El rescat d'una pastera que va desbordar Tomeu, tripulant de Salvament Marítim: “S'enfonsava, s'enfonsava...”

Fa poc més d’un any que ho va deixar i ara ja ho pot contar. Després de sortir de la pitjor guàrdia de la seva vida, mentre intentava processar el que acabava de viure, Tomeu Lladó es va dir a si mateix: “Fins aquí. Ho deix. No puc més”. Feia quinze anys que estava enrolat a Salvament Marítim, la majoria a bord de la Salvamar Mimosa de Portocolom (Mallorca), i només li faltaven dos anys per jubilar-se.

Durant els darrers dies de guàrdia, Lladó va participar en cinc operacions en què varen ser rescatades 112 persones. Entre una sortida i l’altra, va continuar fent feina en el manteniment de l’embarcació, va dormir tot just unes hores i va romandre disponible les 24 hores, tal com exigia el seu torn. “El cas que va fer vessar el tassó, que em va fer veure que no ho podia suportar més, va ser quan ens va trabucar davant els nassos una pastera de tan plena de gent que anava”, conta al principi de la conversa que va mantenir recentment amb elDiario.es, sense deixar gaire espai per als preàmbuls sobre la seva vida anterior a Salvament Marítim.

Lladó sempre ha fet feina a la mar. En una primera etapa de quinze anys com a mestre d’aixa; després, com a pescador professional en llaüt, l’embarcació tradicional de fusta de la qual és un ferm defensor. Després de diverses feines en embarcacions de neteja i control de costes, va començar a cobrir baixes a Salvament Marítim, passant per les bases de Ciutadella, Alcúdia i, finalment, a Portocolom, ca seva.

Allà va fer de mariner a la Salvamar Mimosa, una embarcació governada les 24 hores del dia per dues tripulacions que s’alternen cada setmana i que estan formades per un patró, un mecànic i dos mariners. Per la seva ubicació, l’embarcació intervé habitualment en els rescats del sud de Mallorca i de l’entorn de Cabrera, un dels principals punts de la ruta migratòria que connecta Algèria amb les Balears.

El cas que va fer vessar el tassó, que em va fer veure que no ho podia suportar més, va ser quan ens va trabucar davant els nassos una pastera de tan plena com anava

La càrrega de feina ha crescut. El 2020 varen arribar per mar a les Illes Balears 1.464 persones; el 2024 en varen ser 5.846 i el 2025, 7.279, segons les xifres recopilades a partir de les informacions de la Delegació del Govern. Les dades mostren que, el 2025, Formentera va ser el punt on es varen localitzar més embarcacions; però, a Cabrera —on actua sobretot la Mimosa— s’hi varen concentrar més persones: 3.037 en 144 barques.

La consolidació de la ruta, especialment a partir del 2020, va incrementar la feina, sosté Lladó. “No varen canviar els torns, ni els descansos ni el salari”, diu. La situació i el clima laboral a la majoria de les bases de l’arxipèlag són avui “tensos”, per dir-ho “amb elegància”. Els treballadors en actiu prefereixen no parlar amb els mitjans i tenen por de possibles represàlies per part de la Direcció de SASEMAR (Salvament Marítim). “L’empresa”, com l’anomenen ells, ja ha sancionat sense sou i feina a patrons que han optat per aturar el vaixell per donar un descans mínim a la tripulació després de jornades consecutives de dia i de nit sense relleu. Tomeu Lladó, en canvi, ja no té gens de por. Perquè la seva por durant els darrers anys era que sonàs el telèfon per haver d’anar “a pasteres”.

La consolidació de la ruta migratòria entre Algèria i les Balears, especialment a partir del 2020, va incrementar la feina. 'No varen canviar els torns, ni els descansos ni el salari', assenyala Lladó.

La telefonada que ho va canviar tot

De caràcter reservat, com se sol atribuir als illencs, Lladó fa servir la ironia quan fa mal i somriu quan la cosa es posa seriosa. Just així continua el relat d’aquella nit. A les 22.20 del 2 de desembre de 2024, després de la jornada habitual de feina a la base i d’atendre una altra emergència entre les 15.00 i les 18.00, es va activar de nou l’operatiu per rescatar una embarcació localitzada a 4,7 milles al sud de Santanyí. Segons va informar després la Delegació del Govern, hi varen intervenir Salvament Marítim, el Servei Marítim Provincial i les dotacions de la Guàrdia Civil de Felanitx, Santanyí i Campos.

De caràcter reservat, com se sol atribuir als illencs, Lladó fa servir la ironia quan fa mal i somriu quan la cosa es posa seriosa

La Mimosa va arribar a la zona cap a la una de la matinada del dia 3. La Guàrdia Civil ja hi era “amb una embarcació tipus zòdiac, custodiant la pastera” i il·luminant-ne els ocupants amb un focus. Tot just arribar, Lladó i els companys varen advertir que haurien d’actuar amb molta cura: “No hi havia ni un centímetre quadrat buit a la barca”. L’embarcació duia un motor d’uns 250 cavalls, molt més potent del que és habitual. “Normalment, duen un motor de 25, 30 o 40 cavalls com a màxim”, explica.

Tomeu sosté que el protocol que es va aplicar aquella nit l’havien repetit fins a l’extenuació: després de situar-se a una distància prudent —per no provocar l’impuls de sortir precipitadament de l’embarcació i comprometre’n l’estabilitat—, s’hi varen acostar a poc a poc mentre els comunicaven “que el rescat es faria d’un en un per evitar ensurts”. Després varen fermar l’embarcació “per proa i per popa” perquè quedàs ben arrambada a la Salvamar Mimosa. Mentrestant, la Guàrdia Civil es va situar darrere d’ells mirant el rescat. Les tres barques varen quedar en línia.

“A mesura que començàvem a fer baixar la gent, allò s’anava enfonsant”, recorda. Els ocupants passaven a la Mimosa per la proa. El pes del motor i de les persones que encara quedaven a popa feia baixar cada vegada més aquella part de la barca. Lladó ho repeteix: “S’enfonsava, s’enfonsava. A poc a poc. S’enfonsava”.

No recorda que hi hagués mala mar, però sí una mica d’onatge. A bastament perquè una glopada d’aigua salada entràs a la precària embarcació i “la desestabilitzàs”. Llavors es varen sentir els crits:

—Ràpid, ràpid! Cap endavant! —cridava la tripulació de la Mimosa.

Després, la desgràcia: “La barca va trabucar de costat, cap a la banda contrària de la nostra embarcació, i ens va mostrar la quilla”, recorda. Els qui encara no havien pogut baixar varen caure a l’aigua. No duien armilles salvavides i dos varen quedar atrapats davall la barca, amb l’embarcació capgirada damunt ells.

'La barca va trabucar de costat, cap a la banda contrària de la nostra embarcació, i ens va mostrar la quilla', recorda. Els qui encara no havien pogut baixar varen caure a l’aigua. No duien armilles salvavides i dos varen quedar atrapats davall la barca, amb l’embarcació capgirada damunt ells

“No m’amollis”

La majoria va aconseguir pujar a la Mimosa pel seu compte. “Però un home va quedar atrapat entre les dues barques”, rebent els cops de la seva embarcació, que continuava fermada a la Mimosa. “Jo li vaig donar la mà per ajudar-lo a pujar, però no podia aguantar gaire”, relata Tomeu Lladó.

“Era gros i jo l’agafava amb una mà. Amb l’altra m’havia d’aferrar a la barana per no caure a l’aigua”. Mentre intentava sostenir-lo, cercava la ganiveta dins la butxaca per tallar el cap i evitar que la barca el continuàs colpejant.

—No m’amollis —li deia l’home.

—No t’amollaré —responia Lladó.

'No m’amollis', li deia l’home. 'No t’amollaré', responia Lladó.

S’entenien perquè l’home, que era algerià, parlava francès i els coneixements que tenien d’aquella llengua es varen afinar gràcies al llenguatge atàvic de l’adrenalina i la por. Mentrestant, “jo veia una maneta davall la pastera”; un dels qui hi havien quedat davall intentava sortir, “però veia la nostra quilla i no trobava la sortida”. La barca colpejava l’home que sostenia Lladó, i ell demanava ajuda, sense èxit, als companys, que encara ajudaven els altres a pujar. Li va tocar esperar.

“En un moment donat, mentre estàvem aferrats, em va demanar si tenia fills”, relata Tomeu. “Sí, li vaig contestar. Dues filles”. I ell va respondre: “Jo també. No m’amollis”“. Aquí el relat es romp. Lladó és un home que parla amb la boca petita, però mira amb força, amb els ulls ben oberts. ”Encara m’afecta. Ho vaig passar molt malament“, diu i, amb aquells ulls vidriosos a punt de rompre, continua el relat amb un somriure de disgust. Finalment —continua—, el cap de proa ”es va rompre i ja no va rebre cops“. Els joves que havien quedat davall la barca ”varen sortir aviat: un va anar directe a la Mimosa i l’altre, visiblement desorientat, va partir nedant cap a l’horitzó“.

'En un moment donat, mentre estàvem aferrats, em va demanar si tenia fills', relata Tomeu. ''Sí'', li vaig contestar. 'Dues filles”. I ell va respondre: 'Jo també. No m’amollis'

Quan els companys varen ajudar a pujar l’home que sostenia, varen tallar el cap de popa. “La barca es va enfonsar com un plom. Plop! Encara deu ser allà”. L’home que nedava en direcció contrària va acabar virant i també va ser rescatat. “Sort que eren joves i sabien nedar. Rescatam molta de gent que no en sap”. Les 25 persones que viatjaven a bord —24 homes i una dona— varen sobreviure.

Ja a terra, l’home a qui Tomeu Lladó no va amollar la mà li va dir: “Tu es comme mon grand-père” o, traduït: “Em va dir que era com el seu padrí; a sobre, em va fer quedar com un vell”, diu sorneguer i clarament afectat, per provocar un somriure després del relat.

L'home a qui Tomeu Lladó no va deixar anar la mà li va dir: 'Tu es comme mon grand-père', o, traduït: “Em va dir que era com el seu padrí; a sobre em va fer quedar de vell”, diu sorneguer i clarament afectat, per provocar un somriure després del relat

El rescat que ho canviaria tot per a Lladó no seria ni el darrer ni el primer del seu torn de guàrdia. Per exemple: del 29 de novembre fins al dia del rescat, havien assistit, fora de l’horari habitual, tres embarcacions amb 69 persones a bord.

Aquella nit, la nit clau, varen sortir a les deu del vespre i varen arribar a la base entre les tres i les quatre de la matinada. L’endemà, sense gairebé haver dormit, varen començar les tasques habituals —aquell dia relacionades amb el combustible—. A les 12.00 els varen cridar per assistir una nova embarcació precària: 18 persones rescatades. A les 18.00 va arribar a terra. Aquell mateix horabaixa va acabar el torn sense saber que seria el darrer.

24 hores pendents del telèfon

El problema principal insisteix, no és únicament la duresa de cada sortida, sinó l’acumulació. “Les guàrdies són exactament les mateixes: set dies seguits, pendents les 24 hores, amb resposta immediata. Però la càrrega de feina s’ha multiplicat” des de la consolidació de la ruta migratòria.

El problema principal, insisteix Lladó, no és únicament la duresa de cada sortida, sinó l’acumulació: 'Les guàrdies són exactament les mateixes: set dies seguits, pendents les 24 hores, amb resposta immediata'

Lladó també es queixa que l’empresa consideri descans allò que per a ells continua sent feina. Quan no atenen una emergència, “no estan simplement asseguts dins una oficina”, diu, i enumera les tasques: “Netejar i posar a punt l’embarcació, fer-ne el manteniment, preparar caps, revisar material, comprar aigua, calcetins o roba eixuta per a les persones rescatades i demanar les mantes a la Creu Roja. Sempre, sempre, sempre hi ha coses per fer”, recalca. Per això sosté que “l’empresa hauria de tenir, com a mínim, una altra tripulació”.

El juliol de 2025, Salvament Marítim va anunciar oficialment un reforç específic per a les Balears durant l’estiu mitjançant la incorporació de la Guardamar Concepción Arenal, un augment de la disponibilitat de les llanxes de la Creu Roja i un dispositiu format per sis Salvamars, una Guardamar, un remolcador, un helicòpter i quatre llanxes concertades. La nota de premsa emesa aleshores per l’organisme explica que l’objectiu era respondre a l’increment de l’activitat nàutica i de les intervencions d’emergència durant l’estiu.

El juliol de 2025, Salvament Marítim va anunciar oficialment un reforç específic per a les Balears durant l’estiu mitjançant la incorporació de la Guardamar Concepción Arenal, un augment de la disponibilitat de les llanxes de la Creu Roja i un dispositiu format per sis Salvamares, una Guardamar, un remolcador, un helicòpter i quatre llanxes concertades

Tanmateix, Lladó lamenta que la guàrdia durant el període estival es converteixi en un estat d’alerta permanent. “Un se’n va a dormir pensant que el telèfon sonarà i ja dorm malament”, diu l’extripulant, que ara té 60 anys. “Als 40, si no pots dormir, no dorms. Però ara és diferent”: quan l’avís arriba de matinada, després d’un dia de feina, “et cau l’ànima als peus”.

Una anàlisi publicada el 2025 per Erik Monreal Bringsvaerd, catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de les Illes Balears, qüestiona el règim de jornada aplicat al personal de flota de Salvament Marítim. Segons explica, durant els períodes d’embarcament els treballadors romanen disponibles les 24 hores. Quan acaben l’horari ordinari al port, continuen de guàrdia telefònica i no poden rebutjar els avisos: només disposen de 20 o 30 minuts per preparar l’embarcació, amollar els caps i sortir a la mar.

Lladó lamenta que la guàrdia en període estival es converteixi en un estat d'alerta permanent. 'Un es fica al llit pensant que el telèfon sonarà i ja dorm malament', diu l'extripulant, que té ara 60 anys. 'Als 40, si no pots dormir, no dorms. Per a mi ara és diferent': quan l'avís arriba de matinada, després d'un dia de feina, 'se't cau l'ànima als peus'

El mateix conveni col·lectiu del Personal de Flota de l’Entitat Pública Empresarial Societat de Salvament i Seguretat Marítima (Sasemar) estableix per a les Salvamares períodes d’embarcament de set dies i considera que, dins aquestes jornades, el temps de feina al port correspon a l’horari habitual, mentre que “la resta d’hores fins a les vint-i-quatre de cada dia” té la consideració de “temps de disponibilitat per a serveis a la mar”.

Monreal calcula que aquest sistema podria generar jornades anuals de més de 4.300 hores. Una jornada de 40 hores setmanals equival a unes 1.800 hores de feina efectiva a l’any. Es tracta d’una interpretació jurídica, no d’una il·legalitat declarada pels tribunals, però centra l’atenció en què s’ha de considerar temps de feina i què es pot computar com a descans.

La tasca dels tripulants de Salvament Marítim es basa en el salvament de vides humanes i la lluita contra la contaminació marítima. No només rescaten persones en la ruta migratòria, sinó que també atenen embarcacions d’esbarjo, turistes i professionals de la pesca, per esmentar-ne alguns exemples. Fan a la mar les feines que a terra duen a terme les ambulàncies, els bombers i les grues de remolc de vehicles. Els períodes de guàrdia i descans varien segons el tipus de vaixell.

Lladó reclama que, després d’una jornada llarga de rescats, la tripulació sigui rellevada per companys descansats. “Hem arribat a fer 14, 17 o fins a 19 hores de feina en un període de 24 hores. Sense dormir, amb el risc que això comporta per a la gent que rescatam i per a nosaltres mateixos”.

Lladó reclama que, després d'una jornada llarga de rescats, la tripulació sigui substituïda per companys descansats. 'Hem arribat a fer 14, 17 o fins i tot 19 hores de feina en un període de 24 hores. Sense dormir, amb el risc que comporta per a la gent que rescatem i per a nosaltres mateixos'

“Això no ho fa cap equip d'emergència del món”

“Això no ho fa cap equip d’emergència del món”, afirma, posant l’exemple dels bombers: qualsevol cos sotmès a emergències necessita torns i descansos reals. Proposa, invocant “la llei que regula les guàrdies de la mar”, que es “respecti el màxim de 14 hores de feina efectiva en un període de 24 hores i que després s’activi un relleu”.

Però el seu malestar més profund té a veure amb la preparació i l’atenció psicològica. Els veterans ensenyen l’ofici a bord, segons Lladó, però apunta que ningú els prepara per gestionar una embarcació plena de persones en pànic, infants en estat de xoc o la possibilitat que algú mori davant ells.

“Tu entres com a mariner ras, però això no té res a veure amb ser un mariner normal i corrent”, afirma Tomeu. Hi ha un servei psicològic al qual poden telefonar, però, segons explica, no hi ha seguiment després de les situacions límit: “El psicòleg l’haurien d’enviar abans, per preparar-nos com a mínim”.

'Tu vas com un mariner de tercera, però això no té res a veure amb ser un mariner qualsevol', afirma Tomeu. Hi ha un servei psicològic al qual poden trucar, però, segons explica, no hi ha seguiment després de les situacions límit: 'Al psicòleg l'haurien d'enviar abans, per preparar-nos com a mínim'

“Això no ho fa cap equip d’emergència del món”, afirma, posant l’exemple dels bombers: qualsevol cos sotmès a emergències necessita torns i descansos reals. Proposa, invocant “la llei que regula les guàrdies de la mar”, que es “respecti el màxim de 14 hores de feina efectiva en un període de 24 hores i que després s’activi un relleu”.

Però el seu malestar més profund té a veure amb la preparació i l’atenció psicològica. Els veterans ensenyen l’ofici a bord, segons Lladó, però apunta que ningú els prepara per gestionar una embarcació plena de persones en pànic, infants en estat de xoc o la possibilitat que algú mori davant ells.

“Tu entres com a mariner ras, però això no té res a veure amb ser un mariner normal i corrent”, afirma Tomeu. Hi ha un servei psicològic al qual poden telefonar, però, segons explica, no hi ha seguiment després de les situacions límit: “El psicòleg l’haurien d’enviar abans, per preparar-nos com a mínim”.

La resposta de Salvament Marítim

Després de la publicació d'aquest reportatge, Sasemar ha contactat amb elDiario.es per “expressar el seu reconeixement a tots els professionals que desenvolupen la seva labor a Salvament Marítim”. En el seu correu, des de Salvament Marítim admeten que “l'activitat desenvolupada a Balears ha experimentat un important increment en els últims anys”, tant per l'augment de les emergències marítimes com per les operacions de rescat de persones migrants, i defensen haver “reforçat les seves capacitats operatives” amb la incorporació d'una unitat Guardamar —amb “16 tripulants repartits en dos torns de treball” i “capacitat per operar 24 hores ininterrompudament”—. Afegeixen, així mateix, que “totes les unitats de tipus Salvamar que realitzen serveis de caràcter migratori compten amb un tripulant addicional a les seves embarcacions”.

També apunten que les condicions laborals de la flota estan regulades per la normativa vigent i pel conveni col·lectiu de Sasemar, que contempla “tant el treball efectiu com els períodes de disponibilitat propis d'un servei d'emergència permanent”. L'entitat assenyala a més que compta amb “el suport d'una empresa de psicologia” que ofereix “atenció telefònica, videotrucades i visites presencials” per a la flota, els centres de coordinació i les seves famílies, i assegura que continuarà “analitzant les necessitats operatives de les seves bases” i “escoltant les aportacions dels seus professionals”.