LLEGIR EN CASTELLÀ
A na Fernanda Forcade se li rompen les paraules mentre observa la destrossa que la tempesta ha causat a ca seua. Com si calculàs tot el que ha perdut, com si preveiés els problemes que li vendran. La seua veu, d’accent argentí, sona fluixeta: “Mira cap allà com ha quedat tot, tot el terra aixecat. I quina pudor que fa. Estic fora de mi”. El motiu del bloqueig de na Fernanda va ser, primer, el raig que va brollar entre dos rajoles del bany i, més tard, la mànega a pressió en què es va convertir aquell raig. Una ferida oberta que va tenyir de marró els quaranta i escaig metres quadrats del semisoterrani on viu amb els seus dos gats. Un dels mixos està pujat a la taula d’un balcó que s’eleva a nivell de la vorera del carrer. Sense gaires dades oficials encara –més enllà del centenar i mig de rescats, gairebé seixanta en domicilis i, miraculosament, cap víctima– el drama personal de na Fernanda segurament sigui un dels pitjors que deixa a Eivissa la borrasca batiada com a Ex-Gabrielle.
“L’aigua i el fang van entrar per aquí, van sortir al passadís i van anar entrant als altres pisos. Però aquesta casa es va endur la pitjor part, és clar, perquè està paret amb paret amb el garatge. Vam venir a ajudar-la amb fregones, graneres; el que teníem per evitar que pugés massa el nivell. Al passadís vam fer un forat a la paret perquè hi sortís, l’aigua; tot i així, mira, dos pams”, diu en Jesús, el responsable de manteniment de l’edifici on viu na Fernanda; i assenyala un forat picat a contrarellotge. A la seua esquena hi ha oberta la porta d’un altre habitatge: a la paret del que pareix la cuina hi pengen, en format calendari, una verge –impossible d’identificar a tanta distància– i un Sagrat Cor. Les rajoles del terra que condueixen fins a les imatges religioses estan impol·lutes.
En els “vint anys” que duu fent feina en finques urbanes i hotels d’Eivissa, en Jesús –un manetes: paleta, lampista, electricista– no havia vist “res igual a la tempesta que va caure entre dilluns i dimarts”. “A les quatre o cinc de la matinada”, diu, “ja teníem el garatge mig inundat i devien ser les onze, onze i mitja, quan la Fernanda ens va avisar del que estava passant a ca seua”. “Mireu!”, afegeix baixant a les palpentes les escales que condueixen a l’aparcament subterrani, “veis aquella marca? Fins aquell graó ho teníem ahir inundat quan al migdia ens va arribar l’alarma”.
La cronologia d’en Jesús quadra amb el que expliquen els agents de l’Institut Balear de la Natura que intenten drenar la banyera plena d’objectes flotants fàcils d’identificar –taulons, bosses de fems, botelles de plàstic, coixins, el cartellet verd d’una sortida d’emergència– en què s’ha convertit el garatge. La brigada –cinc hòmens i una dona, al comandament– és eivissenca, no forma part dels reforços arribats de Mallorca –bombers– i de l’acuartellament valencià de Bétera –la Unitat Militar d’Emergències–, i a les cinc del matí de dimarts, diuen, ja estaven en marxa. Encara no havia sortit el sol i la feina es multiplicava en barris com ses Figueretes: una platja, un passeig marítim ple d’hotels i restaurants i, darrere el turisme, una quadrícula de carrers de blocs, la majoria humils, que ocupen un pendent que cau suaument cap a la mar.
Pluges històriques
L’urbanisme eivissenc dels setanta i vuitanta va concebre –i permetre– allí més d’un soterrani situat un parell de metres per sota del nivell de la vorera. Com el pis, amb balcó interior, de na Fernanda. En plena nit de malson del dia després, ella cridava al seu propietari –“un italià que no viu aquí i que, a partir del desembre, em vol apujar el lloguer, de 750 a 1.000 euros”– i el propietari li rebutjava les cridades. Al bell mig del malson del dia després, hòmens i dones, veïns d’edificis vesins, treien mobles –encara humits– i els recolzaven en un arbre, un muret, un senyal de trànsit. Són els habitants del fons d’un clot, els que es van endur la pitjor part durant la jornada en què es van registrar precipitacions inaudites –254 litres per metre quadrat– a la zona més poblada de l’illa. A l’aeroport en van caure 174 litres, xifra rècord. Mai no havia plogut tant en un sol dia d’ençà que es tenen dades i, les primeres, amb prou feines els més vells les podrien recordar: són del 1952. Va ser, idò, la tempesta del segle.
Els afectats són habitants del fons d’un clot, els que es van endur la pitjor part durant la jornada en què es van registrar precipitacions inèdites –254 litres per metre quadrat– a la zona més poblada de l’illa
Efecte: avui, a l’inici de la ressaca, els túnels i passos subterranis de l’autovia que fa dos dècades va obrir una trinxera de set quilòmetres entre la capital de l’illa, el seu extraradi sud –un continu de milers d’habitatges dispersos al voltant d’una església, Sant Jordi, a més de desenes d’hotels, restaurants, comerços i alguna discoteca, a primera línia d’un arenal, Platja d’en Bossa– seguien negats vint-i-quatre hores després d’haver començat a omplir-se de fang.
Conseqüència: el col·lapse convertia els accessos al centre en l’escena inicial d’Un dia de fúria i part de la comitiva de Marga Prohens –que va traslladar el seu Govern en ple des de Mallorca– ho va patir.
Solució: els taxistes més espavilats imaginaven rutes alternatives. En van tenir prou la vigília, quan el cel es va pintar de negre i va començar a ploure a bots i barrals sense treva.
No hi ha lloc per a la festa
Un xofer, amb llicència de Vila, la capital insular, explicava que, cap a les set del matí, una hora després d’haver començat el seu torn, ja va intuir que la cosa es posaria (molt) lletja a les carreteres: a les voravies de la que travessa el Parc Natural de ses Salines, va dir, un grup de clubbers se les tenia amb els empleats de seguretat d’una discoteca que, amb el local tancat, intentaven evitar que s’hi quedessin dins. La tempesta pujava decibels i el taxista, va explicar, va carregar un viatge, va baixar la bandera i se’n va anar després cap a casa.
Un altre xofer, amb llicència de Sant Antoni de Portmany, on va ploure molt menys (43 litres), va ser enxampat pel ruixat en un dels pitjors llocs possibles: l’estació marítima de Formentera. La seua sort, diu, va ser trobar lloc a la parada que hi ha dins de la zona portuària, en altura, i protegida de la catarata marró que, travessant carrers, avinguda i passeig, va desembocar al port pintant la que potser ja sigui la imatge més icònica de la sacsejada que Ex Gabrielle va donar a la planificació urbanística d’Eivissa. Una ciutat que ha assolit una densitat de població que frega els 5.000 habitants per quilòmetre quadrat –sense comptar-hi els turistes– a base de plantar edificis i naus industrials sobre horts, ja desapareguts, i marjals, encara agonitzants.
Davant de dos de les discoteques eivissenques més famoses de l’illa, Hï i Ushuaïa, toros mecànics enganxaven aquesta tarda contenidors entre les seues mandíbules per buidar el llac que encara era el seu aparcament. A les portes del cap de setmana de les festes de tancament de les discoteques, l’illa no ha deixat del tot d’estar en temporada alta. Els vehicles pesants, els camions de bombers, les sirenes de les ambulàncies, les pick-ups de la UME, les cridades a la companyia d’assegurances, les escoles i instituts tancats, les furgonetes de les empreses de neteja i manteniment, les bombes de drenatge, i les botes d’aigua i les fregones de les botigueres del barri d’es Pratet –posseïdores d’un màster en inundacions per tenir els seus locals enganxats als molls i pantalans del port, a la zona més sensible– es mesclaven, en baixar les aigües, amb grupets de turistes que creuaven passos de vianants tacats de fang.
Frente a dos de las discotecas ibicencas más famosas de la isla, Hï y Ushuaïa, toros mecánicos enganchaban esta tarde contenedores entre sus fauces para vaciar el lago que todavía era su aparcamiento
Molta gent jove, molta màniga curta. En la ressaca de la borrasca torrencial –per trobar una inundació igual faria falta rebobinar fins a finals dels setanta– el cel s’aclarí. El sol d’octubre convidava a passejar per la ciutat els estiuejants de tardor que no havien tengut incidències en el seu allotjament: l’Ibiza Gran Hotel es va haver de buidar i, probablement, donarà per acabada la temporada. En un establiment de la cadena Vibra hi va haver tres ferits lleus per un despreniment de roques –està parcialment als peus d’un penya-segat– i, per precaució, es va traslladar els hostes a un altre hotel de la companyia.
“Vam passar una mica de por”
En un descampat de la perifèria, la calor, encara que humida i enganxosa, eixugava materials molt diferents. Les lones amb què es cobreixen les barraques d’un campament on viuen centenars de persones. La majoria, sahrauís.
Mitja dotzena, tots hòmens, seuen damunt d’una catifa i devoren un tajine de carn i verdures. Mullen amb ànsia unes barres de pa convertides en engrunes dins la salsa. Són gairebé les cinc de la tarda i alguns rompen així un dejuni involuntari. “A les dos o tres de la matinada, de dilluns a dimarts, va començar a ploure tant que tot això era un fangar –diu un d’ells, fent de portaveu del grup–, així que naltros hem pogut dormir ben poc. Alguna teulada s’ha ensorrat, veureu molta brossa al voltant, que l’aigua ha arrossegat, però tots estam bé, i això és el que importa. Uns van haver d’anar a treballar (a una bugaderia, a l’aeroport…), però els que ens vam quedar aquí ens vam donar un cop de mà per arreglar tot això”.
A les dos o tres de la matinada, de dilluns a dimarts, va començar a ploure tant que tot això era un fangar, així que naltros hem pogut dormir ben poc. Alguna teulada s’ha ensorrat, veureu molta brossa al voltant, que l’aigua ha arrossegat, però tots estam bé, i això és el que importa
–Us va arribar l’alarma del Govern?
–Sí, és clar. Però a naltros ens va arribar molt tard. Ja estàvem ben xops.
–Vau passar por, idò?
–Una mica.
Un dels residents a les barraques d’un poblat assegura que l’alarma del Govern va arribar, però 'molt tard', quan ja estaven 'ben mullats'. Assegura que van passar 'una mica' de por
La barraca és a l’altre costat d’una tanca que envolta un enorme aparcament que en els últims anys ha minvat per acollir una estació –provisional– on passar la ITV, i els mòduls prefabricats d’un centre –també provisional– per acollir persones sense llar. Al darrere emergeix l’estructura de ferro pàl·lid del Recinte Firal, l’espai que s’ha convertit en el quarter general dels efectius de la UME desplaçats a Eivissa. La tarda declina i els militars que no estan de guàrdia també mengen, teclegen missatges a la família, fan glopets a un cafè, descansen sobre unes lliteres plegables que pareixen minúscules dins la immensitat de la nau buida. Els hi queda molta feina durant les properes hores. La tasca seria encara més feixuga si, com comencen a apuntar alguns experts –geògrafs, meteoròlegs–, Ex-Gabrielle no s’hagués descarregat exclusivament sobre la ciutat, tan a prop de la costa. Si el xàfec hagués caigut, sobretot, a l’interior eivissenc, podria haver-se produït el col·lapse –total– dels torrents. Un pessic de sort que va rebaixar la magnitud de la tragèdia que no arribà a ser.