“La riquesa no es fa amb casinos ni Jocs Olímpics, es fa amb tres coses: educació, educació i educació”

Elena Moya és periodista financera. Porta 15 anys a Londres, on ha treballat per a Boolmberg, Reuters, The Guardian... “He aconseguit un estatus que en el meu país no tinc clar que podria haver assolit”, diu. Per què? Perquè aquí hi ha un problema molt greu d’educació: “No ens ensenyen a pensar, ni a debatre ni a criticar”, diu. “Aquí només ens ensenyen a memoritzar”. En part per fer memòria d’una època que (ai...!) no entrava en els plans d’estudi de memorització a les escoles, ha escrit La maestra republicana (Suma de letras), una novel·la ambientada molt més en l’actualitat del què podria semblar pel títol què posa l’accent en la corrupció dels darrers anys a Espanya i, com a contrast, en el que, segons l’autora, n’és l’origen: l’educació.

Una entranyable senyora de 89 anys, rabiosament independent i coherent amb les seves idees, mestra, guerrillera durant la postguerra i, per fi, exiliada, lluita per evitar que l’alcalde del seu poble, Morella (a la comarca d’Els ports, a Castelló), converteixi l’antiga escola on ella va ensenyar durant la Repúlica, en una escola elitista per a nens rics britànics o, encara pitjor, en un casino al més pur estil EuroVegas. (“La idea la vaig tenir molt abans que arribés a Espanya el senyor Adleton amb els seus dòlars i la seva necessitat de fumar...”) La situació dóna peu a fer un retrat de la corrupció més xarona, ignorant i real de l’Espanya actual i, a través de flaixos del passat, dels temps de la Segona República, al Madrid de la Residencia de Señoritas, amb Dalí, Picasso, Lorca... i de l’acció dels maquis en el Maestrat.

“Desgraciadament, la generació de la Valli va patir molt”, diu Moya. “Ella va ser una mestra republicana fins al final dels seus dies i amb totes les conseqüències. No sé jo si avui en dia trobaríem una dona com ella, que hagi suportat tot el que va suportar ella”. El contrast entre l’època franquista i la d’abans de la guerra és molt fort: és una novel·la de contrastos. “Aquesta dicotomia sempre funciona en la literatura, en el teatre... El motor de la naturalesa humana és antagònic, com deia Hegel, necessitem una tesi i una antítesi per tenir una síntesi. El motor del progrés és la nit i el dia, el seny i la rauxa. Aquesta novel·la reflexa bé les dues bandes, crec”.

Contrastos literaris, socials i polítics

Quan anem més enllà de la dicotomia escola republicana – escola franquista i comparem l’escola republicana amb l’actual, què ens trobem? “A Catalunya crec que l’escola està una mica més evolucionada que a la resta d’Espanya. Potser per la corda de la Rosa Sensat i altres... Però l’educació espanyola i catalana no deixa d’estar basada en la memorització. I fins que no tinguem una educació que ensenyi a pensar, a criticar (criticar bé, constructivament), a parlar, a debatre..., no canviarem” L’autora veu plasmat aquest deute educatiu en un tema important i actualíssim: “El debat de la independència de Catalunya és d’un nivell molt i molt baix. I això vol dir que la societat encara no demana més nivell”. Aquest ensenyament metòdic, gairebé dogmàtic, ens porta a pensar en la laïcitat o la religiositat de l’escola. Una altra dicotomia... “Sí, perquè resulta que un 50% ha de tenir una educació catòlica. Ja em diràs...! Això és un problema molt greu. Això vol dir que t’ensenyen... a què? A criticar? Res. A prendre responsabilitats personals? Res...”

És impossible no treure un nom en la conversa amb l’escriptora: Ignacio Wert. Un contrast digne de la novel·la seria enfrontar la Valli amb el senyor ministre d’educació. “‘Tú no saps res’, li diria la mestra. ‘El que planteges és només per perpetuar el sistema de crear una societat borreguil que a tu t’interessa mantenir per guardar els teus privilegis’. I portem quatre segles igual”.

Moya torna a reclamar un debat intel·ligent, educat (és a dir: fruit d’una bona educació): “Aquí trobem un altre debat de ping-pong, d’anar a una banda i a l’altra sense aportar res. I així només perdem temps i energies mentre una altra generació se la fot. Van a Alemanya o Anglaterra a buscar feina i no en troben de bones. Clar, no sabem idiomes. Com és possible que una noia de 21 anys, havent passat pel batxillerat o la ESO no parli una paraula d’anglès? He conegut casos a Londres!”

Un dels protagonistes de la novel·la és el director del prestigiós i elitista Eton College britànic. Els alumnes d’aquest centre exclusiu acaben copant el 50% de de les places de les Universitats d’Oxford i Cambridge i són els que, afirma Elena, després controlen el país. Això, com a mínim, aquí no passa... o no passa tant: “El cas de Felipe González, que venia de classes humils, és gairebé una excepció”, diu Elena Moya. “Però jo,per exemple, crec que a Anglaterra he assolit un estatus que aquí no sé si hauria pogut tenir perquè aquí encara et fan la pregunta ‘¿tú de quién eres?’”

La guerra de les dones.

Qui pateixen més aquest agravi són les dones. La protagonista de la novel·la és un exemple de dona lluitadora. “En certs aspectes, la condició de la dona en la societat està millorant molt”, diu Elena Moya. “Però la dona ha arribat a la igualtat en cotes baixes, fins als 20 anys. A partir dels 30 ja no. I és quan compta. De dones al poder, res, perquè el poder econòmic, que és el que compta, és a mans dels homes. Sí que hi ha conselleres, i tal, però són càrrecs que duren quatre anys, dels altres, aquí no n’hi ha ni una que no sigui ‘filla de’. I la cosa està així des de fa massa temps.

L’altre gran tema de La maestra republicana és la corrupció. La ubicació a Morella no respon a que sigui al País Valencià sinó a que ella coneix bé el poble perquè és el de la seva mare. Va haver d’advertir a l’alcalde de veritat (amic seu) que no s’ofengués, que ell no tenia res a veure amb Vicent, el corrupte i inculte batlle de la ficció. “M’interessa situar la novel·la en llocs reals que conec bé”, diu. L’historial d’accions corruptes en aquesta comunitat autònoma no té res a veure, doncs, en la tria: “No oblidem que el cas de corrupció més quantiós el tenim aquí, és el cas del Palau de la Música. Vull dir, no és tot a València...”.

La figura dels polítics queda molt malmesa en aquesta ficció. “Sí, m’he quedat a gust”, proclama. “Com a periodista he entrevistat polítics amb un perfil intel·lectual francament baix. Encara pitjor que els de la novel·la”. Fa realment l’efecte que es creguin les pròpies mentides per justificar allò que els convé, són personatges que han aprés que en política cal dir que tot va bé sempre... “No m’havia plantejat mai si s’ho creuen...”, reflexiona l’autora, “però crec que no tenen les eines de saber...” De fet, pensar a posar un casino a l’escola, ve a ser que tot és justificable, no? “La idea va ser anterior a Eurovegas! Ara un Casino, ara unes Olimpiades. A veure, la riquesa no es fa ni amb casinos ni amb Jocs Olímpics. Això pot ser una guinda. La riquesa es fa amb educació, educació i educació. Inversió productiva. Ara que obren l’Hermitage al Port. Molt bé, però el tema dels russos és petroli i gas, doncs que facin un conveni per la Repsol de Tarragona, o amb enginyers... L’Hermitage està molt bé, però és de cara a la galeria. Portem els enginyers industrials allà! Inversió productiva. Els turistes que vinguin, sí. Però invertim”.

Ens queda un altre dubte: aquests personatges sorgeixen per la crisi o han existit sempre? “Han existit sempre, tot i què ara es veuen més. La crisi, per molt que aquí ningú no volgués adonar-se’n, es veia de lluny. Potser no com va acabar sent, però ja en el 2010 a Anglaterra venien des d’aquí dient-nos que a Espanya no hi havia crisi. I no s’ho creia ningú. Anaven amb un antifaç als ulls! A Londres Bankia no va vendre ni una sola acció! Totes les van encolomar a pobre gent. El perfil de l’inversor allà és molt important i no pots col·locar accions a qui sigui. Manda huevos!” Pero... tenim crisi per a estona...? !S’acabarà, perquè tot és cíclic, però molt més tard del que pensem. Ho pagarem anys i panys. Els que d’aquí 20 anys necessitarem una pensió ho tindrem molt fotut“.