El taller subterrani on els mariners treballen de franc per salvar les barques tradicionals de Menorca

El vell Camí Verd no és tan verd com proposa el seu nom. Durant l'estiu de Menorca és un camí sinuós envoltat de camps i paret seca que connecta Maó i Sant Lluís per rutes alternatives, velles, carreteres de trànsit lent i calor sufocant. Cal recórrer-lo fins a la seva desembocadura a la zona alta del Port de Maó per arribar a la Pedrera de Robadones, una antiga pedrera de marès on s'emmagatzemen, des de fa gairebé tres dècades, desenes d'embarcacions històriques i típiques de Menorca: és el taller de l'Associació Amics de la Mar.

“L'associació es va fundar el 1997 per protegir el patrimoni i la cultura marinera de Menorca i amb la idea d'enfocar-nos en les embarcacions tradicionals, els oficis vinculats a la mar, les formes de navegar d'aquí, les formes de pescar i de relacionar-nos amb la mar”, explica Jose Mari Zardoya, integrant de la Junta Directiva, qui no oculta la seva preocupació pel futur de la navegació tradicional al Port de Maó. “Ara només es busquen barques ràpides, de motors enormes. Això no és navegar”, lamenta aquest navarrès establert a Menorca que manté les maneres –a un temps tossces i tendres– d'un vell professor de secundària ja jubilat.

“Atenció”, exigeix amb ímpetu als turistes que passegen despistats entre el centenar d'embarcacions que dormen, algunes semicobertes amb lones, a les entranyes subterrànies de la pedrera. Robadones és una caverna de 5.000 metres quadrats que s'enfonsa a la roca del llevant insular i que conserva, a més d'embarcacions, centenars d'eines, motors antics i tota mena d'elements vinculats als oficis tradicionals de la mar.

“No pretenem crear un museu convencional, sinó mantenir viu un patrimoni que, d'altra manera, es perdria. Quan l'actual junta va assumir la gestió ens vam trobar amb anys d'abandonament acumulat i vam haver de retirar tones de residus i runes per recuperar l'espai. Avui continuam sent poques persones actives, així que avancem a poc a poc, fent tot el que està a les nostres mans”, explica Zardoya. Afegeix que la pedrera deu el seu nom a una vella llegenda local segons la qual en el predio que envolta la pedrera vivia un lladre de joies i aixovar de dona.

Una temperatura perfecta

Les columnes de mares que funcionen com a bigues ciclòpies tenen les marques de velles perforacions mineres que van abastir de pedra els pobles confrontants de Maó i Es Castell. Emergeixen de la terra com a dits calcaris que arriben a mesurar fins a 12 metres d'alçada i es distribueixen irregularment per l'espai. Aquí i allà vells pescadors treballen la fusta, pinten, emblanquinen, cusen veles i expliquen que la pedrera té el seu propi microclima i roman a uns 15º, “sigui hivern o estiu”. Aquesta regulació natural permet l'excepcional estat de conservació en què es troben les embarcacions, que estan fetes, en la seva immensa majoria, de pi de Menorca, talat en un moment concret de l'any, calafatejat i muntat amb especial cura per mans expertes fa, en alguns casos, més d'un segle.

La pedrera té el seu propi microclima i roman a uns 15º. Aquesta regulació natural permet l'excepcional estat de conservació en què es troben les embarcacions, que estan fetes, en la seva immensa majoria, de pi de Menorca

“Tot el que hi ha a Robadones és el resultat de milers d'hores de treball voluntari. Tenim vaixells que fa dècades que són aquí i segueixen pràcticament igual que el primer dia. Si haguessin estat exposats al sol i a la intempèrie, molts ja haurien desaparegut”, continua Zardoya mentre repassa els noms de les embarcacions com qui passa llista a classe, enumerant els presents i els absents amb avís o sense.

Tot el que hi ha a Robadones és el resultat de milers d'hores de treball voluntari. Tenim vaixells que fa dècades que están aquí i segueixen pràcticament igual que el primer dia. Si haguessin estat exposats al sol i a la intempèrie, molts ja haurien desaparegut

El protocol per recuperar embarcacions sempre comença amb una trucada. Algú, en algun punt de Menorca, es posa en contacte amb Amics de la Mar i ofereix un llaüt, un esquif o una barca de regata que, gairebé sempre, es podreix en algun solar oblidat o al garatge d'alguna casa d'estiueig familiar. “Ens truquen i nosaltres ens posem en marxa, busquem l'embarcació, n'avaluem l'estat, si és possible, la portem aquí i la restaurem, després escrivim la fitxa amb tota la informació disponible”, explica Paco Bosch, un dels membres fundadors d'Amics de la Mar i reconegut mariner gairebé centenari que, des de fa dècades, es dedica a recrear llaüts i embarcacions històriques en miniatura.

“Cada barca té un arbre genealògic. Per exemple aquesta, de nom Barlovent, és una barca de 20 pams feta a Maó el 1922 pel mestre de ribera Antoni Taltavull conegut com ”s'obercoc“. Abans del seu primer traspàs es va dir Marta Molière i la patrona era Clara Aguiló Valls que la va comprar per la quantitat de set-centes cinquanta pessetes i li va canviar el nom pel de Reina II i finalment va canviar al nom actual. Arbola vela llatina i copo”, exemplifica Zardoya detingut davant d'una barca restaurada situada a pocs metres d'una claraboia per on es filtra la llum solar i evidencia la fitxa de cada barca col·locada sobre la paret.

Un port sense veles llatines

En aquests dies el port de Maó viu una creixent tensió entre la seva funció econòmica i turística i el seu paper històric com a espai de convivència, treball i cultura marinera. Així ho resumeix Paco Bosch mentre continua assegut al seu taller de miniaturista assenyalant orgullós els detalls d'una rèplica a escala del navili de línia del segle XVIII San Juan Nepomuceno. “El Port no va ser sempre així. Va saber ser un espai de treball, de calafateig, de xarxes i pescadors. També d'oci i esbarjo per als habitants de la ciutat. Dona una mica de tristesa veure que ara només hi ha espai per a xàrters i mega iots”, relata Bosch.

El Port no va ser sempre així. Va saber ser un espai de treball, de calafateig, de xarxes i pescadors. També d'oci i esbarjo per als habitants de la ciutat. Dona una mica de tristesa veure que ara només hi ha espai per a xàrters i mega iots

La manca d'amarratges és la principal limitació que les associacions de mariners i pescadors d'arts menors troben a l'hora d'accedir al Port. Amb tot, la rada de Maó manté actualment 598 amarratges de gestió pública, això és el 35% dels 1.674 amarratges totals. Així mateix, a principis de 2026 es va conèixer que la nova concessió de la Ribera Nord del port contempla la possibilitat de passar de 52 a 168 amarratges a la zona de l'Illa del Rei, la qual cosa ha generat esperances –i alguns dubtes– entre les associacions.

“Fa dècades que reclamem espais al port per poder posar a l'aigua les embarcacions que restaurem. Sense molls, gran part d'aquest patrimoni queda condemnat a romandre a terra. És cert que l'administració sempre manté el diàleg obert, hem tingut reunions i els hem plantejat les nostres necessitats, però la realitat és que les prioritats finalment solen dirigir-se cap a activitats més rendibles econòmicament. Nosaltres no necessitem grans infraestructures; necessitem que es reconegui que aquestes embarcacions també formen part de la vida del port i que mereixen un espai”, reflexiona Zardoya.

Des d'Amics de la Mar expliquen que moltes de les embarcacions qu eCustodien són peces úniques, algunes amb més d'un segle d'antiguitat, vinculades a formes de navegació tradicionals com la vela llatina. Consideren que aquests vaixells constitueixen molt més que un patrimoni material, ja que conserven la memòria dels pescadors, fusters de ribera i mariners que van donar forma a la identitat marítima de Menorca. Per això, adverteixen que cada vegada que desapareix una d'aquestes embarcacions no només es perd un objecte històric, sinó també una part de la memòria col·lectiva de l'illa.

“Durant anys hem recuperat embarcacions que estaven abandonades en coves, finques o magatzems, moltes vegades gràcies a l'avís de familiars que no sabien què fer amb elles. De vegades arribem just a temps per evitar que fossin destruïdes. Recordo especialment el cas d'una embarcació tradicional el propietari de la qual es va veure obligat a tallar-la amb una motoserra per complir amb una política que exigia inutilitzar els vaixells retirats de l'activitat pesquera. Són històries que mostren fins a quin punt el patrimoni marítim pot desaparèixer si ningú el protegeix”, conclou Zardoya.

Durant anys hem recuperat embarcacions que estaven abandonades en coves, finques o magatzems, moltes vegades gràcies a l'avís de familiars que no sabien què fer amb elles. De vegades arribem just a temps per evitar que fossin destruïdes. Recordo especialment el cas d'una embarcació tradicional el propietari de la qual es va veure obligat a tallar-la amb una motoserra

Per a diversos d'aquests mariners una barca tradicional no és una peça decorativa. És una forma de relacionar-se amb el mar, un conjunt de coneixements, oficis i experiències transmesos entre generacions. Diversos d'ells lamenten que a la joventut menorquina ja no li interessi sortir a navegar en un d'aquests llaüts.

“No estem fent una recreació històrica; estem mantenint viva una cultura que ha format part de Menorca durant segles. Per això defensem que la conservació del patrimoni marítim i l'existència d'amarratges socials són dues qüestions inseparables. Si les embarcacions tradicionals no poden estar a l'aigua i si la gent d'aquí perd l'accés al port, la cultura marinera acaba convertint-se en un record”, insisteix Bosch en el seu reclau de mar i de memòria.