eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Entrevista | Mikel Araguás

"La funció del CIE és mostrar les persones migrants com un risc potencial"

Mikel Araguás, responsable de projectes de la Federació SOS Racisme, denuncia que els Centres d'Internament d'Estrangers compleixen una funció simbòlica i no serveixen per regular els fluxos migratoris

"Pensionar les persones en situació irregular ens sortiria més a compte que el que gastem en gestionar les fronteres"

"Ningú sap exactament quant ens costa tot el que està al voltant del blindatge i externalització de fronteres"

"L'Estat genera persones en situació d'irregularitat que queden en terra de ningú"

- PUBLICIDAD -
Mikel Araguás. Federació de Sos Racisme.

Mikel Araguás al Col·legi d'Advocats de Barcelona ©SANDRA LÁZARO

Mikel Araguas (Bilbao, 1974) és responsable de projectes de la Federació SOS Racisme i va estar a Barcelona divendres passat per participar en les jornades 'CIE i deportació: Mecanismes de garantia i alternatives', organitzades per Irídia Centre per a la Defensa de Drets Humans, l'Ajuntament de Barcelona i l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona. És molt crític amb la gestió de les fronteres que es fa a Europa i defensa que la millor manera de frenar les migracions irregulars seria generar vies d'entrada legals i segures.

En la seva intervenció durant les jornades feia referència a la paradoxa del tractat de Schengen, representant llibertat de moviment a Europa, però no per a tothom.

És que quan veiem les lletres grans tot és molt bonic, podem a anar a Amsterdam tranquil·lament, sense ni tan sols haver de canviar diners, o anar a qualsevol part del món per un mòdic preu. Ens en podem anar al Senegal qualsevol dia, sense cap problema. Però el problema és haver-nos cregut que és el mateix per a tothom. Hem creat un doble nivell, un per als europeus i un altre per a la resta del món, i juguem amb aquest tractament desigual. Schengen té un costat positiu, que és la llibertat de moviment per als europeus i l'eradicació de fronteres interiors per als europeus, però el que s'omet és que de la mà de Schengen també hi ha un augment del control fronterer. I ja no només parlem de les fronteres, sinó de com des de 1992 Europa comença a plantejar-se tenir uns estats que tinguin la funció de control de les fronteres europees. Anem traslladant les fronteres cada vegada més cap als països d'origen. Mentrestant, obviem les causes de les migracions i el que es genera al voltant de les fronteres.

Què és el que es genera al voltant de les fronteres?

Dins del que molta gent anomena la diplomàcia de l'euro, el que tracta de fer la Unió Europea és generar un grup de països satèl·lits afins que la UE va comprant a mesura que va finançant acords bilaterals d'immigració. Aquests acords d'immigració sempre van de la mà d'un acord comercial, d'explotació, de transferència de coneixements o de patents, que s'utilitzen de cara a l'opinió pública europea. Paral·lelament, al fil de la gestió de les fronteres, i també molt relacionat amb la caiguda del mur de Berlín, mentre ha baixat la inversió internacional en defensa –a excepció d'aquesta última època–, han augmentat molt els pressupostos en gestió de fronteres. Les mateixes empreses que abans oferien productes per a la defensa, estan oferint productes per a la gestió de fronteres. Dins d'aquests acords d'immigració va implícita la venda d'aquest tipus de productes, amb aquesta indústria que es va generant des d'Europa, en competència amb Israel, la Xina o Rússia. Tot va de la mà.

En aquest portar les fronteres a la perifèria de la Unió Europea, la societat es preocupa menys pels drets humans?

La Unió Europea i els estats no són ximples. Han invisibilitzat i han tractat de llençar els processos més discutibles sempre a llocs on no són visibles. Si te'ls amaguen no ho veus i no pots reivindicar drets. Des de 1992 hi ha acords entre Espanya i el Marroc que han estat l'exemple de la política europea per seguir externalitzant fronteres. Ens preocupem per l'acord de la UE amb Turquia, però l'acord amb el Marroc és molt més cafre i no té aquesta imatge. Aquest tipus d'acords va propiciar que la responsabilitat de la gestió de la frontera ja no sigui d'Europa sinó del Marroc. A partir d'aquí es comencen a negociar coses, com acords pesquers o agrícoles a canvi que controlin la immigració. Però després sorgeix un problema, que és que els països del sud tampoc són tontos. No és casualitat que al desembre, quan hi ha una sentència a Espanya desfavorable als acords agrícoles amb el Marroc, obrissin l'aixeta i entressin 1.000 persones a Ceuta. S'està generant una relació de xantatge mutu entre els països del nord i els del sud. Erdogan quan es negocia l'acord entre la UE o Turquia, o Líbia, que quan cau Muammar al-Gaddafi diu: "O ens doneu suport o Europa serà negra". Aquestes relacions tenen a més l'efecte perniciós que tots els països de l'entorn són dictadures, o dictadures encobertes o democràcies de baixa qualitat.

Mikel Araguás. Federació de Sos Racisme.

Mikel Araguás durant l'entrevista ©SANDRA LÁZARO

Aquesta despesa en gestió de fronteres i acords internacionals es justifica en els resultats de les polítiques migratòries? 

No. Si ens abstraiem dels últims dos anys, en què sí que ha arribat un milió i escaig de persones a Europa, i això requereix un esforç logístic, en els anys anteriors tampoc hi havia una arribada tan important de persones per tota la parafernàlia que hi ha al voltant de la gestió de fronteres. En una època de crisi l'única agència que ha multiplicat una barbaritat el seu pressupost ha estat l'antiga Frontex, ara Agència Europea de Fronteres i Costes. A més, ningú sap exactament quant ens costa tot el que està al voltant del blindatge i externalització de fronteres, perquè entren fons de cooperació i de tot. Dins de totes les línies pressupostàries i d'inversió apareix una mica de defensa, o d'inversió en tecnologia o en recerca en control fronterer. Aquesta tecnologia que es comença experimentant en fronteres s'acaba venent també cap a la resta del món.

I per a què serveix aquesta inversió en fronteres si diu que la realitat no la justifica?

És la gran pregunta. Si fem números gairebé et surt millor pensionar a les persones que arriben aquí en situació irregular, o invertir d'una altra manera. Estem matant mosques a canonades, i faig servir aquest refrany perquè volem matar i volem fer servir els canons. Volem generar un enemic, una dialèctica de guerra, i així vam començar a fer servir l'excepcionalitat. Ens hem acostumat a aquesta excepcionalitat en el tema de les migracions i ara es comença a aplicar al fil de la crisi a Europa. Com se suposa que estem en una època excepcional, hem de prendre mesures excepcionals i deixar els drets en segon pla. La ciutadania acaba acceptant de forma natural una baixada de l'estàndard de drets sense cap discussió.

Com es pot fer front a aquesta situació d'excepcionalitat i retallades de drets?

El repte és canviar el relat i començar a analitzar de quina manera podem canviar aquests fluxos migratoris, ordenar-los i evitar que es produeixin. Si seguim utilitzant les mateixes mesures de fa 20 anys, tindrem els mateixos efectes. El 1995 sortia un diputat provincial de Ceuta dient que tenia la solució per acabar amb la immigració irregular a la ciutat: construir una tanca. Sabem que construir una tanca més gran o més profunda no porta a res. Llavors què estem fent? Estem construint un enemic.

Mikel Araguás. Federació de Sos Racisme.

Mikel Araguás durant l'entrevista ©SANDRA LÁZARO

En la seva intervenció en les jornades Carlos Arce, de l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia, ens deia que el nombre de persones que entren a Europa per Ceuta i Melilla és un percentatge irrellevant del total. Per què es posa tant focus allà? 

Tota guerra té una part simbòlica i quan tens o imagines un enemic el primer que cal fer és fortificar la teva identitat. Ho veiem en la història, la muralla xinesa existeix per això, per evitar la invasió dels pobles de la zona. És una cosa que tradicionalment sempre ens ha confortat, vam construir muralles perquè creiem que ens protegeixen de les males influències de l'exterior. És un símbol que tranquil·litza l'opinió pública i que simplifica molt els debats. Qui està en contra de la seguretat o de la lluita contra el terrorisme? Ningú. Però realment estem lluitant contra el terrorisme o protegint Europa? No.

I en aquest context, per a què serveix un Centre d'Internament d'Estrangers?

Un CIE és un altre valor simbòlic. Tota les enquestes ens mostren que l'opinió pública sempre percep una població estrangera superior al que realment és, i en tot el món hi ha rumors sobre els ciutadans d'altres països. A Andalusia sembla que els xinesos tinguin el monopoli del petit comerç, a Catalunya podrien ser els pakistanesos... Aquest tipus de mitologia existeix en tots els països del món i el CIE juga un paper en aquesta mitologia: igual que se suposa que hi ha enemics que et prenen la feina, hi ha llocs on se suposa que l'Estat lluita contra ells, i són els centres d'internament. El mateix model de gestió migratòria existeix a tot el món, fins i tot a Nicaragua hi ha CIE. Sabem que no serveixen per a res. El 2012 van ser expulsades 6.000 persones des dels CIE i els vols de deportació tenen un cost de 12 milions d'euros. Sabem que són ineficaços, que representen una gota d'aigua sobre el conjunt dels fluxos migratoris, però simbòlicament avalen aquesta lluita contra la immigració irregular.

I més enllà d'allò simbòlic?

El simbolisme amaga la realitat dels centres d'internament, però últimament l'opinió pública ha començat a prendre'n consciència i exigir drets, i en conseqüència els jutges de control i les fiscalies han començat a tenir un paper molt més actiu. El que passa és que l'Estat segueix fent cas omís als jutges i a tot. L'excepcionalitat permet que hi hagi un centre d'internament a Barcelona sense llicència, que el centre d'internament d'Algesires estigui en ruïnes, que a Màlaga traguessin les gosseres del pis de sota perquè no tenien les condicions mínimes per als gossos policies, però seguís havent-hi persones al pis de dalt durant dos anys més... El CIE té un caràcter no penitenciari, el que significa que el pitjor dels CIE hauria de tenir un estàndard superior a la millor de les presons. A la pràctica no és així, i vam començar a utilitzar aquesta arquitectura penitenciària perquè volem penalitzar i criminalitzar a la gent. Estem parlant de persones que tenen una falta administrativa o seran deportades. És necessària tota aquesta parafernàlia al voltant? No, però hem de generar aquesta imatge, i mostrar les persones que seran expulsades, i per extensió totes les persones migrants, com un risc potencial.

Mikel Araguás. Federació de Sos Racisme.

Mikel Araguás durant l'entrevista ©SANDRA LÁZARO

Després cal parlar de les deportacions... 

Són part del mateix. Europa viu una obsessió per expulsar gent, i inverteix quantitats brutals, però si jo t'expulso, algú t'ha d'acollir, i qui t'acull té capacitat de negociació. Les deportacions es converteixen en part d'un negoci més gran. Si un país accepta acords de repatriació solen venir acompanyats d'un altre tipus d'acords en paral·lel. I d'altra banda el que fa també la UE amb aquestes deportacions és buidar el dret a l'asil. Es posen traves a l'accés, perquè com el sol·licitaran les persones que no passen les fronteres?

Com es pot canviar aquest model migratori?

Tenim sobre la taula una qüestió molt espinosa. Les expulsions en 72 hores, que es fan sense passar per un CIE, no tenen un període de temps suficient per intentar garantir drets, però això no ens ha de dur a avalar l'existència d'un CIE per oferir garanties. Està sobre la taula aquest debat sobre com podem evitar les expulsions. Aquí hi ha dues qüestions. Una és la irregularitat de les persones que estan a Europa. L'Estat té unes responsabilitats, i si es compromet a expulsar-los i no ho fa, perquè per exemple véns de Níger, a on no et poden deportar, el que ha de fer és regularitzar la teva situació i facilitar-te la documentació. Si no, s'està generant un grupuscle de gent que està en terra de ningú, i això pertorba la visió de l'opinió pública. No podem permetre que sigui l'Estat qui genera la irregularitat.

I l'altra qüestió?

És que si no vols permetre la immigració irregular a Europa, cosa que em sembla molt bé, has generar vies d'entrada. El que no pots fer és jugar a les dues baralles; que un senyor de la República Centreafricana et digui que vol anar a França i simplement li diguis que no pot. L'estàs condemnant a fer un periple per Àfrica per intentar arribar a Europa o l'estàs deixant en mans d'una màfia. L'alternativa s'hauria de plantejar des d'aquí. Jo estic a favor de la immigració regular, igual que molta gent, però llavors cal generar-la.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha