Un DNI fals i diners per avançat per reservar el pis: l’estafa que prolifera als portals de lloguer

El dia que s’adonarien que les havien estafat, feien bona cara. A través d’una pantalla veurien, a la fi, l’habitació on dormirien l’estiu següent. Tot es va tòrcer quan el suposat propietari no es va presentar a la cita digital i va bloquejar els seus números. El contacte, fins llavors fluid, es va tallar de cop. Van provar d’insistir des d’altres telèfons, però no hi va haver manera de tornar a contactar amb aquell individu.

Va ser llavors quan na Laura i na Marta (pseudònims) es van adonar que es volatilitzaven els 650 euros que l’home amb qui, en teoria, havien de ser companyes de pis els havia demanat com a avançament. Un cop dolorós al compte. El problema és que també va desaparèixer una cosa més difícil de trobar: un habitatge digne a Eivissa de maig a octubre.

Trobar un lloguer que no se’t mengi gran part del sou és gairebé impossible a terra eivissenca. L’illa és una fantasia turbocapitalista. En un territori tan limitat com turístic (571 km², més de 3 milions de turistes cada any), els preus de l’habitatge els decideix una demanda que, de moment, no sembla cansar-se de pagar cada vegada més. A les principals plataformes immobiliàries no és estrany veure habitacions per més de 1.000 euros al mes, apartaments per més de 2.000, pisos per sobre de 3.000. Terreny abonat per a timadors oportunistes. Per na Laura i na Marta –madrilenyes, cambreres, a la recerca d’allotjament a Eivissa des de feia mesos– adonar-se de l’engany va ser una dutxa de realitat.

“A Eivissa la cerca d’habitatge és més insistent que en altres llocs. Els preus són molt alts i hi ha un problema habitacional molt gran. Hi ha qui sap d’aquesta problemàtica i se’n aprofita”, explica Luis Fernando Suárez des d’un telèfon fix de l’única comissaria de la Policia Nacional que existeix a l’illa. Aquest agent està avesat a reconstruir històries com les de na Laura i na Marta, sobretot a la primavera, quan desembarquen els temporers del turisme: Suárez és subinspector de la Unitat Central de Delinqüència Especialitzada i Violenta, l’encarregada de combatre aquests timos.

Més enganys en lloguers de llarga durada

El policia no està autoritzat per a donar dades específiques, però, encara que no en surtin xifres concretes de la seva boca, sí que confirma un sorpasso. A Eivissa ja és més freqüent estafar un treballador que vulgui fer la temporada, o un resident que cerqui una llar, que no pas un turista enganyat per un apartament fantasma.

Tot i que el frau vacacional mou més sous, la necessitat d’un sostre augmenta el nombre de víctimes. Així, els estafadors treballen per volum: quantitats petites, però moltes operacions. L’anonimat d’internet els empara. La desesperació per trobar lloc on viure és tan gran com els preus. No és estrany que el mateix pis, o habitació, es mostrin a diverses persones a qui es cobra una bestreta i després el suposat propietari desapareix. El negoci és tan fàcil i rendible que sembla justificar el risc.

Els estafadors s’estimen donar menys ‘cops’, amb quantitats baixes. ‘Treballen’ per volum. Els falsos propietaris demanen la bestreta per una mateixa casa o habitació a diferents persones. Després, tallen la comunicació amb els inquilins

El cas de na Laura i na Marta encaixa amb el patró que descriu el subinspector Suárez. Van buscar des de la península o l’estranger. Van trobar un anunci amb un preu molt per sota del mercat. Els van demanar una quantitat no molt alta –un mes de lloguer– per reservar. Rebre una foto del DNI i del passaport, i un document firmat per l’arrendador, les va tranquil·litzar. Però l’oferta que van rebre poc abans de la videotrucada frustrada les va alertar: “L’altra noia que vivia a la casa se’n va a Alemanya. Si em pagau 500 euros més, podeu tenir una habitació per hom”. Quan es va descobrir el frau, van anar al quarter de la Guàrdia Civil del poble de la serra madrilenya on viuen a l’hivern.

El mateix lloguer en diferents llocs

“És important denunciar perquè ens permet establir un patró i arribar als autors de l’il·lícit”, diu el subinspector Suárez, i explica el mètode de treball policial: “Els denunciants han d’aportar totes les proves que tenguin: números de mòbil i de compte bancària, perfils a xarxes socials… Com més dades, millor. Consultant a través de les nostres pròpies aplicacions i del rastreig en línia intentem arribar fins als autors. També és interessant aportar captures de pantalla de les ofertes perquè ens permet localitzar altres víctimes de la mateixa estafa: amb les mateixes fotografies s’ofereixen diferents immobles. La prova que es tracta d’un engany”.

–Quan es denuncia, quines probabilitats hi ha de recuperar els diners, subinspector?

–Depèn de la tipologia, del temps que hagi passat i de com s’hagi fet el pagament. Moltes vegades es paga en efectiu i resulta més difícil de rastrejar. És important fer els pagaments amb aplicacions reconegudes o per transferència. Quan es paga a través d’enllaços externs que se li faciliten a la víctima és més difícil de recuperar.

–I què podem fer com a usuaris per protegir-nos?

–El primer, és interessant saber com és el mercat on anem a llogar per saber si els preus que ens ofereixen estan d’acord amb el mercat o no. Si el preu és molt econòmic, ens haurien d’alertar, podria ser una estafa. Un altre exemple: si un agent de la propietat immobiliària ens contacta per Telegram, estaria bé contactar amb el col·legi oficial per comprovar si aquesta persona està habilitada per fer aquesta feina. I, clar, les comprovacions in situ, encara que no siguin infal·libles, limiten la possibilitat d’estafa. En el cas d’Eivissa, si es busca des de fora, no va malament un viatge previ o el coneixement que et pugui donar gent que ja visqui a l’illa.

El primer, és interessant saber com és el mercat on anem a llogar per saber si els preus que ens estan oferint estan d’acord amb el mercat o no. Si el preu és molt econòmic, ens haurien de saltar les alarmes, podria ser una estafa

Luis Fernando Suárez — Subinspector de la Unitat Central de Delinqüència Especialitzada i Violenta

Viatjar a les Illes Balears sense descompte de resident és una altra barrera per als temporers que busquen habitatge (i un altre vel rere el qual s’amaguen els estafadors). La Laura i la Marta no van viatjar a Eivissa i van caure en el parany. Si haguessin conegut el terreny, haurien sospitat des del principi que es trobaven davant d’una mentida. La primera foto de l’anunci els mostrava una piscina comunitària als peus d’una façana de color ocre, un disseny arquitectònic típic d’una PAU, les plataformes d’actuació urbanística que als anys noranta i dos mil van aixecar milers d’edificis com aquest arreu d’Espanya durant la bombolla immobiliària que va esclatar el 2008. L’estètica de la finca, per tant, encaixaria amb la zona més moderna de l’eixample de la capital eivissenca, on segons l’anunci es trobava l’habitació que la Laura i la Marta creien haver llogat, però el pla de l’estafador tenia una esquerda. L’anunci aportava, per donar confiança, el nom del carrer, però sense número, i cap número del Carrer Aragó té una zona comuna amb piscina comunitària. Una ullada a Google Maps els hauria salvat de pagar a canvi de fum.

Una ullada a Google Maps hauria salvat na Laura i na Marta, treballadores estafades per un fals propietari que els va demanar una fiança. Una de les fotografies de l’anunci mostrava una finca que no encaixa amb la zona d’Eivissa on s’ofertava el pis

Els portals immobiliaris detecten les estafes?

Na Laura i na Marta van informar del lloguer-fantasma i l’empresa el va retirar del seu web. Fins a quin punt els taulers d’anuncis en línia són un filtre per a les estafes? Consultats, els departaments de comunicació d’Idealista i Fotocasa coincideixen a assenyalar que compten amb equips que moderen i controlen els anuncis i que, en cas de sospita, els investiguen i eliminen “si no compleixen les normes de publicació” i que, quan hi ha indicis possibles d’engany, “es retiren preventivament” mentre s’espera documentació que doni seguretat que no es tracta d’un lloguer fantasma. Tot i això, hi ha intents de frau que se’ls escapen per la gatera.

Per elaborar aquest reportatge, elDiario.es es va inscriure a una oferta publicada en un conegut portal immobiliari; un apartament situat a Palma. L’ham era el preu: 550 euros per 55 metres quadrats a l’inici del Carrer Porta de Jesús, al bell mig del centre d’una de les grans capitals espanyoles on resulta més car i difícil llogar un habitatge.

Unes hores després, la suposada propietària va enviar un correu electrònic. En el segon correu, ja explicava que actualment no es trobava al país. En el tercer, xiulava l’alarma en insistir que, per reservar l’apartament, calia conformar-se amb veure’l només en les fotos adjuntes. El text estava escrit amb un to neutre, no mencionava els topònims Palma o Mallorca en cap moment, es referia a Itàlia com a “ciutat” (sic), tampoc no oferia cap telèfon de contacte, feia servir el sentimentalisme i podria contenir rastres d’intel·ligència artificial:

“Lamentablement, ja he marxat de la ciutat i no us puc ensenyar l’apartament en persona. Actualment estic a Itàlia, la ciutat natal del meu marit, on estic rebent tractament per problemes d’audició. Com sabeu, amb l’edat també arriben certs problemes de salut, i hem decidit establir-nos aquí per gaudir de la nostra jubilació.”

En el quart correu, el to ja era massa sospitós, i no només perquè adjuntava la fotografia del DNI d’una dona que farà 49 anys el proper 25 de juny, una edat tan ideal com poc versemblant per jubilar-se. La suposada propietària sol·licitava les dades personals de l’interessat (nom, adreça, telèfon, còpia d’un document d’identitat) i el pagament de dos mensualitats… només per visitar l’apartament. Si a l’inquilí li agradava, sous a compte. Si no, es retornava l’import.

Sous a canvi de visitar el pis

I qui organitza la visita i lliura les claus en cas que hi hagi acord, si ella és fora de Mallorca? “En ocasions anteriors, he llogat el pis a través de Booking.com mentre era a Alemanya. (...) Un cop feta la reserva i confirmat el pagament (la confirmació sol tardar un dia), el representant de Booking encarregat del meu apartament et presentarà el calendari amb els horaris disponibles per a la visita. En el moment de la visita hauràs de decidir si vols quedar-te i llogar l’apartament. Si decideixes quedar-te, el representant et lliurarà les claus i el contracte final pel període que desitgis. Si per algun motiu canvies d’opinió o l’apartament no t’agrada (tot i que no ho crec, ja que és perfecte des de tots els punts de vista), se’t reemborsarà els diners en aquell mateix instant i sense cap comissió.”

“Som simples intermediaris, un altaveu per a persones que vulguin llogar el seu allotjament”, responen des de Booking, quan elDiario.es posa la cadena de correus en coneixement del departament de premsa d’aquest metabuscador turístic. I subratllen que l’empresa no té “encarregats”, com s’afirma en la presumpta estafa.

Sense habitatge assequible no hi ha treballadors per al turisme

Els lloguers abusius s’han convertit en un peatge per començar o mantenir una activitat econòmica a les Illes Balears. Fa ja anys que la majoria de patronals –els lobbies de les empreses més grans i, especialment, les que agrupan les empreses més petites i els autònoms– adverteixen que no hi ha personal.

Na Laura i na Marta encara no s’atreveixen a dir si a la butxaca li surt o no a compte canviar de vida durant uns mesos atretes per les promeses dels guanys que genera el turisme a les Illes Balears. S’estimen més ser prudents i esperar que acabi la temporada. Després de patir l’estafa (i mentre esperen que enxampin l’estafador, a qui elles van aconseguir localitzar a Melilla) han trobat, com a mínim, un lloc on dormir.

Al seu nou lloguer els van dir que serien catorze i han acabat convivint amb més del doble de persones. Viuen en una finca formada per dos cases, compartimentades amb envans de pladur per multiplicar les habitacions. Trenta inquilins fan torns per utilitzar tres banys. En aquest xalet pastera, que duu funcionant des de fa, com a mínim, una dècada, na Laura i na Marta paguen 575 euros cadascuna, gairebé 1.200 euros al mes. El preu que marca el mercat.