Més enllà de la bogeria

“Creuar la línia que separa el món animal de l’humà, la bogeria del seny, el somni de la lògica”. Amb aquesta intenció ens presenta la companyia australiana Circa el seu Beyond. Podria ser retòric, la veritat. Una excusa com qualsevol altra per donar coherència a una successió de salts, d’acrobàcies, de cops, d’equilibris impossibles... Sense aquesta justificació, l’obra ja seria brutal, però al llarg de l’hora i escaig de funció, aquesta línia que travessen es converteix en una mena de dramatúrgia subliminal que, efectivament, dóna un plus important a l’espectacle.

Els protagonistes, quatre dones i tres homes, són artistes circenses però, també, actors amb tot el sentit de l’humor. Ens miren, ens repten, ens adverteixen del què volen fer. I ho fan desafiant la lògica, la condició humana, el seny. Ho fan amb animalitat, amb bogeria, amb somni. Una noia carrega dos nois amb una facilitat inhumana; una altra es penja de dues cordes a vuit metres del terra i s’hi enreda fins a fer-nos perdre la noció anatòmica (què hi fa aquest peu al costat de la cara...?); la mateixa forçuda resol un cub Rubick mentre els altres col·legues (persones? animals???) se li pugen al damunt amb una curiositat indescriptible; un noi fa malabars fent volar un full de paper entre les mans, els peus, les cames, la cara, la... què és això? l’esquena? com aguanta el paper en l’esquena? uns altres pugen per barres verticals i ens brinden una dansa vertiginosa; de sobte recorren l'escenari a una velocitat sorprenent a base de salts i tombarelles en una dansa urbana gamberra i precipitada; un altre fa de clown; una assalta al públic o tots set intenten contenir els seus instints en fila, com havent de demostrar alguna cosa als espectadors, amagar els tics simiescos d’alguns, canins d’uns altres, gallinacis d’una altra... Com dient-nos: som humans. O no?

Als ritmes de cançons conegudes de tots (des de Frank Sinatra fins a Georges Brassens passant per Bonnie Tyler...), aquests esbojarrats donen regna solta a l’animal que tots tenim dins amb una exhibició de força, d’equilibri, de contorsionisme, d’equilibrisme, de ritme, de dansa, de poder, de valentia... tot dins d’un espectacle que, realment, emociona, diverteix i enamora.

“Creuar la línia que separa el món animal de l’humà, la bogeria del seny, el somni de la lògica”. Amb aquesta intenció ens presenta la companyia australiana Circa el seu Beyond. Podria ser retòric, la veritat. Una excusa com qualsevol altra per donar coherència a una successió de salts, d’acrobàcies, de cops, d’equilibris impossibles... Sense aquesta justificació, l’obra ja seria brutal, però al llarg de l’hora i escaig de funció, aquesta línia que travessen es converteix en una mena de dramatúrgia subliminal que, efectivament, dóna un plus important a l’espectacle.

Els protagonistes, quatre dones i tres homes, són artistes circenses però, també, actors amb tot el sentit de l’humor. Ens miren, ens repten, ens adverteixen del què volen fer. I ho fan desafiant la lògica, la condició humana, el seny. Ho fan amb animalitat, amb bogeria, amb somni. Una noia carrega dos nois amb una facilitat inhumana; una altra es penja de dues cordes a vuit metres del terra i s’hi enreda fins a fer-nos perdre la noció anatòmica (què hi fa aquest peu al costat de la cara...?); la mateixa forçuda resol un cub Rubick mentre els altres col·legues (persones? animals???) se li pugen al damunt amb una curiositat indescriptible; un noi fa malabars fent volar un full de paper entre les mans, els peus, les cames, la cara, la... què és això? l’esquena? com aguanta el paper en l’esquena? uns altres pugen per barres verticals i ens brinden una dansa vertiginosa; de sobte recorren l'escenari a una velocitat sorprenent a base de salts i tombarelles en una dansa urbana gamberra i precipitada; un altre fa de clown; una assalta al públic o tots set intenten contenir els seus instints en fila, com havent de demostrar alguna cosa als espectadors, amagar els tics simiescos d’alguns, canins d’uns altres, gallinacis d’una altra... Com dient-nos: som humans. O no?