LLEGIR EN CASTELLÀ
“D’adult era com un nen gran, i quan era nen va tenir vida d’adult”. El cineasta Joan Gamero li posa paraules al cartell del documental que va estrenar fa unes setmanes: El petit peó (Minimal Films i La Perifèrica). A banda i banda del títol hi apareixen fotografies. A l’esquerra, un noi: la mà dreta recolzada a la barbeta, la ratlla al costat, la mirada fixa en seixanta-quatre caselles blanques i negres. A la dreta, un home: els braços recolzats sobre la taula, el cap clar, la mirada fixa en seixanta-quatre caselles blanques i negres. Separades per unes dècades de diferència, és la mateixa persona: Arturo Pomar. El propietari d’una vida travessada per la seua espontaneïtat per jugar als escacs. Un talent innat i descomunal. El primer, també, de la llista de juguerois romputs que va acumular la dictadura franquista. Un règim que el va utilitzar com a soldat en el tauler de la geopolítica per després oblidar-lo en plena batalla.
Tot i que guarda molts paral·lelismes amb les històries de José Jiménez Fernández (Joselito) o Josefa Flores González (Marisol), la de n’Arturito no acaba amb l’estrella infantil enganxada a les drogues ni desapareixent sense condicions de l’escena pública. Si de cas, la maduresa de Pomar s’assemblaria a la de Pablito Calvo –el protagonista de Marcelino, pan y vino–, que va haver d’inventar-se un ofici, enginyer industrial i, després, promotor immobiliari, lluny dels rodatges perquè la seua cara adolescent no venia el mateix que el seu rostre de garrit. Però amb una diferència substancial: l’escaquista va fer feina com a funcionari de Correus no pas per deixar de ser escaquista, sinó per guanyar prou sous per poder continuar competint.
Com apunta Jeroni Bergas Ferriol, el biògraf que més profundament ha estudiat la vida de Pomar i una de les veus que se senten a El petit peó, n’Arturo de trenta-un anys que va fer taules amb Bobby Fischer en la que potser sigui la seva partida més famosa (Estocolm, 1962) “jugava molt millor” que n’Arturito de quinze anys a qui Francisco Franco va imposar la Gran Creu d’Alfons X el Savi (El Pardo, 1946). I, tanmateix, si en alguna cosa coincideixen els qui han intentat reconstruir la biografia de Pomar és que el nen prodigi dels quaranta va ser una àncora que li va impedir arribar més lluny. La metxa de l’esquizofrènia que va patir just al tocar la plenitud.
Una “cuca de llum” per il·luminar la postguerra
Arturo Pomar Salamanca neix a Palma l’1 de setembre de 1931. Es cria a Santa Catalina –una de les zones més turistificades de la ciutat actualment, però llavors un barri de classe treballadora, de pescadors i mariners–; en una família xueta –descendents dels jueus mallorquins convertits al cristianisme; en aquell moment, una comunitat que encara patia discriminació i atacs verbals i físics–, d’extracció humil però amb negoci propi –una botiga on es venia or al centre de la ciutat– i afició pels escacs. De les partides que enfrontaven el seu güelo amb el seu pare, el petit no només aprèn a moure les peces: descobreix el joc en tota la seua dimensió, en desxifra els codis, s’endinsa en un llenguatge, trasllada la seua ment al tauler. Quan acabi la Guerra Civil i el nen tengui vuit anys i escaig, les seues neurones estaran ocupades per una sola qüestió: com fer escac i mat al rei rival.
Els anys quaranta són frenètics per a Arturo Pomar. D’alguna manera, expliquen la resta de la seua existència. Els comença, amb onze anys, causant eufòria entre els escaquistes que es reunien al Café del Born –al bell mig del centre burgès de Palma– i els acaba, amb divuit, marxant pel seu compte de gira americana: l’Argentina, Mèxic, Cuba, els Estats Units i una sanció de la dictadura, que deixa de mimar-lo. Mentre Joselito, Marisol i Pablo Calvo arriben al món, l’al·lot escaquista és tan famós com ho seran ells abans o després de fer la comunió. Al cineasta Gamero li agrada definir el seu personatge com “un Rafa Nadal dels escacs, un mallorquí universal”. I no li falta raó. Amb l’aparició de Pomar i el futbol tocat i gairebé enfonsat pels efectes de la Guerra Civil –camps destruïts, futbolistes exiliats, directius assassinats; tardarà gairebé una dècada a recuperar-se, fins que Zarra, Kubala, Di Stéfano i companyia evidenciïn que és més fàcil celebrar un gol que una obertura siciliana–, els escacs es converteixen en un espectacle molt popular. Tant com la tauromàquia o la boxa.
Mentre Joselito i Marisol venen al món, Arturo Pomar és tan famós com ho seran ells. Amb l'aparició del nen escacista i el fútbol tocat i gairebé enfonsat pels efectes de la Guerra Civil, els escacs es converteixen en un espectacle molt popular. Tant com la tauromàquia o el boxeig
Avisats pels seus companys d’armes mallorquins, els oficials que controlen el Consell Superior d’Esports veuen, per tant, “una cuca de llum” en aquell petitó que acaba d’aconseguir el subcampionat provincial derrotant jugadors adults. La guerra sense morts que lliura Arturo Pomar pot il·luminar una postguerra marcada per la resistència del maquis, les presons plenes de presos polítics, les fosses comunes encara fresques a la memòria col·lectiva, els talls de subministrament i una dieta basada en els grams que marcava la cartilla de racionament. Els primers governs franquistes caminen per la corda fluixa de la neutralitat per no tornar a entrar en guerra i, com a càstig, les potències aliades menyspreen els militars que van perpetrar el cop d’estat del 36.
A l’al·lotet li concedeixen privilegis perquè el necessiten: és el “Mozart dels escacs”, com l’anomena la premsa, qui romp l’aïllament participant en un torneig que se celebra a Londres, precisament per commemorar la victòria britànica a la Segona Guerra Mundial. Aquesta invitació provoca el boicot dels escaquistes soviètics i molt més. El nen Pomar desafia amb solvència grans mestres. Enlluerna els cronistes de The Times. Els ducs d’Alba li regalen vint-i-cinc lliures com a premi. Franco s’anima a rebre’l. El Marca li dedica portada rere portada. Aquell xaval és tan conegut que bona part del país sap que té com a mascota un ca anomenat Alfil.
A aquell al·lot li concedeixen privilegis perquè el necessiten: és el 'Mozart dels escacs', com l’anomena la premsa, qui romp l’aïllament participant en un torneig que se celebra a Londres, precisament per commemorar la victòria britànica a la II Guerra Mundial
La Federació Espanyola d’Escacs li fa un test psicotècnic, que el declara “apte” per convertir-se en professional abans d’arribar a la majoria d’edat. Una prova, pel que sembla, molt més laxa que les que llavors utilitzava la Unió Soviètica –el principal viver d’escaquistes del món– per decidir si promocionava –o encara no– les seues promeses. Ningú no vol que aquella màquina de fabricar prestigi internacional –i diners– s’aturi. Tampoc els pares d’un jove que avui seria qualificat “d’altes capacitats i, suposo, asperger”, diu Gamero. L’adolescència de Pomar circulava per altres camins. El 1944 passa de cursar el batxillerat al Monti-sion palmesà a fer-ho a l’Areneros madrileny, un dels grans col·legis que els jesuïtes gestionaven a la capital espanyola. “Va arribar un moment en què, si volia continuar millorant, havia d’anar a Madrid. Ara, amb la possibilitat de jugar als escacs per internet, potser això no passaria, però, curiosament, en jugar tantes simultànies i enfrontar-se gairebé sempre a jugadors pitjors o molt pitjors que ell, probablement no va poder desenvolupar tot el seu potencial”, diu Gamero.
La fama l’havia convertit en una atracció de la qual treure rendiment. “El van tractar com una moneia de fira i, tot i que va rebre classes d’Alexander Alekhin, tot un campió mundial amb qui va fer taules en una partida del Torneig de Gijón, unes lliçons que li van servir molt perquè Arturo Pomar l’admirava, no li van posar un professor perquè desenvolupàs les idees escaquístiques que tenia al cap”, resumeix el biògraf Bergas. Un any abans del seu trasllat a Madrid, la propaganda franquista ja li havia dedicat un No-Do –“Arturito Pomar tiene once años y es aparentemente un niño como los demás. Un niño que monta en bicicleta y juega con los otros chicos. Adquiere con entusiasmo la prensa infantil que corresponde a su edad. En la tienda de juguetes se encuentra en su auténtico elemento y quisiera llevársela toda a casa. Sin embargo, este niño es un maravilloso jugador de ajedrez”– que acaba pronosticant el seu futur: “Confiemos que con el tiempo será un verdadero Capablanca”.
El van tractar com un moneia de fira i, tot i que va rebre classes d’Alexander Alekhin, tot un campió mundial amb qui va fer taules en una partida al Torneig de Gijón unes lliçons que li van servir molt perquè Arturo Pomar l’admirava, no li van posar un professor perquè desenvolupàs les idees escaquístiques que tenia al cap
Aconseguirà el mallorquí emular l’escaquista cubà d’arrels catalanes, un altre fenomen juvenil? No, perquè mai no va estar a prop de ser campió mundial i José Raúl Capablanca Graupera va retenir el títol durant sis anys (1921-1927), però el paral·lelisme és evident, segons Jeroni Bergas, amb un escaquista contemporani: “Faustino Oro”, un boix argentí que va camí de ser gran mestre i es va convertir, el setembre passat, en el propietari de la qualificació més alta per a un jugador sub-12, “l’haurien de cuidar i no exposar tant, perquè si no serà inevitable que el seu creixement psicològic no sigui el d’un adolescent normal, i això passa factura”. “Hauria d’haver-hi límits més clars per competir”, afegeix.
Carme Pérez, la mestra d'escacs
Eduard Pomar i Pérez parla un català barceloní que, de tant en tant, deixa escapar un verb, una paraula o un fonema típics del valencià. L’únic dels set fills de l’escaquista mallorquí que continua jugant tornejos –a nivell aficionat– es va criar, juntament amb els seus germans, a Sant Cugat del Vallès, però viu a Llíria. I, a més, els va educar una dona nascuda a Manuel, un poble situat al sud de la Ribera Baixa valenciana: Carme Pérez Gosalbes, la germana d’un escaquista que competia amb Pomar i que, igual que el seu cunyat, també es va convertir en carter.
–El meu pare no era una persona totalment hermètica. Li agradava explicar quan havia anat a Amèrica o les seves partides contra jugadors fortíssims com [Miguel] Najdorf o [Svetozar] Gligorić, però, curiosament, va ser la nostra mare qui va ensenyar a jugar als escacs en Joan, el gran; ell era qui tenia més talent, i va ser qui va ensenyar la següent germana, l’Esperança. No sé si el nostre pare no tenia interès a ensenyar-nos o pensava que no jugàvem prou bé.
Ho rememora n’Eduard Pomar. Com la roba que s’heretava en aquelles famílies quilomètriques del Desarrollismo, els escacs van anar passant entre els quatre fills i tres filles que Arturo i Carme van tenir en tot just deu anys: “A casa s’hi muntaven competicions”. Una imitació infantil dels tornejos internacionals als quals, durant els seixanta, encara continuava viatjant un Pomar ja marginat pel règim, però que es va mantenir fins a finals dels setanta com el millor jugador espanyol.
El meu pare no era una persona totalment hermètica. Li agradava explicar quan va anar a Amèrica o les seves partides contra jugadors fortíssims com [Miguel] Najdorf o [Svetozar] Gligorić, però, curiosament, va ser la nostra mare qui va ensenyar a jugar als escacs en Joan, el gran
Als anys cinquanta, mentre travessa la vintena, el llinatge del mallorquí no cau en l’anonimat, però sí que deixa de ser l’esportista espanyol més conegut. Això, però, no va fer minvar les seues aspiracions i, encara que van baixar els seus ingressos, sense arribar a fer-se ric, va poder mantenir-se gràcies al sou que cobrava com a jugador de la secció d’escacs del Reial Madrid, extingida als anys setanta. Sense luxes i compaginant els tornejos seriosos amb les simultànies que s’organitzaven al frontó Fiesta Alegre. Tot i així, va aconseguir un ELO de 2.655 punts, va guanyar set vegades el campionat nacional i va quedar a les portes de ser un dels vint millors escaquistes del món. Fins que Anatoli Kàrpov el va arrossegar en una partida disputada a Gran Canària (1977), Arturo Pomar va ser un habitual de les principals cites que es disputaven a Espanya. “El seu nom va ser un dels primers no soviètics que vaig conèixer a través de textos sobre escacs. Avui no ha estat encertat, però ningú no dubta del seu talent quan està en forma”, va dir el rus, ja aleshores campió mundial.
N’Arturo Pomar va ser un dels primers no soviètics que vaig conèixer a través de textos sobre escacs. Avui no ha estat encertat, però ningú dubta del seu talent quan està en forma
1962 va ser el seu cim i, alhora, la seua condemna. Pomar havia guanyat dos anys abans el Zonal de Madrid i aconsegueix arribar fins a l’Interzonal, el torneig que selecciona sis dels vuit jugadors que s’enfrontaran a les eliminatòries per definir l’aspirant al títol. Llavors, el defensor de la corona era Mikhaïl Botvínnik. D’origen soviètic, com tots els escaquistes –Petrosián, Tal, Smyslov, Spasski, Korxnoi, Kàrpov, Kasparov– que es van disputar totes les finals mundials entre 1951 i 1993, amb l’excepció de Fischer. Els escacs eren un dels millors coets de la falç i el martell durant la Guerra Freda i, també, una raó de pes per marginar –i forçar a escapar lluny de Moscou– aquells que no gaudien del favor del Comitè Central del Partit Comunista. Un cas claríssim va ser Alekhin. Al tòtem al qual havia meravellat la intel·ligència d’Arturito el van trobar mort –amb la taula parada després de dinar i davant d’un tauler d’escacs– al seu refugi d’Estoril un 24 de març de 1946. Enfrontat als bolxevics, feia vint-i-cinc anys que vivia a l’exili i representava França a les competicions. Poc després de la seva mort –mai aclarida– havia de desafiar Botvínnik per recuperar el ceptre que havia guanyat per primera vegada el 1927 vencent, precisament, Capablanca.
Els escacs eren un dels millors coets de la dalla i el martell durant la Guerra Freda i, també, una raó de pes per marginar –i obligar a l’exili– qui no gaudia del favor del Comitè Central del Partit Comunista
Sol davant el perill a Estocolm
Malgrat el domini de la URSS, el desenllaç hauria pogut ser diferent per a Pomar si hagués arribat a Estocolm sota bandera nord-americana. Quan va viatjar per Amèrica a finals dels quaranta, els ianquis (abans de descobrir el fenomen Fischer i modelar-lo per destronar el poder soviètic) li van oferir la nacionalitat, que va rebutjar, igual que la mexicana. Va competir, doncs, a l’Interzonal suec com a espanyol, sense analistes ni ajudants, ni tampoc suport emocional. Sol davant el perill en una època en què les partides s’ajornaven quan queia el sol i es reprenien l’endemà. A l’habitació del seu hotel, el mallorquí va passar nits en blanc, analitzant moviments i variants, exprimint el suc del seu coeficient intel·lectual, confiat que podria estirar els duels per, amb el joc de peons que tan bé dominava –el seu segell–, acabar derrotant el rival.
–Aquell sobreesforç, sumat a l’acumulació de simultànies que havia jugat de petit, li va provocar el primer brot d’esquizofrènia. El va patir durant aquell torneig. A nivell esportiu va ser una llàstima perquè el va fer caure de la sisena a l’onzena posició i quedar sense classificació, i, a nivell personal, és clar, marcaria la resta de la seva vida, començant per un envelliment prematur.
Ho diu Joan Gamero. Al fil, Jeroni Bergas recorda que “els escacs són una de les activitats més addictives que poden existir”. “Des que es juga per internet, encara més”, diu el biògraf. “Cal saber dosificar-se i organitzar el temps, perquè si no, suposa un desafiament mental que et devora. Ramón y Cajal ens pot servir d’exemple: ell mateix deia que va deixar de jugar als vint-i-pocs anys per poder dedicar-se a la recerca científica”, afegeix. La mort, el 19 d’octubre passat, del gran mestre Daniel Nadya Naroditsky –estatunidenc, fill de jueus soviètics–, que s’investiga com un possible suïcidi o sobredosi, després de les insinuacions que durant un any ha escampat l’excampió mundial rus Vladímir Kràmnikacusant-lo de fer trampes, ha tornat a situar el binomi escacs-salut mental a les portades dels diaris. Fa mig segle, en canvi, era un tabú.
El sobreesforç, més l’acumulació de simultànies que havia jugat de petit, li van provocar el primer brot d’esquizofrènia. El va patir durant un torneig a Estocolm. A nivell esportiu va ser una llàstima perquè el va fer caure de la sisena a l’onzena posició i no classificar-se i, a nivell personal, és clar, marcaria la resta de la seva vida, començant per un envelliment prematur
Els efectes de l'esquizofrènia
A més del primogènit –ja difunt–, són els altres quatre fills més vinculats als escacs els qui van decidir participar al documental de Joan Gamero. Els seus testimonis i records s’entrellacen amb els de jugadors reputats com Miguel Illescas o Paco Vallejo i amb els d’experts com Leontxo García, el periodista que escriu cròniques i anàlisis escaquístiques a El País des del primer dels duels Kàrpov-Kaspàrov. “Va ser durant una partida”, diu el cineasta, “amb Consol, germana d’Eduard i amiga des de fa anys, quan va començar a explicar-me la intrahistòria familiar i jo vaig començar a pensar que allà hi havia un documental”. “És la primera vegada que els fills parlem del nostre pare”, diu Eduard Pomar, que continua: “Nosaltres, de nens o adolescents, no sabíem què li passava. Sabíem que una vegada l’havien ingressat en un centre però poca cosa més. De les malalties mentals se n’ha començat a parlar obertament fa quatre dies. La nostra mare va ser qui més ho va patir, perquè dels escacs no es podia viure, i menys una família tan nombrosa com la nostra. Això va fer que primer ell i després també ella es posessin a treballar a Correus. El meu pare no va poder dedicar-se tant com hauria volgut als escacs. En un altre país, segurament, no hauria tingut aquesta dificultat”.
Nosaltres, quan érem nens o adolescents, no sabíem què li passava. De les malalties mentals se n’ha començat a parlar obertament fa quatre dies. La meva mare va ser qui més ho va patir perquè dels escacs no es podia viure. Això va fer que primer ell i després també ella es posessin a treballar a Correus. El meu pare no va poder dedicar-se tant com hauria volgut als escacs. En un altre país, segurament, no hauria tingut aquesta dificultat
A finals dels seixanta, Carme Pérez acompanyà al jugador d’escacs en els seus viatges durant un parell de temporades. La dona d’Arturo Pomar va ser molt més que una assistent per al seu marit. Havia, per exemple, d’administrar-li la medicació. “Una anècdota que explica que aquell gran escaquista no sabés moure’s sol pel món és que, quan marxava d’una ciutat, deixava la maleta a l’hotel i, en arribar al destí, havia de comprar-se roba nova”, explica Gamero. Un símptoma del seu trastorn que tampoc no va ajudar que els sous que guanyava als tornejos importants –com l’Internacional d’Alacant, que va guanyar dos voltes– li rendissin prou per arribar a final de mes sense fitxar a les oficines de Correus, on va treballar: primer a Ciempozuelos (Madrid) i després a Esplugues de Llobregat, abans de traslladar-se al centre de Barcelona, ja amb la família establerta a Sant Cugat del Vallès.
“Des de petit l’havien tingut entre cotó fluix. Potser és la raó per la qual es trobava tan còmode entre les elits quan va ser algú força modest, perquè mai no es va queixar ni va demanar res públicament”, raona el cineasta sobre un personatge que mostra aquest tarannà conformista en diverses entrevistes recopilades per Jeroni Bergas. Com a molt, i tot i que tornà unes quantes voltes per mor dels escacs a l’illa on va néixer, confessava que s’enyorava un poc dels carrers de Palma. Són converses enregistrades als vuitanta, amb un Arturo Pomar ja sexagenari i dedicat a les partides de clubs de barri, vestint davant l’escaquer jerseis i boina en comptes de trajos i corbata. Mantenia, però, una cert aura de llegenda. Tot i ser fora completament fora de l’aparador mediàtic, va anar a buscar-lo l’escriptor Josep Pla per demanar-li suport quan va intentar presentar-se, al final dels seus dies, a la presidència del FC Barcelona, i el professor Enrique Tierno Galván, quan ja havia estat elegit alcalde de Madrid, va jugar una partida pública d’escacs amb ell.
Van ser el ressò d’uns anys vertiginosos en què els germans Pomar “van haver de passar un temps en un internat perquè ningú no podia ocupar-se d’ells”, un episodi que “sens dubte va marcar les seues vides”, segons apunta Gamero. Alhora, el cineasta destaca aquest detall: “un home conservador, però que mai no es va involucrar en política perquè el que l’interessava era els escacs”, es va casar amb una dona “obertament pancatalanista” i va tenir fills que han militat en partits independentistes com ERC, com Eduard (empresonat durant la seva joventut en el marc de l’Operació Garzón, una actuació contra Terra Lliure que va acabar generant denúncies per tortura policial) o com el seu germà Adolf, “que ha estat un referent en el moviment okupa de Barcelona”.
“La biografia d’aquest home i de la seva família donaria per una sèrie d’almenys sis capítols. No entenc com no ha transcendit més la seva figura. És completament cinematogràfica”, explica el director d’El petit peó. El documental es podrà veure properament a Televisió Espanyola i TV3 i ha tornat a posar el focus sobre un personatge que, com un Guadiana, emergeix i s’enfonsa en l’oblit. Entre els vuitanta i el canvi de segle, diversos van ser els homenatges i distincions que li van fer a Mallorca i Catalunya abans que morís el 2016. Quatre anys més tard, Paco Cerdà va publicar El peón, una vida transformada en crònica que va fer guanyar el Premi Cálamo al periodista valencià.
Després de publicar, el 2008, el seu llibre (que apareix citat en el de Cerdà), Jeroni Bergas no ha deixat de recopilar informació, dades, documents i imatges sobre una figura que l’obsessiona. Creu que el seu llegat mereix un record més sòlid que el carrer que l’Ajuntament de Palma li va dedicar a la barriada de can Pastilla. “És poc més que l’aparcament d’un hotel”, ironitza el biògraf. Al seu poble, Maria de la Salut, aquest monitor i àrbitre d’escacs té un projecte en marxa per habilitar un espai que, més que un museu, es converteixi en un centre d’interpretació per entendre què passava pel cap d’Arturo Pomar.
Deu anys abans de derrotar Boris Spasski i ser campió mundial a Islàndia –l’illa on s’exiliaria i moriria el 2008, patint, probablement, una altra esquizofrènia, en el seu cas no diagnosticada–, un Bobby Fischer de divuit primaveres li va dir a aquell escaquista que li havia arrencat unes taules a Estocolm:
–Pobre carter, amb el talent que tens i hauràs de tornar a Madrid a enganxar segells.