LLEGIR EN CASTELLÀ
El mòbil d’en Gregorio (nom fictici) recorre en pocs segons la superfície de l’habitació. No necessita més temps per mostrar-ho tot. És petita, acumula poques coses. L’objectiu de la càmera capta un llit, una tauleta de nit, un ventilador, una nevera. Un armari, sense portes, on amuntegar la roba. Dos armaris més, amb portes, que fan servir com a rebost. Un té pany. L’altre, no. No toquéis mis cosas es llegeix en el marc d’un dels prestatges.
“És clar, aquesta habitació era compartida. Ara és meua, visc tot sol en aquests dos per tres”, comenta –irònic– quan se li demana per la mida del seu habitatge. “750 euros”, respon –flegmàtic– quan se li demana quant paga l’últim dia de cada mes. Els seus sous, i els d’una trentena de persones més, acaben a la butxaca d’Agustín Sales Sapiña, un propietari que fa vint anys que voreja la legalitat a Sant Antoni de Portmany, Eivissa.
“El xalet-pastera és vox populi a l’illa. El taxi que ens va portar fins allà quan vam fer la mudança ja sabia on anava”, diu n’Ana Rocío, una afirmació compartida per la seua companya Eva. Durant dos mesos, van conviure (i van fer amistat) amb en Gregorio. La seua mensualitat, en compartir habitació, era més baixa. 395 euros per persona a canvi de dormir en un cubicle separat per pladur d’altres cubicles. A través del guix se filtraven remors i olors. La intimitat era escassa en un lloc que, paradoxalment, va ser per a elles un salvavides.
Aquestes dos al·lotes –madrilenyes i cambreres– van arribar a Eivissa a la primavera amb un contracte de treball, però van descobrir que no tenien habitatge. La seua primera experiència a l’illa començava malament. Havien picat l’ham d’una oferta fantasma; les havien estafat. Aleshores va aparèixer una habitació que feia temps que “veien a Idealista”. Van escriure, van escoltar que només la llogaven a majors de trenta anys, però en rebre la vida laboral de totes dos, l’amo els va obrir la seva propietat. La mateixa reixa, les mateixes portes pintades de blau que tantes voltes han sortit a les pàgines de la premsa local. Els periodistes eivissencs també coneixen de memòria el camí que condueix fins al número 2 del Carrer de ses Margalides.
Problemes legals des de fa vuit anys
El pastís es va destapar el 2017. “Aquest assumpte s’ha polititzat i ha d’haver-hi un cap de turc. I seré jo. No sé fins a quin punt, però estic segur que seré el cap de turc”, va dir Sales Sapiña a Diario de Ibiza quan els mitjans locals es van plantar per primera vegada davant de la seua propietat amb càmeres i gravadores. S’havien emès imatges de l’interior del seu habitatge –que també és el domicili on ell resideix– en diversos programes de televisió nacional.
Més enllà del sensacionalisme, el xalet-pastera amagava una realitat molt complexa com per explicar-la enmig del fragor d’una tertúlia de plató. Era l’exemple de com ha funcionat l’urbanisme en un municipi, Sant Antoni, esquinçat per la manca de planificació i les llicències a la carta. Un cercle viciós que va començar durant el boom del turisme (en plena dictadura franquista) i que dura fins avui, gairebé mig segle després del retorn de les eleccions municipals: hi ha lleis i plans generals vigents, que s’aproven, però no sempre es respecten ni es fan complir.
El desordre d’es Molí, el barri periurbà on es troba el xalet-pastera, n’és la prova, d’aquest l’anarcocapitalisme que va fer créixer Sant Antoni. Més que un entramat de carrers, és un campi qui pugui; un lloc on complir un somni que es va convertir en aspiració social amb el retorn de la democràcia i l’auge econòmic de les primeres legislatures felipistes: viure en una casa unifamiliar. Per això, molts dels nouvinguts, atrets per l’escalf del turisme, s’hi van instal·lar quan van aconseguir estalviar una mica de sous.
Sales Sapiña és un dels molts valencians que es van establir al port més proper a la costa llevantina. La relació entre la Terreta i aquesta badia (la més gran i la que és més a recer d’Eivissa: un fet que ja apreciaven els fenicis i, sobretot, els romans) ve de molt enrere. Dénia i Gandia es troben a poc més d’un centenar de quilòmetres en línia recta de Sant Antoni. Quan el turisme es va convertir en l’única font de riquesa de l’illa, alguns dels edificis més alts es van construir a les ribes d’aquesta badia. Quadrilles de paletes valencians i alacantins van fer la mateixa ruta que els pescadors que treballen a les dos costes del canal, la insular i la peninsular, per aixecar-los.
Alguns s’hi van quedar i es van convertir en constructors en una època i un lloc on era fàcil edificar. S’hi sentien com a casa i, a més, tenien un paisà que els facilitava la feina: Miquel Àngel Martí Miralles va ser, durant els anys vuitanta, noranta i els dos mil, l’aparellador que tenia en plantilla l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany. El 7 de novembre de 2013 va saber que el condemnaven a un any i mig de presó i vuit d’inhabilitació per exercir un càrrec públic. Delicte de prevaricació. Sense immutar-se, va acudir al seu lloc de feina. Llavors havia fet els seixanta-cinc anys. Era a punt de jubilar-se. Tenia altres causes obertes als jutjats.
El xalet-pastera es troba as Molí, un barri caracteritzat pel desordre urbanístic. El propietari de l’immoble és un dels molts valencians que es van establir a Sant Antoni, el port més proper a la costa llevantina
Més d’una dècada després d’aquells fets, Martí Miralles despenja el telèfon i assegura que, en el cas del xalet-pastera, no va consentir que es vulneràs la legalitat. “Si, com a aparellador municipal”, explica l’antic funcionari, que va començar a treballar a l’Ajuntament de Sant Antoni cap al 1985, “es van detectar algunes obres, segur que hi havia un expedient d’infracció urbanística, i el meu informe aniria en aquest sentit, declarant-les il·legals i que no es podien legalitzar”. Continua: “Hauria de veure l’informe i els expedients per respondre amb més exactitud. Estic parlant de memòria; en tinc, però no tanta. Recorde una mica la zona. No sé si és aquest xalet o va ser en un altre, però em sona que es van detectar algunes infraccions i es va obrir el corresponent expedient d’infracció. Això ha de constar a l’Ajuntament”. Tot i sol·licitar en diverses ocasions l’històric d’expedients relacionats amb la propietat de Sales Sapiña, l’equip de govern del municipi eivissenc no ha remès cap document ni tampoc cap informació a elDiario.es.
Retirat dels mitjans
Les obres sense llicència –segons el Consistori– que va realitzar Sales Sapiña a la seua vivenda van coincidir amb aquella època de barra lliure urbanística a Sant Antoni. A la parcel·la de 957 metres quadrats que va comprar als afores del poble a finals dels anys vuitanta, el propietari pràcticament va doblar la superfície construïda –de 400 metres a més de 700, segons va informar l’Ajuntament a Periódico de Ibiza y Formentera–, la va reconvertir en apartaments –sense autorització municipal, i per tant sense possibilitat de legalització– i, quan va veure que s’havien quedat petits –“Em deien que tenien pocs metres”, va dir a la premsa local després que Telecinco destapés el cas–, els va reconvertir en habitacions.
Fins fa pocs dies, el número de telèfon de Sales Sapiña era a l’abast de qualsevol que es trobàs amb l’anunci que tenia publicat a Idealista. El 12 de juny el retirà. El gener passat, va atendre Periódico de Ibiza y Formentera. El periodista es va fer passar per una persona interessada en llogar-li una habitació. Ara, quan despenja el telèfon, diu que s’estima “no parlar amb la premsa”. La conversa dura quaranta segons. Clavats.
–Estem escrivint un reportatge a elDiario.es sobre el xalet on lloga habitacions, a Sant Antoni. Li volíem fer unes preguntes.
–La veritat és que no parlem amb ningú.
–No parla amb la premsa?
–No.
–Ha canviat d’opinió? Hem llegit algunes declaracions seues.
–He llegit moltes mentides, he decidit no parlar amb ningú.
La propietat va créixer sense control
El 2007, eren vint-i-cinc. El 2017, cinquanta. Un centenar d’habitants és el cens que durant un temps es donava per bo quan es parlava als mitjans locals del xalet-pastera. Ana Rocío i Eva, en canvi, s’hi van traslladar creient que compartirien amb bastanta menys gent, que igualment ja era molta (quinze persones) i que finalment es va doblar (trenta). “Tot i les condicions, hem estat molt a gust”. Les raons: “una vesina respectuosa” (“els que dormien enganxats al rebost oi a la cuina no tenien tanta sort, allà hi havia més remor”) i haver estat seixanta dies en lloc de dos-cents a la casa. S’expliquen les madrilenyes: “Si haguéssim aguantat tota la temporada, la nostra percepció hauria estat diferent. Hem conegut persones de tot el món i ens portàvem força bé amb la majoria”.
Era un ambient d’Erasmus, existia una certa solidaritat entre els habitants del xalet-pastera. Tot i que alguns, com en Gregorio, hi duguin diversos anys vivint, la majoria eren temporers arribats a l’illa per donar servei al turisme. Les històries de cadascú podien ser diverses, però hi havia trets compartits. Els codis de comuna brollaven gairebé de forma espontània. Una estada llarga en un hostel no s’allunya massa de ser unes colònies per a adults: hi havia “bon rotllo” per parar grans taules a l’hora de sopar, escoltar-se i, també, mantenir en condicions una cuina precària. Els fogons eren tres plaques elèctriques. En teoria, l’espai més transitat de la casa l’havia de netejar la dona del propietari. Ana Rocío i Eva expliquen que els resultats deixaven molt a desitjar. “I als dos banys que ens repartíem entre totes, ni t’ho explic.” Com en tantes residències d’estudiants Erasmus.
L’ambient és una mena d’‘Erasmus. Dos madrilenyes que han residit al xalet-pastera asseguren que van compartir pis amb trenta persones. La majoria són temporers que han arribat a l’illa per donar servei als turistes
Però, fins que no trobessin alguna cosa millor, elles sabien que no els compensava marxar. Els preus (fins a més de mil euros per una habitació en un pis compartit) del mercat eivissenc ho impedien: per poder competir en aquest Wall Street immobiliari fa falta guanyar més de mil euros a la setmana. Marxar del xalet-pastera també suposava pagar un peatge perquè, segons conten les madrilenyes, a qui se’n va no li tornen la fiança. Un dipòsit que, com el lloguer o el cost de la neteja (50 euros per estada cada mes), es paga en efectiu, comenten aquestes mateixes fonts. Un altre tret comú entre uns habitants als quals, segons afirmen les al·lotes, “se’ls havia venut una cosa diferent que no s’ajustava a la realitat”.
47.000 euros: la multa per construir sense llicència
Però, per què Sales Sapiña va reduir la capacitat del xalet-patera? Va ser una manera de gestionar millor el negoci? Un “menys és més”? Feng shui empresarial? No. La resposta també s’ha de buscar a l’hemeroteca insular. L’any 2017, quan les portes de color blau per les quals s’entra a la propietat surten a televisió, la Regidoria d’Urbanisme comença a observar detingudament què està passant, i què fa anys que passa, al número 2 del Carrer de ses Margalides.
Per primera –i única– vegada des del 1983, governa a Sant Antoni una coalició sense elements d’Aliança Popular o el PP. Està formada pel PSOE, Reinicia (una candidatura sorgida d’una plataforma vesinal) i El PI, partit conservador i insularista. Potser per això, Sales Sapiña es declara aleshores “cap de turc” en “un assumpte polititzat”. Una víctima que, tot i tenir esperit d’hoteler frustrat, es veu a si mateix gairebé com un benefactor. “No ho puc legalitzar perquè no hi ha manera. Això hauria de ser un hostal. Però, en aquest cas, hauria de cobrar IVA i oferir uns serveis que els treballadors no podrien pagar. La gent ve aquí perquè el lloguer els costa poc i poden estalviar diners per endur-se’ls a la Península”, va afirmar a Diario de Ibiza.
El propietari va assegurar a la premsa local: 'No puc legalitzar-ho perquè no hi ha manera. Això hauria de ser un hostal. Però, en aquest cas, hauria de cobrar IVA i oferir uns serveis que els treballadors no podrien pagar. La gent ve aquí perquè el lloguer els costa poc i poden estalviar diners per endur-se’ls a la Península'
Incomplir la llei li acabarà costant a Sales Sapiña una multa de 47.304 euros i 58 cèntims. Va ser hàbil. Va aconseguir reduir la sanció que li va imposar l’Ajuntament en un 40% en declarar-se culpable abans que es resolgués un procés que va intentar entorpir al Jutjat del Contenciós.
Als tribunals fins i tot li van donar la raó, impedint una ordre de precinte dictada per l’Ajuntament de Sant Antoni. El juny de 2018, quan va saber d’aquella victòria, no tenia cap problema per parlar amb els mitjans locals. Així es vantava a Periódico de Ibiza y Formentera: “No veig escàndol enlloc perquè hi ha cases on hi caben 2.000 persones [...] L’Ajuntament va intentar fer fora setanta persones, això està molt malament. [...] La gent es baralla per venir i tinc cua per poder entrar. Més de la meitat de les persones que venen ho fan recomanades perquè aquí estan molt bé. [...] S’estan llogant llits a 800 i 1.000 euros, i jo, que sóc el més barat i una de les millors cases de l’illa, perquè els jóvens ho tenen tot, resulta que m’estic aprofitant de la situació [...] Es va fer una ampliació fa quinze anys [el 2003, sense permís d’obra] que ja ha prescrit perquè les coses prescriuen. No ho dic jo, ho diu un professional”.
El passat gener, segons indicava el govern municipal a les pàgines de Periódico de Ibiza, que des de 2019 torna a ser del PP (des de 2023 amb majoria absoluta), l’infractor es va posar les piles. Va eliminar els metres quadrats que havia construït sense llicència durant els anys salvatges de l’aparellador Martí Miralles. La informació que l’Ajuntament de Sant Antoni va donar al diari local també ressaltava que un magatzem de cent metres quadrats havia tornat a usar-se per guardar objectes en comptes d’allotjar persones. Sales Sapiña “complia”, subratllaven des del Consistori, “amb l’ordre de restabliment dictada per la Junta de Govern celebrada el 14 de febrer de 2018”: el document oficial que sancionava econòmicament un arrendador que, si va saber guardar bé els sous recaptats, no hauria hagut de tenir problemes per pagar.
Mutisme municipal: quan va ser la darrera inspecció?
Malgrat haver-ho sol·licitat diverses vegades a l’Ajuntament, elDiario.es no ha pogut conèixer l’historial complet de sancions que ha rebut el xalet-patera durant els últims anys. Tampoc si hi ha cap procés en marxa, ni la darrera vegada que un zelador d’obres va visitar la llar on Gregorio torna cada dia després d’anar a una feina que, amb el sou que guanya, li permetria viure molt més còmodament a l’Espanya no turistificada.
Davant el mutisme municipal –elDiario.es s’ha posat en contacte amb el Consistori, que no vol parlar–, plana un dubte. El 2018, encara amb la coalició entre centristes i progressistes al poder, l’Ajuntament de Sant Antoni va moure papers per tal que es pogués sancionar amb 200.000 euros mensuals a Sales Sapiña si no deixava d’estar en els seus tretze, i seguia jugant a ser hoteler sense carnet. Des de l’equip de govern no aclareixen què va passar amb aquell expedient. Altres fonts indiquen “que es va deixar perdre”. Com llàgrimes sota la pluja.
Va ocórrer al 2019. Poc després d’agafar el bastó de comandament i després de la dimissió per motius familiars del regidor que havia nomenat per gestionar l’àrea d’Urbanisme, l’actual alcalde va assumir personalment les regnes de la regidoria que més crema als municipis del Mediterrani. Marcos Serra Colomar es va proposar “desencallar” uns arxivadors plens de documents per resoldre. Durant gairebé quatre anys, l’alcalde va concedir llicències d’obra que feia anys –o dècades– que eren al llimb. Com a mínim, una dotzena.
Però, igual com passa amb la cessió de sòl públic a l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI) per construir habitatge públic de lloguer social (no n’hi ha cap a Sant Antoni, cosa inaudita en un territori de 127 km² on viuen gairebé 30.000 veïns, i on el metre quadrat supera fàcilment els 4.000 euros per un pis de segona mà; 6.000 si l’obra és nova), durant la gestió directa de Serra Colomar sobre l’urbanisme del municipi tampoc van transcendir mesures per controlar el xalet-pastera.
Avui, tot i que el nombre de persones que hi pernocten s’ha reduït dràsticament, de cent (segons Periódico de Ibiza) a trenta (la xifra que coincideixen a assenyalar Ana Rocío, Eva i Gregorio), el xalet-pastera continuaria incomplint la llei si el relat dels seus inquilins és cert. La seua cèdula d’habitabilitat permet un màxim de dotze habitants, segons apunta el Consell d’Eivissa a elDiario.es. A les Illes Balears són els consells insulars qui concedeixen aquest document, essencial per ocupar un domicili.
La Llei d’Habitatge autonòmica, aprovada el 2018 durant el primer Govern de Francina Armengol, considera “sobreocupada” una propietat que superi aquesta quantitat. Com es calcula la capacitat? Seguint una sèrie de barems i criteris. És l’espai qui marca els índexs mínims de salubritat i és un decret dels noranta, el 145/1997, qui defineix els espais mínims de cada estança. A través d’una taula: 28 m² per a un “tot en comú” (el tecnicisme per dir estudi), 10 m² per a una habitació compartida (la d’Ana Rocío i Eva no els assolia), 6 m² per a un quart individual (pels pèls, les mesures que aporta Gregorio quan descriu l’habitació on dorm). Però el nombre màxim el recull la cèdula. Fonts del Consell d’Eivissa expliquen que la institució insular no pot actuar contra l’arrendador “perquè la competència és de la Conselleria d’Habitatge” del Govern balear. I no els consta que hi hagi hagut inspeccions dirigides des de Palma. elDiario.es ho va consultar al departament de premsa del Govern, però no va obtenir resposta abans de la publicació del reportatge.
Aquesta suposada descoordinació entre administracions és la gatonera per on s’escapa Sales Sapiña per continuar oferint uns lloguers que resulten atractius. L’avarícia immobiliària que pateix una gran part dels eivissencs converteix els seus preus en barats. El mercat va explotar fa una dècada i va acabar de rebentar després de la pandèmia. Un context que ha afavorit l’arrendador, que fa més de vint anys que obre i tanca la porta blava del xalet-pastera a la gent que arriba, a la gent que se’n va. El silenci és el seu millor aliat. Un gat no pot caçar amb un cascavell al coll. Al seu negoci, ningú no li ho acaba de calar.