Desig, VIH i autodestrucció en temps de Grindr amb Marcos Augusto: “L’amor necessita la seva dosi de mentida”

Marcos Augusto (Palma) riu nerviosament abans de començar l’entrevista. “Estic nerviós de veritat”, admet per telèfon mentre intenta treure ferro a la situació i lluita amb el cordó d’una bota que no para de desfer-se mentre camina. Després d’anys dedicat a la gestió cultural i a la política institucional —va ser director general de Promoció i Difusió Cultural de l’Ajuntament de Palma entre 2019 i 2023—, l’escriptor mallorquí afronta ara un altre tipus d’exposició, si és possible encara més gran: la de publicar la seva primera novel·la.

Fins ara havia transitat pel territori de la poesia amb títols com Barriga (Cántico, 2020), Suceden tardes (Sloper, 2021) o Palmer (2023), juntament amb el pintor Tomás Pizá, però Te hice dios (Random House) suposa un salt ben diferent: una història travessada pel desig, la malaltia, la mentida i l’autodestrucció que parteix d’una premissa radical —un jove vol infectar-se de VIH i un altre promet contagiar-l’hi— per explorar les formes contemporànies de l’amor i de la intimitat queer.

Augusto presentarà la novel·la a la Fira del Llibre de Palma juntament amb el crític Nadal Suau el pròxim 6 de juny i posteriorment a la Fira del Llibre de Madrid, on ja té programades diverses signatures i presentacions. Ho farà mentre comença a enfrontar-se a una cosa ben diferent del que havia conegut fins ara: el llançament d’una primera novel·la que incomoda, travessa certs consensos sobre el desig i l’amor contemporani i s’endinsa en alguns dels marges menys transitats de l’experiència LGTBI+.

La novel·la parteix d’una premissa molt extrema: algú vol infectar-se de VIH i una altra persona promet contagiar-l’hi. Però fa la impressió que el veritable tema del llibre és un altre de molt més profund: la necessitat d’estimar fins i tot quan això implica lliurar-se al desig de mort. Era aquesta la idea?

Sí, totalment. El que pot cridar més l’atenció és la història en el seu sentit més literal, però evidentment hi ha moltíssimes capes. Hi ha la pulsió de mort, el desig, la mentida… La idea de la mentida és un element que pivota tota la narració i resulta molt important.

Per a mi, totes les històries consisteixen a traduir universals a partir de particulars. Així doncs, des de la seva pròpia singularitat, la novel·la parla de l’autodestrucció, de l’amor, de què estam disposats a fer per amor o fins a quin punt és lícit mentir. Són diferents línies que constitueixen el nucli del llibre. Sé que el més cridaner pot ser la història dels bugchasers —persones que practiquen el risc de cercar activament contraure una infecció de transmissió sexual— o altres pràctiques, però la novel·la parla efectivament d’una altra cosa.

Sé que el més cridaner pot ser la història dels bugchasers —persones que practiquen el risc de cercar activament contraure una infecció de transmissió sexual— o altres pràctiques, però la novel·la parla efectivament d’una altra cosa

A la literatura i al cinema queer existeix, de vegades, una necessitat de representar desigs “correctes”, relacions sanes o identitats molt llegibles. Aquesta novel·la, en canvi, se situa gairebé al lloc oposat. T’interessava incomodar certs consensos dins del mateix àmbit LGTBI?

Sí, és clar. Dins la producció LGTBI hi va haver un moment en què es cercava una visibilitat molt concreta i, a més, en un sentit positiu. Moltes editorials han fet una feina estupenda publicant narrativa queer amb una voluntat de normalització. Però la meva novel·la entronca més amb una altra tradició. Està lligada, potser, a certa literatura dels anys setanta en el sentit que proposa una ruptura. I això també té una traducció política i activista.

Abans que la reivindicació principal fos el matrimoni homosexual, una part de l’activisme queer plantejava directament abolir el matrimoni. Després aquesta línia va deixar de ser prioritària i es va imposar una lògica més integradora. Crec que aquests dos corrents —la ruptura i l’assimilació— també es poden llegir a la literatura. Existeix una narrativa LGTBI més integrada i una altra que reivindica espais propis, marginals o incòmodes. Pens en certes pel·lícules de John Cameron Mitchell o en L’inconnu du lac, que sí que parlen específicament d’espais de la comunitat queer.

Abans que la reivindicació principal fos el matrimoni homosexual, una part de l’activisme queer plantejava directament abolir el matrimoni. Després aquesta línia va deixar de ser prioritària i es va imposar una lògica més integradora

Malgrat la duresa de la trama, el llibre transmet molta llum i empatia des dels seus personatges.

Crec que això té a veure amb el llenguatge. Encara que la història sigui dura, la narració té una dimensió molt lírica i poètica. Hi ha paràgrafs on la tensió lírica és molt intensa i això suavitza la lectura o, almenys, la desplaça cap a un altre lloc emocional. Qui es quedi únicament amb el resum de la trama pensarà que es tracta d’una novel·la molt més agressiva o freda del que realment és.

Un altre dels espais importants del llibre són les aplicacions. Grindr no apareix només com a escenari, sinó com una atmosfera emocional molt concreta del present.

És clar. Les aplicacions formen part d’aquests espais prototípics del queer contemporani. I, a més, m’interessava escriure una novel·la sobre el VIH des del present. Com s’escriu avui una novel·la sobre el VIH en temps de la PrEP, dels indetectables i de la idea que “indetectable és igual a intransmissible”? Això canvia completament la narrativa. Amb la COVID ho vàrem veure molt clar. Les històries que es podien contar al principi de la pandèmia no són les mateixes que van aparèixer després, quan va arribar la vacuna o quan començàrem a parlar de la COVID persistent. Les narratives canvien amb el context històric i mèdic.

Les aplicacions formen part d’aquests espais prototípics del queer contemporani

Amb el VIH passa igual. No té res a veure escriure abans dels tractaments antiretrovirals que fer-ho ara. Per això m’interessaven autors com Hervé Guibert, Reinaldo Arenas o Pedro Lemebel, que parlen des de contextos històrics molt diferents. En aquest sentit, la novel·la parla de Grindr perquè situa aquestes relacions en el present.

A la història conviuen constantment el pensament científic i una mena de pensament màgic. Creus que quan es parla del cos o de la malaltia es fa d’una manera menys racional del que es pensa?

Sí, completament. Aquesta és una de les idees centrals del llibre. El pensament científic conviu constantment amb rituals, supersticions o mecanismes emocionals que utilitzam per intentar controlar allò que ens desborda.

Ho vàrem veure també durant la pandèmia. Hi havia una necessitat de creure que certes conductes o certs rituals podien protegir-nos. Introdueixo aquesta dimensió del pensament màgic molt influït per Joan Didion i per la seva manera d’entendre com les metàfores o el mateix llenguatge serveixen per intentar sostenir el dolor o el dol. La novel·la és plena d’elements que remeten a aquesta idea.

Hi ha una frase a la sinopsi del llibre que crida molt l’atenció: “una novel·la sobre les mentides sobre les quals a vegades es construeixen les històries d’amor”. L’amor necessita sempre algun grau de ficció o d’autoengany?

Crec que darrere d’això també hi ha una reivindicació de l’autonomia individual. Tendim a pensar l’amor com un lliurament total i absolut. Fins i tot l’amor romàntic més clàssic està travessat per aquesta idea de dissolució en l’altre. I sí, crec que l’amor necessita una certa dosi de mentida. La qüestió és quin tipus de mentida estam disposats a acceptar i fins on volem arribar amb ella. Al final, fins i tot pots mentir a algú per evitar que es faci mal a si mateix. Aquí apareix una pregunta profundament moral: si el fi justifica els mitjans. És un plantejament molt maquiavèl·lic.

Tendim a pensar l’amor com un lliurament total i absolut

El mateix títol, Te hice dios, sembla parlar també de la contemporaneïtat i de l’afany incessant de protagonisme: convertir l’altre en una deïtat, idealitzar-lo, necessitar que salvi. Què significa “fer déu” algú avui?

El títol funciona en diversos nivells. D’una banda hi ha aquesta idea literal de convertir l’altre en una deïtat, de glorificar l’ésser estimat. Però també m’interessava la figura de Déu com a donador de vida i de mort. A la novel·la tot pivota constantment entre la vida i la mort, i el virus ocupa precisament aquest lloc ambigu. D’alguna manera, “et vaig fer déu” també significa “et vaig donar la vida i et vaig donar la mort”.

Més enllà de la ficció i com a persona del col·lectiu LGTBI, com creus que s’hauria de posicionar avui el col·lectiu davant l’auge de les extremes dretes?

Crec que l’activisme ha de fer una reflexió àmplia i també demanar-se qui queda fora de determinats discursos. Per exemple, quan parlam que “indetectable és igual a intransmissible”, és una eina importantíssima per combatre l’estigma. Però també em demanava: què passa amb aquells que no tenen accés a la medicació? Què ocorre amb els qui continuen sent transmissibles? A la novel·la m’interessava precisament mirar cap a aquests marges i demanar-me qui queda fora dels relats oficials o més visibles.

A les Balears s’està produint, a més, un conflicte al voltant de l’organització de l’Orgull a Palma que l’organització Ben Amics està criticant a l’Ajuntament.

Sens dubte, em sembla terrible. Una de les reivindicacions de Ben Amics era una cosa tan simbòlica com penjar la bandera LGTBI a l’Ajuntament de Palma i se’ls va dir que no. A canvi es van proposar opis repartits per la ciutat, però no és el mateix. La bandera a la façana de l’Ajuntament té un valor institucional i simbòlic evident. Era una cosa que feia anys que es feia i que ara, amb un PP influït per Vox, s’ha eliminat. Això demostra molt poca voluntat política d’arribar a acords.