Les lluitadores de la PAH exerceixen els seus drets amb l'Obra Social

“No t'imagines la cara que em va posar la Núria quan li vaig dir que tenia l'alternativa d'ocupar un pis”, diu rient el Carlos, activista de la Plataforma d'Afectats de la Hipoteca (PAH) de Barcelona. Riu perquè tot i el recel inicial, ara la Núria n'està molt convençuda i la seva família serà una de les quatre que viurà a l'edifici que ha ocupat la PAH al barri del Raval. És el tretzè bloc de l'anomenada Obra Social de la PAH, que fins aquesta nova ocupació, la primera a la capital, ja havia donat aixopluc a 626 persones.

La Núria no ha hagut de patir un desnonament perquè ha aconseguit la dació en pagament. Això vol dir que el banc, en aquest cas el BBVA, es queda amb el pis i dóna el seu deute per saldat. El que no ha aconseguit la Núria és que li permetin seguit vivint a casa seva en règim de lloguer social. En resum, s'ha desfet d'un deute que difícilment podria pagar, però també s'ha quedat sense un sostre per a ella, el seu fill i el seu gos, “que és una bèstia parda”, diu.

El seu és un cas com el de tants altres. Tenia una botiga que, amb la crisi, va començar a fer fallida. “El que pensem tots és: si plego de la botiga no tinc res a fer. Llavors t'embarques més, poses més calers, fas refinançaments... però arriba un moment que ja no pots més, i un bon dia reps la notificació judicial”, explica. Des de llavors sobreviuen amb la seva pensió de viduetat: 401 euros al mes.

“M'estic enfrontant al gegant”

Els problemes dels afectats per la hipoteca encara són un tabú, malgrat el suport social que ha rebut la mobilització, assegura la Núria. “No crec que ningú de la meva família digui 'la meva germana ha ocupat' com una cosa de la qual se'n pugui sentir orgullosa, quan hauria de ser així, perquè jo estic molt contenta del que estic fent”, diu. I afegeix: “Quan vaig venir a la PAH estava avergonyida, però ara estic satisfeta perquè m'estic enfrontant al gegant”.

Tot i que ara totes les persones implicades ho vegin tan clar, Gala Pin, que ha fet costat a les persones afectades en aquest procés, assegura “al principi hi havia un cert recel”. L'activista remarca que fa poc que es va posar en marxa la comissió de l'Obra Social de Barcelona, i això va ser perquè fins ara, diu, no s'havien trobat amb aquesta necessitat. “Sempre intentem esgotar totes les vies, sigui un lloguer social amb el banc, demanar un pis de protecció o el que sigui”, explica.

El començament de l'Obra Social

La campanya de l'Obra Social va començar el setembre de 2011 a Montcada i Reixac. A l'Elisa, el seu marit i la seva filla els van fer fora de casa després d'haver aturat tres intents de desnonament. Al quart, la policia va arribar abans de l'hora esperada i els pocs activistes que hi havien arribat més d'hora no van poder fer res. L'ajuntament només li oferia tres dies d'allotjament en un hotel i, a falta d'alternatives, va decidir tornar a entrar al seu propi pis. Més recentment, la PAH ha apostat per la ocupació de blocs sencers per a diverses famílies, més enllà de les reocupacions individuals.

Arreu de Catalunya ja hi havia dotze blocs ocupats, sobretot a Sabadell i Terrassa, que han servit d'exemple per a l'ocupació barcelonina. “Una cosa que vam fer al principi va ser organitzar excursions a un bloc de Terrassa i a un de Sabadell, per normalitzar la situació i entendre que recuperar un habitatge és això, recuperar un habitatge”, diu. “Ens tremolaven una mica les cames de pensar: ara farem això”, diu la Núria, però va concloure que “això és un habitatge com un altre qualsevol, que hi vius i vols pagar un lloguer per seguir vivint, aquí o a un altre lloc”.

Assegura que la millor solució seria una com l'aconseguida a Terrassa, a on les persones afectades que van ocupar un bloc de Catalunya Caixa van aconseguir que l'entitat els hi concedís pisos de lloguer social. “Reocupar un habitatge no és dir jo sóc més guapo i no pagaré, ho faig perquè no puc pagar, només una part dels meus ingressos. És a dir, que em posin un tant per cent just del que cobro i jo ho pagaré”.

“He intentat viure dins les meves possibilitats”

Qui no va dubtar davant la proposta d'ocupació va ser la Tània. Ella va ser desnonada el febrer del 2012, quan patia un càncer i sortia d'una relació en la qual havia patit maltractaments. “M'he buscat la vida des dels 15 anys, quan van morir els meus pares”, explica. Primer va comprar un estudi a Terrassa, on treballava, fins que va decidir donar un tomb a la seva vida, se'l va vendre per comprar un apartament a Empuriabrava. “Més petit i més barato, sempre per reduir costos, per viure dins les meves possibilitats, mai per sobre”, remarca.

Allà va començar la relació amb l'home que la va maltractar i que també la convèncer a endeutar-se més, fins a haver de demanar una ampliació de la hipoteca. Quan va decidir deixar-lo, ell la perseguia a casa i a la feina i la Tània va decidir tornar a Barcelona per fugir-ne. “Vaig treballar per pagar-me l'habitació aquí i pagar-me la hipoteca allà, amb una feina entre setmana i una altra de cap de setmanes”, diu.

Quan es va quedar sense feina, ja no va poder seguir pagant i va anar a entregar les claus del seu pis a l'oficina del BBVA, però el director li va dir que només acceptarien els diners. “Jo he deixat de menjar per pagar la hipoteca. M'he comprat una barra de pa i li he ficat un rajolí d'oli i m'he tirat així setmanes”, recorda. Va ser llavors quan es va apropar per primer cop a la PAH, al novembre del 2009. “Vaig sentir que no estava sola, perquè el primer que sents és impotència, molta culpa, fins que aprens que no tota la culpa és teva”, explica.

Va deixar de participar a la PAH quan va començar a patir un càncer, i com que no es podia mantenir a Barcelona va tornar a Empuriabrava fins que la van fer fora del pis. De tornada a la capital, va acudir als serveis socials, que li van proporcionar allotjament en un hostal i menjar en un menjador social. “Només hi havia gent marginada amb diversos problemes i em sentia com una extraterrestre allà”, diu. Quan a l'octubre ja no li podien oferir allotjament, va aconseguir rebre una pensió per a víctimes de violència de gènere, amb la qual s'ha estat pagant el lloguer d'una habitació, fins que va deixar de cobrar-la el passat maig i ja no pot seguir pagant.

“Jo ja estava al carrer”

Fa dos mesos que ha tornat a la PAH, quan li van donar l'alta del càncer. “Venia els divendres i tothom explicava els seus casos i jo pensava: però és que jo no estic en aquest cas, jo ja estic al carrer”, explica. “En un cas com el de la Tània, l'Obra Social serveix per fer efectiu el dret a l'habitatge, però s'ha de seguir lluitant per condonació del deute”, remarca Gala Pin.

La Tània ara té clar que no és la responsable de la seva situació: “A mi em van obligar a fer una hipoteca. Si el lloguer estava a 400 euros i per una hipoteca em demanaven 150 euros al mes, què havia de fer?” Per això també té clar que està disposada a ocupar. “Si t'hi poses i et fan fora, doncs bé, ja estaves al carrer”, diu. “Però no estaràs sola, estarem tots junts. Ens donarem escalfor”, afegeix la Núria.

“Gràcies a la PAH ara puc somriure”

Amb la Tània i la Núria hi compartiran escala, per últim, la Rosario i la Dona. “La PAH m'ha donat la pau”, diu rient la Rosario, que té tres néts, una filla i el marit d'aquesta vivint gràcies a la seva pensió. Als seus 60 anys, s'emociona recordant els maltractaments que també va patir del seu exmarit. “Gràcies a que vaig entrar a la PAH ara puc somriure, i li somric a la cara del perill, perquè quan vaig arribar aquí estava morta”, diu.

Ho va passar malament sentint-se responsable de tota la família. “No podia veure la tele, no podia menjar, no podia dormir tranquil·la. De fet encara em costa, però menys, perquè tinc suport, i trec l'energia de les accions amb els companys. Tot això em beneficia”, diu. I d'acció en acció, la Rosario no para. El dimecres, després de pintar pancartes per al bloc ocupat, va tornar cap al Banco Popular, per donar suport a un company. Quan els va desallotjar la policia, tant ella com les que a partir d'ara seran les seves veïnes, estaven a fora cridant: “Un desallotjament, una altra ocupació”. Han passat de la impotència a tenir les coses molt clares, i a complir amb les seves paraules.