la seva posició.

La situació deixa l'Executiu valencià atrapat en una posició incòmoda. Cedir ara en matèria salarial o de ràtios podria interpretar-se com una rectificació després de setmanes de confrontació i desgast polític. I encara en cas d'arribar a un acord, el nivell d'indignació del cos docent, uns 76.000 empleats públics, és tan gran que li podrien passar factura en les eleccions de l'any que ve. Però mantindre l'estratègia de fermesa també té costos creixents: una vaga prolongada, un deteriorament evident del clima educatiu i un relat que comença a assentar-se entre part de l'opinió pública segons el qual el Consell ha perdut el control del conflicte.

Amb l'onzè dia de vaga en marxa, el problema ja no és únicament educatiu. És una crisi política sobre l'autoritat, la negociació i la capacitat de gestió d'un Govern que va apostar per l'ultimàtum i la mà dura i es troba ara negociant des d'una posició de debilitat. El dany a l'educació pública ja està fet.