No No és que Alessandro Baricco (Tutin, 1968) hagi deixat d'escriure. Tot el contrari. La novel.la Mr Gwyn (Anagrama, La Magrana), que narra la història d'un escriptor que decideix deixar de publicar, és una declaració d'amor per l'escriptura: “És una història sobre aquest gest tan bonic que és escriure”, comenta el autor.
El protagonista és Jasper Gwyn, un escriptor que descobreix que no només no vol escriure llibres, “tampoc voldria haver-los escrit”. I posa tot el seu esforç a buscar una nova professió: “Li agradava pensar que estava dilapidant els seus estalvis intentant dedicar-se a un ofici que ni tan sols sabia si existia. Volia sentir-se atrapat, perquè era l'única manera de poder trobar dins de si mateix el que buscava”.
L’ofici de retratista
Aquest ofici és el d'escriure retrats. Mr Gwyn arriba a la conclusió que cada individu no és realment el personatge d'una història sinó la història en si. “Som el bosc on camina, el dolent que el estafa, l'enrenou que l'envolta, la gent que passa, el color de les coses, els sons”, conclou Rebecca, la coprotagonista del llibre. La millor manera per explicar això no és altra que escriure un retrat. I, per això, necessita desaparèixer, com cada retratat es compromet a mantenir el retrat en secret “sota pena de sancions pecuniàries astronòmiques”. Ningú, mai, llegirà el retrat d'una altra persona.
Igual que al senyor Gwyn, a Baricco el va assaltar la idea dels retrats en una galeria d'art. “Vaig intentar escriure’n un, buscant a la persona adequada, el lloc adequat... Per entendre-ho no s’hi ha entrar de ple en la història, cal mantenir una certa distància”, diu. I recorda que en la seva novel.la City (1999) hi ha una història de boxa i, per reflectir-la, va estar “molt de temps a peu de ring, però sense arribar a boxejar”. Tanmateix, l'autor reconeix que tant el va entusiasmar aquest món que després sí que va arribar a boxejar.
El mateix li ha passat amb els enigmàtics retrats de Gwyn: es va quedar amb les ganes d'escriure’n un i va acabar fent-ho. Dins d’aquesta novel.la en fa referència a una altra, titulada Tres vegades a l'alba, presumptament escrita pel protagonista. En aquestes pàgines la jove Rebecca es reconeix retratada i emprèn un intrigant rastreig de l'autor d'aquestes pàgines: haurà gosat plagiar l'admirat Mr Gwyn a altres escriptors? El desenllaç, en les últimes pàgines de la novel.la.
Un hall d’hotel...
El que sí avança Baricco és que hi ha un retrat que el públic (ara) pot llegir. “En acabar d'escriure Mr Gwyn vaig comprendre que hi havia una imatge, una escena que havia d'escriure”, revela l'escriptor. Es refereix a la confessió que fa el protagonista sobre que “en una altra vida li agradaria ser un vestíbul d'hotel”. El pare de la inoblidable obra de teatre Novecento ens parla del hall d'un hotel, a les quatre del matí; d'un tipus que va a treballar, tan polit com trist, i d'una dona que torna de festa, tan desarreglada ja, a aquestes hores, com contenta. I es creuen. És el que Joaquín Sabina canta com ambiguas horas que mezclan al borracho y al madrugador. Baricco converteix aquesta escena en el retrat escrit d'algú, l'únic que podem llegir, què Rebecca llegeix abans que el propi Baricco l'escrivís. “És la primera part de la meva següent novel.la, Tres vegades a l'alba [encara no publicada a Espanya]”. Tot un caramel per al lector més curiós.
Ara entenem Gwyn quan proclama que som pàgines d'un llibre que ningú ha escrit mai. “És un concepte molt vague i imprecís però té alguna cosa de veritat”, explica Baricco. “És un drama precisament perquè és un llibre no escrit”
En Mr. Gwyn Baricco recupera un estil transparent, sintètic i penetrant. “En general, un llibre és una cura respecte al llibre anterior”, explica, “i Emmaús [la seva novel.la anterior] havia estat un llibre de pedra, sever, tancat, d'una escriptura angulosa, rocosa. Quan el vaig acabar somiava amb escriure una novel.la de vidre ”. Aquesta necessitat de desintoxicació permet a Baricco proclamar que té tants estils com dones té Don Joan. Ho diu sostenint l'edició del Tenorio de la col.lecció Save the Story, en què Anagrama publica versions de clàssics escrites per grans escriptors contemporanis per les noves generacions.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
