LLEGIR EN CASTELLÀ
La cafeteria continua viva malgrat estar situada en un carrer que acaba de morir. Està esquitxada d’hotels, no ressuscitarà fins a la pròxima Setmana Santa. En una taula, Cristina Pérez, Silvia Contreras, Xisca Ruiz i Sara del Mar García xerren de les seues coses. Les seues històries s'assemblen molt als retalls que es capten al vol en les converses que les envolten. Els amors dels fills, el viatge a la península per passar el Nadal. Xafarderies protagonitzades per amigues i conegudes. Les liquidacions i els papers que fa falta moure per demanar l’atur. Les batalletes de l’última temporada, els records d’altres que ja van quedant lluny. Es parla en veu alta, per damunt la remor que fan les màquines de cafè, i en castellà, una mescla curiosa d’accents andalusos i tonada mallorquina. La llengua dels empleats del turisme.
Els clients de la cafeteria són els cuiners, els manetes del manteniment, les senyores i les al·lotes de la bugaderia, els encarregats de l’economat, el personal de recepció. També n’hi ha de matrimonis grans, ja jubilats, i de grups d’adolescents, a punt de fer setze anys i decidir si continuen estudiant o es busquen un hotel on guanyar els seus primers euros. I cambreres de pis. Com aquestes quatre amigues, que potser no s’haurien conegut –fan feina en llocs diferents– si no hagués set per la lluita sindical: na Cristina, na Silvia, na Xisca i na Sara tenen entre 48 i 65 anys, són membres de Kellys Unión Baleares i dels comitès d’empresa dels seus hotels. Davant dels seus cafès i infusions hi ha cansament i alleujament. A parts iguals. La primera pregunta és òbvia.
– Com se sent una kelly en acabar la temporada?
– Jo és que he acabat avui.
Riu na Sara. Na Xisca recull el guant i diu: “He acabat fa dos dies i estic en mode stand by fins que m’hi acostumi i em posi les piles. Però necessit desconnectar d’aquí [es toca el cap] i del cos. Hem tengut un estiu horrible. Moltíssima feina. I moltes baixes. De trenta i poques que érem a l’hotel, dinou han estat de baixa, que es diu aviat. Quan algú falla, pugen una companya de la neteja general per cobrir la cambrera que no ha vengut. Totes estam contractades com a cambreres de pis, per sort no n’hi ha d’ajudants de cambreres. No és legal fer aquell tipus de contractes per pagar menys i exigir la mateixa feina”.
He acabat fa dos dies i estic en mode ‘stand by’ fins que m’hi acostumi i em posi les piles. Però necessito desconnectar d’aquí i del cos. Hem tingut un estiu horrible. Moltíssima feina. I moltes baixes
Les quatre kellys fan feina a Calvià –on hi ha gairebé tantes places hoteleres (51.000) com habitants (53.000)–, el mateix municipi on transcorr l’escena de la cafeteria –que podria estar succeint en qualsevol zona turística de les Illes Balears– una tarda de principis de novembre. En aquests llocs –on tot es va fer pensant en el turista, malgrat que també hi ha residents– el calendari es divideix entre la temporada alta i la temporada baixa. Sense transició. Un factor d’estrès per a qui, amb vuit nòmines, ha de viure la resta de l’any. La recent pujada salarial pactada –on la UGT va aconseguir un augment del 13,5% a aplicar en els pròxims tres anys– no compensa l’increment espectacular del cost de la vida. Començant pel d’aconseguir un sostre.
Guanyar 1.500 euros al mes, pagar-ne 1.200 de lloguer
“Fixeu-vos bé en el tema de l’habitatge i trobareu la resposta de per què no hi ha treballadors per a l'hostaleria. Per aquí va la cosa: encara que ara es cobri més, els sous no donen per pagar els lloguers. Si guanyes 1.500 i en pagues 1.200, amb quins doblers es creuen que estam menjant? Amb 300 euros al mes? I acaben de demolir dos hotels, aquí, a Calvià. Amb la falta que hi ha, no podrien haver-los convertit en lloguers socials? Quan he vist que els hi posaven la pala, sentia que em bullia la sang. El meu fill té vint-i-nou anys i no es pot emancipar. A mi em queden, i no sé quant de temps fa que estic pagant, 88.000 euros d’hipoteca. La vaig posar a vint anys i després la vaig haver d’ampliar a trenta”, es pregunta na Cristina.
Na Sara subratlla la mateixa sensació: “Amb els sous que es cobren, pagant 400 euros de lloguer –com es pagava–, me río yo de los peces de colores. Però pagant mil euros –sense comptar llum, aigua, fems, totes les despeses que et posa el propietari– una persona sola, no dona. Tampoc no pots comprar. Aquí, a Magaluf, estan demanant 400.000 euros per un pis per a una família. La clau està en l’augment que ha pigat el preu de l’habitatge en els últims quatre o cinc anys. Jo cobr 1.700 euros…”
– I perquè tu ets subgovernanta.
Li recorda na Cristina, picant-li l’ullet.
–Sí, clar, i perquè tenc les pagues prorratejades. Fa un mes que som ajudant de governanta, tan poc que encara no ho he tastat. Jo feia temps que feia aquesta feina sense reconeixement i insistint, insistint, ho he aconseguit.
Encara que ara es cobri més, els sous no donen per pagar els lloguers. Si guanyes 1.500 i en pagues 1.200, amb quins doblers es creuen que estam menjant? Amb 300 euros al mes?
Contesta na Sara, i obre un meló tan crucial per a elles –empleades amb un dels nivells més baixos dels salaris que es paguen a l’hoteleria, un sector que no deixa d’encadenar temporades de rècord– com difícil d’introduir en la negociació d’un conveni: el tracte amb els superiors –especialment amb els caps de departament– acaba sent gairebé tan important com el nombre d’hores de la jornada setmanal o la càrrega de feina.
“Abans les governantes s’arremangaven. Si havien d’ajudar, ajudaven. Tant feien llits, com pujaven matalassos o netejaven una habitació sencera. Ara no. Això li toca només a la cambrera”, diu na Sílvia, que encara no havia obert la boca. “És veritat. Les governantes no estaven tan estudiades com ara, que els demanen un títol”, l’hi dóna suport na Xisca, que continua: «Fa quaranta anys, el propietari portava directament l’hotel. Netejàvem menys habitacions i hi havia molts extres. La neteja del menjador, es pagava; la neteja de les zones comunes, es pagava; fer els llits, es pagava… Tot per contracte. S’ha perdut aquella empatia i ja no hi ha tants plusos. Aquest estiu hem hagut de fer vint-i-tres habitacions per companya. Cada dia. El meu hotel és molt gran, en té gairebé nou-centes“.
Internet pareix jugar en contra de treure la pols, netejar els finestrals, fregar el bany, fer el llit d’una suite. Na Xisca ho expressa així:
–Jo no puc sortir d’una habitació si els vidres no queden niquelats perquè, si no, la mala valoració a Booking me la menj jo.
– Aleshores… les ressenyes dels clients us esquitxen?
Alternant respostes ràpides, na Sara i na Cristina ho contesten:
“Sí… el director parla amb la governanta i li diu: ”Mira, has de parlar amb les noies perquè hem tengut un comentari“… ¡Un comentari!”, es queixa na Sara. “Però és que un comentari et fot la puntuació de l’hotel”, afegeix la Cristina. “I això per a l’hotel és… Llavors, si el comentari és d’una habitació que has netejat tu, la governanta t’estira les orelles”, continua na Sara. “En alguns hotels, les governantes reuneixen tot l’equip i parlen de les queixes en general”, remarca la Cristina. “S’ha de renyar en privat i premiar en conjunt”, raona la Sara. “Però n’hi ha d’altres que reuneixen el grup i personalitzen en la cambrera de pis que ha estat. Això és… no sé si se li pot dir assetjament”, es demana na Cristina.
Cal renyar en privat i premiar en conjunt. Però hi ha altres [governantes] que reuneixen el grup i personalitzen en la cambrera de pis que ha estat. Aixó és… No sé si se li pot dir assetjament
Segons les kellys, la conseqüència d’aquesta manera d’organitzar la feina es podria formular així: pressió més deshumanització igual a jornades més llargues. Na Sílvia, la més veterana del grup, que es va jubilar fa un any –ben complerts els seixanta–, ho té clar: “Jo vaig començar sortint a les dues i mitja, tres, i en les meves últimes temporades només acabava, abans de les quatre, els diumenges”. I na Sara aprofundeix en el perquè de tot plegat: “Et dius: ‘Avui acab més tard, demà me n’aniré una miqueta abans’. Però no passa. Crec que ens autoenganyam. Perquè, molts dies, penses: ‘Si me’n vaig, deix les altres penjades!'”.
Netejar habitacions per poder exercir de mares
La conciliació familiar va ser –paradoxalment– el motiu que va impulsar les quatre a fer feina de kellys. Na Sílvia va començar a netejar a principis dels vuitanta, quan es va separar i es va haver de fer càrrec del seu fill. Na Sara va provar de cambrera de menjador fins que es va adonar que els torns partits li feien molt difícil tenir cura de la seua filla. Na Cristina es va quedar embarassada, es va casar, va ser mare, es va mudar a Mallorca i, el 96, “amb dinou anys”, va entrar al mateix hotel on l’agost passat va demanar una baixa per operar-se dels tendons de l’espatlla dreta: el dolor feia més d’un any que la martiritzava.
“Jo també em vaig quedar embarassada molt jove, amb divuit –diu na Xisca– i, encara que vivia amb els meus pares, havia d’alimentar la meva nina; la temporada anterior havia treballat en una botiga de souvenirs, sis mesos, i a l’hotel on segueixo hi havia la meva tia de governanta i em va dir: ”Vine, que tindràs més temps de feina“. Vaig començar i aquí m’he quedat. No sé, m’he habituat a estar-hi i, per canviar a un altre hotel que potser sigui pitjor? I vaig començar per això [somriu i es frega els dits], per guanyar més doblers. Ara és que s’ha bolcat tot! En molts hotels es cerca omplir la plantilla com sigui i les que treballam bé, ens fan pols”.
– Per mor d’això els vostres fills no fan feina en hotels?
“Encara que no ho parlàssim, simplement veient-mos com tornam de cansades a casa se’ls van llevar les ganes. La meva estudia Biologia i el seu germà va estudiar Turisme, però per treballar en una agència de viatges”, explica na Cristina. “A la meva filla sempre li he dit: ‘Tu no estudiïs, que per netejar vàters sempre trobaràs feina’. Ara es dedica a les xarxes socials”, confessa na Sara. “El meu fill va treballar només una temporada en un hotel. De fajín [mosso d’equipatge]. Després va entrar en empreses de l’Estat i ja està. Clarament l’he influït”, diu na Silvia. “El meu fill té un estudi relacionat amb instal·lació de wifis, però no li ha sortit feina d’això. Va entrar amb el meu germà, que és fajín, en un hotel de cinc estrelles i porta dues temporades. El seu contracte és només de set mesos, però li compensa. La meva família, tota, tota, treballa en hotels”, diu na Xisca.
La conversa torna, llavors, a disseccionar les paradoxes del turbocapitalisme. Les cambreres de pis sostenen que les estrelles i el luxe impliquen més exigència. Que les reserves en línia són sinònim d’estades més curtes, i més feina, en acumular-se més entrades i sortides de clients entre setmana. Que la desaparició del turisme familiar provoca una relació més distant amb els turistes. Que les palmadetes a l’esquena –als fòrums econòmics, a les fires turístiques, als fulls de les notes de premsa– per allargar la temporada no són altra cosa que un retorn al passat, quan molts hotels es mantenien oberts tot l’hivern. Aquestes quatre dones no han necessitat treure’s un títol universitari per explicar en què consisteix la vida líquida sobre la qual va teoritzar Zygmunt Bauman. La sociologia –tantes voltes– no és res més que observar –i entendre– la quotidianitat.
Sostenen les cambreres de pis que les estrelles i el luxe impliquen més exigència. Que les reserves online són sinònim d'estades més curtes, i més 'curro', en acumular-se més entrades i sortides de clients durant la setmana. Que la desaparició del turisme familiar provoca una relació més distant amb els turistes
Les kellys diuen que, encara que les condicions laborals millorin sobre el paper, empitjoren en la pràctica. És inevitable que una certa nostàlgia del món analògic suri en l’ambient. “T’ho explic, veuràs. Quan jo vaig arribar a l’illa, als noranta, no et feien fixa-discontínua d’entrada. Com a molt, contracte de nou mesos –comença na Sara– i després havies d’estar un any sense treballar en aquell hotel abans de tornar-hi. Què passa? Abans et deien: ‘Aquí tens la porta, pots marxar perquè quan te’n vagis tu n’hi ha vint esperant’. I ara et diuen: ”No te’n vagis, per Déu, que necessit vint treballadores i no les trob!’“
El relleu generacional de les kellys és una patata calenta, expliquen. Quan se’ls pregunta per l’edat mitjana de les seues companyes, contesten totes a una veu: “Quaranta-cinc”. Després, na Sara torna a parlar: “Crec que cada vegada hi ha menys cambreres de pis joves perquè la feina és molt física i prefereixen cercar altres coses. I crec que cada vegada veurem menys espanyoles fent aquesta feina perquè ja no ve gent de la península, aquella que deia ‘treball sis mesos a tope perquè després me’n vaig a ca meva amb un finiquito i uns doblers que, afegint l’atur, em duren tot l’hivern’. Encara que, si ho pens bé, Xisca, tu ets l’única mallorquina que conec”. “Bueno, bueno”, fa broma l’amiga, “que els meus pares són d’Albacete”.
La xenofòbia s’endinsa als hotels
Les quatre constaten una altra realitat: com cada volta hi ha més migrants a les plantilles, el discurs xenòfob dels partits populistes –a l’alça a les enquestes– també s’endinsa als hotels. “A mi m’indigna quan sent a dir: ‘Els estrangers no volen treballar perquè viuen de paguetes’. Però qui collons viu aquí amb 480 euros al mes?”, diu na Sara.
Les quatre 'kellys' constaten una altra realitat: cada vegada hi ha més migrants i el discurs xenòfob de partits populistes —a l'alça en els sondejos— es cola als hotels. “A mi m'indigna quan escolto: ‘Els estrangers no volen treballar perquè viuen de 'paguetes’. Qui collons viu aquí amb 480 euros al mes?”
“Això no només ho he sentit dir a alguns polítics i hotelers. També a pròpies companyes, que és el pitjor. Em sent molt malament quan ho escolt”, es lamenta na Cristina. Na Silvia, nascuda a Buenos Aires, de mare xilena, i migrant a Espanya –el país d’alguns dels seus güelos– “quan el peronisme va forçar la màquina i la cosa es va començar a posar lletja”, d’ençà el 75, mesos abans del cop de Videla, Massera i Agosti, roman callada, amb mig somriure. L’obrirà per parlar del Govern Prohens, amb ironia fina:
–La presidenta ens adora, ens adora. No hi ha manera d’aconseguir una reunió amb ella, i mira que hem coincidit en diversos actes, però sempre diu el mateix: “Quan vulgueu, quan vulgueu”. El “quan vulgueu” se li ha quedat pel camí.
Li respon na Cristina:
–Som un gra al cul per al PP. Escoltant la gent és com es resolen situacions. En canvi, n’Armengol s’estimava molt a na Sara.
–¡Em segueix a TikTok!
Ironitza aquesta sevillana, que va venir a Mallorca sense poder imaginar que es convertiria en la veu de les cambreres de pis de l’arxipèlag: en l’última dècada, Sara del Mar García és un nom que apareix sovent a les pàgines de la premsa local i nacional: “Som 30.000 kellys en aquestes illes. La majoria, dones, i estàvem invisibilitzades. Allò que tenim arrelat –de tota la vida– és que l’home és qui proveeix i la dona és qui neteja (Sabeu qui comença a treballar netejant habitacions?: els immigrants, perquè al seu país estan avesats a fer-ho). Noltros recollim la lluita d’aquelles companyes que lluitaven per aquestes millores fa dècades. Quan vam fer l’associació, les kellys ja s’estaven mobilitzant a Barcelona.
Som 30.000 kellys en aquestes illes. La majoria, dones, i estàvem invisibilitzades. Allò que tenim arrelat –de tota la vida– és que l’home és qui proveeix i la dona és qui neteja
Va ser en un grup de Facebook: hi entraven cambreres i tant se valia si eres de Madrid, del País Basc, d’Astúries o de Balears: totes explicaven el mateix. La càrrega de feina, la jubilació, les lesions… Escolta, si ens passa a totes, en farem qualqué cosa, no? Queda molt a fer, però és veritat que quan governaven els socialistes ens sentíem més escoltades. La Llei Turística la van fer pensant en noltros“.
Aquella llei –aprovada el 31 de maig de 2022 pel pacte de centreesquerra malgrat les múltiples tensions entre els seus socis: PSIB, Més per Mallorca i Podem– incloïa un mètode per mesurar les càrregues de feina de les kellys. Dijous passat, Catalina Cabrer (PP), consellera de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, va explicar que el 57% dels hotels mallorquins ja han fet aquests càlculs. La data límit és el 2028. La marca el nou conveni, recentment aprovat. Per a la cara visible de Kellys Unión Baleares, “feta la llei, feta la trampa”.
“Què passa? Que els empresaris intentaran estirar el termini al màxim. Perquè qui faci la medició està obligat a posar-la en funcionament. Si la fas i no l’apliques, jo, com a delegada sindical, et denunciaré, perquè no la pots ficar dins un calaix. Algunes empreses estan canviant la mentalitat. Mar Senses ha reduït les hores, fins a les trenta-set i mitja setmanals, s’ha rebaixat la càrrega laboral a les majors de cinquanta-vuit, a vuit habitacions màxim. També paguen un plus, a la nòmina, cada mes si superes uns objectius. Així han aconseguit estabilitzar la plantilla i, a més, si t’estan reconeixent l’esforç i donant incentius, ¿tu treballaràs amb més ganes, no? L’empresa també veu el teu esforç: si la feina surt, i surt bé, agrairem als treballadors l’esforç que han fet durant la temporada, ¿no?”
–Però els llits s’eleven? L’obligació d’instal·lar-los també apareixia a la Llei del Turisme i és un tema que va generar molta polèmica.
Diferents mirades es creuen a la taula fins que na Xisca arrenca: “Sí! D’aquella manera, però sí [riu]. Al meu hotel són més de vuit-cents llits: han agafat el més barat del més barat… i al final ens estan donant més feina. T’has de pujar damunt per abaixar-los perquè els costa. I a més grinyolen”. Na Sílvia li dona la raó: “Jo els vaig provar abans de jubilar-me i així era, funcionaven molt malament”. Incrèdula, na Cristina no es mossega la llengua: “Escolta’m, que hi ha subvencions, no hauran hagut de pagar-ho tot. És que quan vénen plorant guanyant el que guanyen, pens: la temporada que els vagi malament…”
“[Els llits s'eleven] d'aquella manera, però sí [Xisca riu]. En el meu hotel són més de 800 llits: han agafat el barat del barat… i ens estan donant més feina al final. T'has de pujar a sobre per baixar-les perquè els costa. ÍI a sobre cruixen!”. La Silvia li dóna la raó: “Jo les vaig agafar abans de jubilar-me i així era, funcionaven molt malament”
És na Sara qui torna a posar context:
– Però qui no va demanar la subvenció, l’ha perduda. El debat dels llits elevables dura molt poc: és una modernització de la planta hotelera. Recorda com eren abans els llits dels hospitals: una merda, comparats amb els d’ara. Doncs als hotels, igual: tu no pots pretendre que a aquestes altures de la pel·lícula seguim estirant llits que són a aquesta alçada del terra [posa la mà sota la vora de la taula] i pesen com un mort. Aquesta setmana de tancament, que he hagut d’anar per tots els pisos de l’hotel, he notat una barbaritat la diferència entre els llits elevables i els que no s’aixequen. Els llits d’hotel solen tenir sis potes, així de petites [fa un altre gest amb les mans] i els has de retirar per passar l’escombra perquè, si no, la part de sota queda plena de pelusses. Acabes amb l’esquena rebentada!
Després d’una hora d’entrevista, arriba el moment de les fotos. Posaran, somriuran i tornaran a les seues coses. Recorden el concert d’Antonio Orozco que van veure juntes a Alcúdia –el juliol passat– i ja tenen les entrades per veure –el juny vinent– l’Alejandro Sanz a l’estadi de Son Moix. Abans que no acabi la tardor se n’aniran de viatge –“amb altres companyes”– a Astúries i un parell de nits a Madrid. Dormiran en hotels. Al matí, abans de sortir, posaran “el cartellet” (“un cartell és el no molestar”, aclaren) i deixaran, diuen, “els llits fets”, “les tovalloles plegades”, “un llacet a la bossa dels fems” i “uns eurets de propina”. Perquè la cambrera de pis “només hagi d’entrar, seure cinc minuts al llit i tatxar aqueixa habitació de la llista”.