El naufragi del vaixell 'Général Chanzy' que encara sorprèn els experts: “L'enfonsament va ser veloç i mortífer”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Jean Bruno Cayol era un capità experimentat i d'àmplia trajectòria a la Compagnie Française Transatlantique quan va acceptar convertir-se en patró del General Chanzy en l'hivern de 1910. Era un vaixell de correu i passatge a vapor –modern per a la seva època–, construït al llegendari varador de Saint Nazaire tot just uns anys abans. Ningú, i menys encara aquell capità que havia navegat per tot el món contra vent i marea, podia imaginar que s'enfonsaria aquella matinada del 10 de febrer, fa 116 anys, davant la costa de ponent de Menorca. Aquella tragèdia en la que van morir 157 persones incloent-hi el capità i tota la seva tripulació és considerada un dels pitjors accidents marítims de l'era moderna a Espanya i encara avui segueix sense estar del tot clar què va ser el que va causar aquell naufragi. “És cert que les cròniques de l'època donen compte que hi havia mala mar la matinada del 9 de febrer, però el sinistre continua sorprenent fins avui, no només perquè Cayol era un mariner avesat que havia fet aquest mateix trajecte centenars de vegades, sinó perquè l'enfonsament va ser tan veloç com mortífer”, explica l'autor del llibre El naufragi del Chazny, Miquel Ángel Mir.
Amb les primeres llums de l'alba del dijous 10 de febrer, la notícia ja era portada als principals mitjans locals i internacionals. “Commoció a París, Alger i Marsella, va naufragar el Général Chanzy”, titulava L'Humanité fent coneguda la tragèdia. El setmanari La Voz de Menorca va obrir la seva edició insular cridant els veíns a sumar-se a la desesperada tasca de recerca i rescat de possibles supervivents. Segons narrava el matutí, “les immediacions de Ciutadella són en un efervescent enrenou de soldats, rescatistes, pescadors de la zona i curiosos que inunden la costa nord a l'altura de Punta Nati”. Després d'hores de recerca es van poder recuperar 24 cossos i es va obrar un miracle que ningú esperava: d'entre els 158 tripulants que van sortir de Marsella en quedava un viu. El seu nom era Marcel Boudez.
En estat catatònic i probablement sense ser del tot conscient de la seva sort, Boudez, de 26 anys, empleat de duanes i ara epicentre de l'atenció de la premsa de tot Europa, va encertar a fer declaracions una vegada es va haver refet del naufragi. “Vam abandonar Marsella cap al migdia. Tot anava bé, fins i tot l'alegria regnava a bord. Cap a les set de la tarda, a mesura que entràvem al Golf de Lleó, el mar va començar a encrespar-se. Diversos passatgers es van mostrar inquiets, però el capità Cayol es va esforçar a tranquil·litzar-los. Fins i tot va baixar del pont de comandament per explicar que havia fet aquest mateix trajecte durant anys. Realment confiàvem que a l'albada següent estaríem veient les muntanyes blanques d'Alger”, va explicar en un reportatge publicat poc després de l'accident a Le Matin. Segons el jove marsellès, la tripulació del Chazny va sopar tranquil·lament aquella nit malgrat el cada cop més violent onatge.
En la més absoluta foscor, el vaixell es va aventurar a passar entre Menorca i Mallorca confiant només en l'experiència del seu capità, enmig d'una tempesta i sense més il·luminació que els escassos focus del vaixell. “Cap a les onze de la nit vaig tornar al meu camarot, que ocupava amb un altre viatger. Per la meva part, experimentava una certa inquietud, ja que el mar empitjorava moment a moment. El meu company de camarot va intentar tranquil·litzar-me i finalment em vaig adormir”, va explicar Boudez, i va assenyalar que, de sobte, es va despertar “espantat”. Podien ser les quatre del matí aproximadament. “Ni vaig sentir res ni ho vaig percebre; però un terrible pressentiment em va advertir que un perill m'amenaçava. Estem en perill, vaig pensar. Per què? Ho ignoro…”. Baudez aconseguiria escapar de l'enfonsament del Chazny a bord d'una de les embarcacions d'emergència que es van avitar després de l'inici de l'enfonsament, juntament amb un altre tripulant que, tanmateix, poc abans d'arribar a les roques de la costa nord de Menorca, va desaparèixer amb un violent cop de mar. Boudez va arribar nedant a la costa al límit del col·lapse on va ser trobat hores després pels rescatadors.
En la més absoluta foscor, el vaixell es va aventurar a passar entre Menorca i Mallorca confiant només en l'experiència del seu capità, enmig d'una tempesta i sense més il·luminació que els escassos focus del vaixell
Causes i atzars
Han passat 116 anys d'aquell naufragi i encara avui, a uns 12 metres sota el nivell del mar, el casc del Chazny roman enfonsat en un mar de dubtes. Com és possible que un mariner competent i experimentat com Cayol perdes el control del vaixell en una ruta de sobres coneguda? Va ser supícia, incompetència o descuit? El mal temps d'aquella matinada explica per si mateix l'enfonsament veloç i fatal de l'embarcació? Com moren 156 persones en un instant? En suma, per què es va enfonsar el Général Chanzy?
Jaume Picó Vives, mariner menorquí i autor del llibre 75 anys de naufragis i accidents marítims a Menorca, planteja algunes claus per entendre aquests successos: “La costa nord de Menorca és, en clar contrast amb les zones del sud i de llevant, abrupta i escabrós. A això s'hi suma que tot el tram litoral comprès entre Algaiarens i Punta Nati —on va naufragar el Chanzy— amb prou feines va disposar durant dècades d'una única referència marítima, el far de Cavalleria, en funcionament des del 1857. De fet, aquest litoral, dur i constantment exposat als temporals, s'ha convertit al llarg de la història de l'illa en escenari freqüent de nombrosos naufragis”.
Aquest litoral, dur i constantment exposat als temporals, s'ha convertit al llarg de la història de l'illa en escenari freqüent de nombrosos naufragis
Segons Picó, aquella tragèdia va evidenciar de forma incontestable la necessitat de reforçar la senyalització marítima a l'illa. Les autoritats van respondre a aquesta urgència iniciant el 5 de juliol de 1912 les obres de l'actual Far de Punta Nati, que seria inaugurat el setembre de 1913. Una imponent construcció de pedra situada a 43 metres sobre el nivell del mar i amb un abast de 26 milles nàutiques que va néixer com a resposta directa al desastre. “Aquella llum, que en les nits de temporal adverteix del perill dels penya-segats del nord, és també un record permanent de les víctimes del Général Chanzy i, al mateix temps, la garantia que tragèdies com aquesta no haurien de tornar a repetir-se en aquestes costes”, conclou el mariner.
A França, l'accident també va causar una profunda commoció, probablement degut a l'elevat número de víctimes; prova d'això va ser la construcció d'un monument commemoratiu en la seva memòria a Ris-Orangis, dissenyat per l'arquitecte Georges Wybo i ubicat al parc de la Casa de Retir dels Artistes Lírics al sud de París. El cenotafi va ser inaugurat el 14 de maig de 1911 per Armand Fallières, president de la República en una cerimònia de la qual va participar una part important del govern i l'únic supervivent, Boudez, qui amb el transcàrrer dels anys va anar caient en l'oblit. Menorca també va retre homenatge als traspassats i especialment a aquells els cossos dels quals van poder ser recuperats del mar, que van ser traslladats a terra i encara avui descansen sota una gran estàtua d'un àngel alat i una llosa de marès gravada amb la silueta del vaixell.
Jean-Jacques Jordi, historiador especialista en la Marsella dels segles XVIII al XX i profund estudiós de la tragèdia del Chanzy, destaca l'impacte popular que va generar el naufragi en la societat de l'època. “Hi va haver una assistència de prop de 12.000 persones als funerals celebrats a la catedral de Marsella i oficiats pel seu bisbe. També hi van assistir nombroses figures rellevants de la vida política i social, cosa que evidencia que la població va fer seva aquella tragèdia, una implicació que també es va reflectir a Alger, on unes 6.000 persones van acudir als funerals oficiats per l'arquebisbe de la ciutat, qui va pronunciar una extensa homilia de dues hores”, explica l'historiador.
0