La Cova des Càrritx, espai de mort i màgia: “Les seves set sales internes són una càpsula del temps fins als nostres dies”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Han passat trenta anys des que, una tarda de tardor de 1995, un grup d’espeleòlegs que passejaven pel Barranc d’Algendar, a la costa nord de Menorca, van descobrir per casualitat el tresor arqueològic més important de la cultura talaiòtica de l’illa: la Cova des Càrritx. La troballa va ser accidental, però les seves conseqüències van obrir als estudiosos del període de l’Edat del Bronze de totes les Illes Balears –i més enllà– una font inesgotable d’interpretacions sobre la vida espiritual i simbòlica dels habitants de Menorca de fa 3.000 anys. “Les particularitats de la troballa de la Cova des Càrritx són fonamentalment dues: d’una banda, que es tracta d’una cova que va romandre tancada tot aquest temps, és a dir, que no va ser vandalitzada ni reutilitzada posteriorment, i, de l’altra, que l’hermetisme i les condicions microclimàtiques de la gruta han permès una conservació excepcional del material emmagatzemat al seu interior”, assenyala a elDiario.es l’equip arqueològic del Consell de la Menorca Talaiòtica, organisme que ha impulsat el 2023 la denominació de Patrimoni de la Humanitat per al conjunt de jaciments d’aquest període repartits per tota l’illa.
La cova es troba excavada a la roca sobre un penya-segat que voreja la costa nord de Ciutadella. Alguns arqueòlegs consideren que es tracta d’una ubicació inaccessible precisament pel caràcter sagrat del lloc: una cova amb múltiples sales la construcció ciclòpia de la qual constituïa en si mateixa un repte simbòlic i material. Arribar a la cova era probablement part d’un ritual de pas al qual només els iniciats podien accedir. “Va ser utilitzada com a espai ritual i funerari durant gran part de l’Edat del Bronze. Té la particularitat d’haver romàs excepcionalment ben conservada a causa d’un despreniment de roca ocorregut cap a l’any 800 dC que va bloquejar l’entrada, de manera que les seves set sales internes han estat una càpsula del temps fins als nostres dies”, explica un dels integrants del Grup de Recerca d’Arqueoecologia Social Mediterrània de la Universitat Autònoma de Barcelona que investiga el lloc.
Però la troballa casual de la cova va ser revolucionària no només pel grau de conservació, sinó també per la gran quantitat d’objectes rituals trobats al seu interior i especialment per les fibres de cabell humà trobades dins d’un corn, que van permetre fer una radiografia detallada dels usos i costums del període. “A la sala número 5 es va trobar un enigmàtic dipòsit format per diversos recipients de fusta i de corn plens de flocs de cabell. Procedien d’alguns dels cadàvers enterrats a la sala 1. Havien estat tenyits de vermell i pentinats abans de ser tallats”, assenyala l’investigador de la UAB, qui, després de fer una anàlisi química, va confirmar l’ús de substàncies al·lucinògenes en les restes. “L’anàlisi química mitjançant Cromatografia Líquida d’Ultra Alt Rendiment acoblada a Espectrometria de Masses d’Alta Resolució ha detectat la presència d’efedrina, atropina i escopolamina. L’efedrina és un estimulant natural, mentre que l’atropina i l’escopolamina tenen efectes al·lucinògens”, conclou. Es tracta de la primera evidència directa d’aquestes pràctiques a Europa, basada en l’anàlisi química de cabells humans.
“Crec que, més enllà de l’ús de substàncies, la troballa ens parla del paper central que va tenir la mort dins d’aquestes comunitats. La complexitat dels rituals funeraris no només reflecteix una preocupació pel més enllà, sinó també per la construcció de la memòria i la identitat col·lectiva”, afegeix Octavio Torres, doctor en Arqueologia per la Universitat d’Alacant, la recerca del qual se centra en la quotidianitat de les societats protohistòriques balears, especialment al jaciment de Torre d’en Galmés. “A més, és un aspecte que ens permet connectar amb el present d’una manera molt didàctica: la manera com tractem els nostres morts continua sent avui una de les expressions més interessants del que som com a societat”, reflexiona.
La manera com tractem els nostres morts continua sent avui una de les expressions més interessants del que som com a societat
El folklore talaiòtic
La declaració de Patrimoni Mundial de la Humanitat del conjunt de jaciments talaiòtics planteja per a Menorca un doble repte: d’una banda, la importància d’aprofundir i mantenir les investigacions obertes –en aquest sentit, la Cova des Càrritx, entre altres poblats, no és visitable– i, de l’altra, compartir amb els dos milions de turistes que trepitgen l’illa cada temporada d’estiu el valor històric que es troba disseminat pel territori i intentar que aquest no es vegi afectat. En aquest doble repte també hi nia un vici d’època: la simplificació de la Història. En l’era del short i el TikTok, cada vegada es fa més difícil comprendre la complexitat d’un procés històric que abasta 3.000 anys i sobre el qual, a més, no existeix un consens unànime, sinó interpretacions divergents –encara que no del tot oposades–. La realitat és complexa. La Història encara més.
Una de les línies de recerca que Octavio Torres incorpora per abordar el període és el paper de les dones. Una mirada “feminista” sobre l’estudi de les comunitats talaiòtiques serveix de pont per pensar amb perspectiva innovadora els sistemes socials de l’època. “El que sabem és que els espais domèstics són clau per entendre la participació en allò ritual, en el món simbòlic. Tradicionalment s’ha tendit a associar el ritual amb allò excepcional i públic, però cada vegada tenim més indicis que moltes pràctiques cerimonials es desenvolupaven en l’àmbit quotidià. Això obre preguntes molt interessants sobre qui hi participava o no”, assenyala l’arqueòleg, qui afegeix que, encara que no sempre s’identifiquen diferències de gènere o d’estatus, les activitats de cura podrien haver tingut dimensions simbòliques en l’imaginari talaiòtic. “En aquest sentit, és fonamental no excloure les dones. Més que assignar rols tancats, potser el que hem de fer és ampliar la mirada i reconèixer que allò simbòlic travessava múltiples esferes de la vida i la mort i, per tant, diferents subjectes dins de la comunitat”, conclou.
És fonamental no excloure les dones. Més que assignar rols tancats, potser el que hem de fer és ampliar la mirada i reconèixer que allò simbòlic travessava múltiples esferes de la vida i la mort i, per tant, diferents subjectes dins de la comunitat
Les ruïnes circulars
Menorca és, de totes les Balears, l’illa amb més jaciments talaiòtics per metre quadrat. L’estudi i la investigació d’aquest patrimoni ha despertat l’interès d’arqueòlegs i antropòlegs d’arreu del món que, tanmateix, no acaben de definir quin era el sistema de creences d’aquells pobladors. “La construcció metòdica dels recintes en què les anomenades ‘taules’ ocupen un paper central, sumada a l’evidència de rituals de comensalitat i la presència d’estatuetes i altres elements simbòlics, permet plantejar l’existència d’un sistema de creences. Investigacions recents com les de So na Caçana o treballs en aquesta línia com els de Simón Gornés Hachero apunten, a més, a referents simbòlics com el toro o el sol dins d’aquest univers religiós; no obstant això, és difícil pensar-lo com una religió en el sentit modern”, assenyala Torres.
Investigacions recents apunten a referents simbòlics com el toro o el sol dins d’aquest univers religiós; no obstant això, és difícil pensar-lo com una religió en el sentit modern
És possible que, més enllà de la manca de síntesi científica sobre l’espiritualitat talaiòtica, la troballa de la Cova des Càrritx permeti una interpretació que no té una lectura lineal ni unívoca. La mort com a misteri i la màgia com a ritual de pas són, per si mateixos, elements presents en totes les societats que, en el cas de Menorca, tenen la materialitat de les pedres. Les taules mil·lenàries semblen suggerir la idea que la dimensió còsmica dels antics pobladors integrava la mort, les cerimònies i la màgia ritual com un tot sistemàtic i sostingut en el temps. “És important subratllar el profund coneixement que certes persones tenien del seu entorn natural. No es tracta només de consum de substàncies, sinó d’un saber especialitzat i de la seva aplicació en contextos simbòlics. Aquestes substàncies podrien haver tingut un paper significatiu en l’accés a determinades experiències rituals, potser vinculades a espais o pràctiques reservades, amb implicacions també socials i polítiques dins de la comunitat”, conclou Torres.
0