Catalans, cap a Can Brians!

Va ser després de veure a lliçó de serenor democràtica, de temple, d'hidalguía que van tenir Sánchez “la niña feliz” Camacho i la seva colla de periodistes de món i de gent d’ordre. Va ser després d’aquesta epifania de #spanishdemocracy que ho vaig tenir clar: Avui mateix em poso a desobeir la llei espanyola. A saco. A tope. Com vulguin. En part per patriotisme d’aquest que em van inocular a l'escola franquista on vaig estudiar i en part per egoisme perquè si m’empresonen el primer podré escollir a Can Brians la llitera de dalt, que és la que mola.

Deia el gran jurista castellà del segle XVI Francisco Suárez en el seu De Legibus que “Solamente puede llamarse ley la que es medida de la rectitud sin más y, consiguientemente, sólo la que es regla recta y honesta”. És obvi que ens trobem en un cas en el qual se'ns imposa una llei que ni és recta i que d’honestatat no en té cap.

Els catalans tenim, doncs, dret a desobeir. De fet, desobeir és un vell dret català, i sovint l’únic que se’ns ha reconegut: Tancament de caixes, revoltes de quintes, La Canadenca i, és clar, el setge de 1714. El procés deixa a partir d’avui de ser una festa familiar. És una cosa d’adults amb drets polítics. És un tema de consciència i responsabilitat. Del Setembre alegre passem l'octubre seriós.

És ara que les amenaces (ridícules però amenaces) es concreten quan hem de saber quanta gent vol de veritat la República. Ja hem vist que Catalunya està unida i que som un poble alegre. Ara és l’hora del poble combatiu.

Fem campanya pel 9N. El nou de novembre estem (encara) convocats a una consulta no refrandatària per decidir el futur polític del Principat. I jo us animo, com a sediciós que es veu que sóc, a totes aneu a votar. I com a Hong Kong on també és lluita pel vot, tots amb paraigües (bé, també perquè plourà)

Ja sabeu: catalans, cap a Can Brians! Que hi falta gent.

Va ser després de veure a lliçó de serenor democràtica, de temple, d'hidalguía que van tenir Sánchez “la niña feliz” Camacho i la seva colla de periodistes de món i de gent d’ordre. Va ser després d’aquesta epifania de #spanishdemocracy que ho vaig tenir clar: Avui mateix em poso a desobeir la llei espanyola. A saco. A tope. Com vulguin. En part per patriotisme d’aquest que em van inocular a l'escola franquista on vaig estudiar i en part per egoisme perquè si m’empresonen el primer podré escollir a Can Brians la llitera de dalt, que és la que mola.

Deia el gran jurista castellà del segle XVI Francisco Suárez en el seu De Legibus que “Solamente puede llamarse ley la que es medida de la rectitud sin más y, consiguientemente, sólo la que es regla recta y honesta”. És obvi que ens trobem en un cas en el qual se'ns imposa una llei que ni és recta i que d’honestatat no en té cap.