LLEGIR EN CASTELLÀ
Quan despenja el telèfon, Joan Josep Estrany Bertos va directe al gra:
–Les precipitacions que van caure sobre Eivissa són homologables a les de Sant Llorenç pel que fa a intensitat i quantitat acumulada. L’única diferència és que, en el cas eivissenc, la pluja va caure en dues tongades diferents i es va concentrar a la franja costanera. Si hagués caigut només dos o tres quilòmetres terra endins (la mateixa quantitat i intensitat), hi hauria hagut problemes greus. Molt greus.
Aquest expert –doctor en Geografia, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), compromès amb desentranyar els misteris de les inundacions des que la Mallorca de la seva adolescència patí fortes riuades a la fi de l’estiu de 1989, amb tres morts a Felanitx– no cita per caprici el temporal que va causar dotze víctimes i un desaparegut a Sant Llorenç des Cardassar l’octubre de 2018. Primer, perquè després d’aquella tragèdia –un xoc per a la societat mallorquina– es van començar a moure les fitxes per crear l’Observatori de Riscos i Emergències de les Illes Balears (RiscBal), que ell mateix dirigeix. Segon, perquè entre dilluns i dimarts de la setmana passada els responsables d’aquella àgora –que proporciona informació actualitzada al segon de manera lliure a través del seu web– no van deixar de revisar i mesurar les conseqüències de la fúria amb què l’extempesta Gabrielle va descarregar 254 litres sobre la ciutat d’Eivissa i la seua perifèria, dades mai vistes en aquest segle. Les primeres hores del 30 de setembre van ser llargues. De matinada, el RiscBal ja publicava un avís: les inundacions picaven a les portes de la capital eivissenca.
“Quan hi ha morts”, explica el geògraf Estrany, “és perquè la velocitat de l’aigua supera els tres o quatre metres per segon. Aquest és el llindar perquè arrossegui, no dic ja una persona, sinó un vehicle (quedar-se dins d’un cotxe en un episodi així dona una falsa sensació de seguretat, pot ser fatídic). A Eivissa hem tengut sort que no hi hagi hagut una resposta hidrològica a les lleres i escorrenties que envolten el Pla de Vila. En aquell cas estaríem parlant d’una torrentada en lloc d’unes inundacions”.
Quan hi ha morts és perquè la velocitat de l’aigua supera els tres o quatre metres per segon. Aquest és el llindar perquè arrossegui, no dic ja una persona, sinó un vehicle (quedar-se dins d’un cotxe en un episodi així dóna una falsa sensació de seguretat, pot ser fatídic)
A prop de la gran inundació
L’anàlisi d’Estrany coincideix força amb la de Miquel Grimalt Gelabert, un altre geògraf de la UIB que, igual que el seu col·lega (a qui va avaluar la tesi, centrada en les sedimentacions de na Borges, el torrent més llarg de Mallorca), també va dedicar el seu doctorat a qüestions hídriques. En el seu cas, a estudiar les inundacions documentades a la seua illa des del segle XIII.
Mentre a Eivissa el primer balanç institucional apuntava alguns ferits –cap de greu– i cap mort, la veu de Grimalt va ser la primera d’un especialista que va sonar a IB3 Televisió. Per assenyalar, sense anomenar-los, el principal agreujant de les gotes fredes: els embuts i embussos que provoca el ciment.
“Evidentment, ha plogut molt i és natural que una zona baixa s’inundi”, va dir Grimalt, durant l’informatiu nocturn de la cadena pública, en directe, “però si feim un passeig marítim que fa de frontera d’un territori que havia estat una albufera, amb unes sèquies que, antigament, l’irrigaven i acabaven traient l’aigua cap a la mar... li hem posat un tap. Hem estat molt a prop de la tempesta perfecta per provocar una gran inundació. No ho ha arribat a ser perquè s’ha quedat al litoral i no ha arribat a les muntanyes de l’interior. En aquell cas, hauria estat una autèntica...”.
'Hem estat molt a prop de la tempesta perfecta per provocar una gran inundació. No ho ha arribat a ser perquè s’ha quedat al litoral i no ha arribat a les muntanyes de l’interior. En aquell cas, hauria estat una autèntica…', va dir Miquel Grimalt Gelabert, geògraf, a IB3
La frase del geògraf va quedar suspesa perquè el presentador del telenotícies li va preguntar per altres zones de l’arxipèlag vulnerables. Inundables. Grimalt va citar el districte de Llevant, els barris –en el seu origen– obrers que van permetre créixer Palma cap a l’est a base d’urbanitzar horts creats després d’assecar marjals. Una rèplica gegantina d’es Pratet, el barri eivissenc que, en aquells instants, més patia les inundacions. Després, la connexió va anar fins al parc de bombers d’Eivissa, on els responsables polítics atenien els periodistes.
Tots –Govern, Consell, ajuntaments–, del PP, amb l’única excepció del socialista Alfonso Rodríguez, delegat del Govern. Marga Prohens, presidenta del Govern balear; Vicent Marí, president del Consell d’Eivissa, i Rafael Triguero Costa, alcalde de la capital insular, van insistir en la “ràpida coordinació”; en els “reforços” de bombers i militars, que van desembarcar des de Mallorca i València; en la “incapacitat de les infraestructures” per absorbir un aiguat així; en què, “per primera vegada”, s’havia activat a la comunitat l’alerta ES-Alert, i en el compromís de “les forces de l’ordre” per evitar una tragèdia humana. Com si volgués remarcar aquest últim punt, l’alcalde Triguero duia posada la jaqueta groga de la policia local amb què va aparèixer a les xarxes socials de l’ajuntament durant tota la jornada.
Silenci polític
Ni en aquella primera compareixença, ni en les que s’han succeït els dies següents, els dirigents populars han fet al·lusió a la manca de planificació urbanística o a l’especulació immobiliària com a factors de risc. El més semblant han estat unes declaracions, al Periódico de Ibiza, on Mariano Juan, conseller eivissenc de Territori, i Vicent Roig, alcalde de Sant Josep de sa Talaia, critiquen la manca de drenatge dels passos subterranis que es van excavar per construir l’autovia de l’aeroport. Ometent que, fa dos dècades, van ser majories absolutes del PP –Jaume Matas, al Govern; Pere Palau, al Consell– les que van tirar endavant un projecte que va provocar una enorme resposta social i uns sobrecostos milionaris. “S’ha demostrat que aquest model faraònic de túnels i trinxeres posa en perill la seguretat de les persones”, va respondre la federació eivissenca del PSOE mitjançant un comunicat.
Ni en la seua primera compareixença, ni en les que s’han succeït els dies següents, els polítics del PP han fet al·lusió a la manca de planificació urbanística o a l’especulació immobiliària com a factors de risc
El ple extraordinari convocat per l’Ajuntament d’Eivissa es va centrar a sol·licitar, per unanimitat, a la Moncloa l’estatus de zona catastròfica per a la ciutat. Un Reial Decret significa sous públics per reparar destrosses i pèrdues. Més d’un establiment –des de comerços fins a grans hotels de cinc estrelles– ha hagut d’avançar de manera forçada la fi de la temporada turística i, una setmana després, a habitatges, magatzems i garatges encara se’n treu el fang. Els càrrecs públics del PP tampoc no han citat el creixement demogràfic i turístic com el fil que enllaça les causes del desastre. El 1977 i el 1992, quan també es van registrar inundacions importants, la capital rondava els 20.000 i 30.000 habitants, respectivament. Ara frega els 54.000 –sense comptar les 17.000 places turístiques legals ni els habitants dels poblats de barraques que envolten el nucli urbà– i, essent un terme minúscul, s’ha convertit en una petita urbs. Eivissa té la mateixa densitat de població que una gran capital com Sevilla.
Eivissa té la mateixa densitat de població que una capital com Sevilla. Els càrrecs públics del PP tampoc no han esmentat el creixement demogràfic i turístic com el fil que enllaça les causes del desastre. L’expansió no hauria estat possible sense construir damunt horta i marjal
De vila a ciutat
L’expansió no hauria estat possible sense construir damunt horta i maresma. El geògraf Grimalt va recordar durant la seua intervenció a IB3 que l’emplaçament original d’Eivissa es va triar, precisament, perquè era un puig, a la boca d’una badia, envoltat d’aiguamolls. Un lloc fàcil de defensar a dos passes d’una plana: finques fèrtils –quan els torrents es desbordaven, el sòl s’enriquia– que, abans i després de la conquesta cristiana, treballaven esclaus, administraven majorals i posseïen nobles. Però allò que un dia va ser la fortalesa d’un indret al qual, pel seu tamany, sempre s’ha dit vila i no ciutat, avui és el seu taló d’Aquil·les. Hi ha naus, fàbriques, cinturons de circumval·lació, hotels, discoteques, restaurants, ports deportius i més edificis en obres en allò que des de sempre ha estat una zona inundable.
El paisatge de bancals, parets i murs, sèquies, molins, ametllers i garrovers que durant segles havia protegit dels desastres naturals els pocs milers de vesins que vivien a un costat i a l’altre de les murades va desaparèixer en tot just unes dècades. La vila es convertia en ciutat. Era més gran, però més feble: un tobogan que no infiltra l’aigua, un gegant amb peus de fang. L’antítesi d’aquesta comarca inundable serien altres racons de l’illa on va ploure gairebé el mateix la setmana passada, però no hi va haver aiguats. L’arquitectura agrícola en va minimitzar l’impacte.
Allò que un dia va ser la fortalesa d’un indret al qual, pel seu tamany, sempre se li ha dit vila –i no ciutat– avui és el seu taló d’Aquil·les. Hi ha naus, fàbriques, cinturons de circumval·lació, hotels, discoteques, restaurants, ports deportius i més edificis en obres en allò que des de sempre ha estat una zona inundable
El PP no prohibeix construir en zona inundable
Aquesta amenaça ja la va detallar –com recordava aquesta setmana el digital Noudiari– un mapa elaborat per la Conselleria de Medi Ambient durant el primer Govern de Francesc Antich (2001) i la corroboren els estudis dels historiadors locals: hi ha documentació sobre inundacions a l’Edat Mitjana i a l’Edat Moderna. Sobretot, a ses Salines, on les riuades que ara engoleix l’autovia de l’aeroport colpejaven aleshores la indústria que extreia mineral dels estanys.
Malgrat tots aquests precedents, el boom turístic –en dictadura– i els primers plans d’ordenació urbana –ja en democràcia, a finals dels vuitanta– van fomentar i normalitzar una pràctica que Marga Prohens, pressionada per Vox, es resisteix a prohibir de manera taxativa: la construcció en zones inundables. Fa una setmana, la presidenta autonòmica analitzava els efectes del temporal mentre tenia darrere seu un alcalde, Marcos Serra, que planteja aprovar un nou planejament urbanístic que manté la possibilitat de construir hotels vora la desembocadura de dos torrents a Sant Antoni de Portmany.
Aquest dimecres, el Govern està convidat a seure a la taula de diàleg on l’Aliança per l’Aigua intenta reunir periòdicament tots els actors de la societat civil: institucions públiques, patronals, ecologistes, entitats culturals, científics. “La primera prevenció hauria de ser no construir en zones inundables: no es poden repetir en un futur imatges com les de Platja d’en Bossa –turistes sortint d’un hotel que s’ha inundat– a la badia de Sant Antoni. Demanarem solucions urgents. És un perill –i ho vam veure al barranc del Poio, a la DANA de València– quan s’encaixen rius i rambles, se’n cimenta la llera, i deixen d’estar vinculats al seu territori fluvial: això augmenta el risc d’una crescuda sobtada del cabal”, anticipa Juan Calvo.
El coordinador de l’Aliança per l’Aigua confessa que, a vegades, se sent atrapat al Dia de la Marmota. Com si, en lloc de biòleg i doctor en Ecologia, fos una mena de trasllat d’aquell reporter que, a principis dels noranta, va encarnar Bill Murray en un dels seus papers més celebrats. La raó? Sant Llorenç des Cardassar i Eivissa tornen a connectar-se: a l’octubre del 2018 va enviar a la premsa insular un article –molt d’anàlisi, poca opinió– gairebé calcat al que ha escrit l’octubre del 2025.
És un perill –i ho vam veure al barranc del Poio, a la DANA de València– quan s’encaixen rius i rambles, se’n cimenta la llera, i deixen d’estar vinculats al seu territori fluvial: això augmenta el risc d’una crescuda sobtada del cabal
– Això vol dir que la major part dels anuncis que es fan després d’una desgràcia queden al tinter per l’estructura governativa que tenim. Tant se val el partit que governi, tot es demora moltíssim, i la realitat ens passa per damunt. El mateix passa amb la sequera: no cal esperar que se’n repeteixi una com la que acabem de viure per aplicar mesures. Em rellegesc i pens: si és que dic el mateix que fa vuit anys!
Calvo diu que, malgrat tot, és optimista. Considera que es pot instal·lar una xarxa de dipòsits de tempesta “lluny de la cota zero” que alleugereixin el que ja existeix al port –1.800 metres cúbics, completament superat el 30 de setembre– en els dies clau, i continua insistint, sobretot, que ses Feixes –des Prat de ses Monges i des Prat de Vila: ocupaven 60 hectàrees, ara menys de la meitat– es poden recuperar.
“Per ser un espai-esponja”, diu Calvo, i exposa la qüestió de manera molt gràfica: “Encara conservam una part dels aiguamolls que envolten la ciutat. S’ha d’evitar que continuïn degradant-se. Com? Reconnectant-los amb les escorrenties i els torrents que, de manera natural, hi desemboquen. Amb la proposta per a ses Feixes no estam inventant la roda: tenim un exemple molt evident a Alacant, on es va recuperar una albufera convertint-la en parc urbà. Si féssim això a Eivissa, aconseguiríem tres coses: crearíem un espai on el ciutadà pogués gaudir diàriament, recuperaríem biodiversitat (amb el canvi climàtic hem de renaturalitzar les nostres ciutats) i augmentaríem la nostra capacitat de recollida d’aigües”.
Els plantejaments del coordinador de l’Aliança per l’Aigua tenen un enemic: l’altíssim valor del sòl. El PGOU que va aprovar el govern municipal de la capital eivissenca el 2023, després d’anys i anys de tràmits. El nou full de ruta urbanística va eliminar la possibilitat d’edificar a ses Feixes des Prat de Vila, gairebé un descampat, en estar empresonades entre avingudes i rondes, i mig cobertes per un aparcament gegant, que continuava negat vint-i-quatre hores després de la darrera tempesta. La reacció no es va fer esperar: la comunitat de propietaris de la marjal va presentar un contenciós administratiu contra l’Ajuntament d’Eivissa. No volien renunciar al dret de construir dins l’aiguamoll.